En aquella cova, tot havia deixat de tindre sentit. Per a començar, el temps va semblar deixar de fluir de la manera usual. Tant per a Àkram com per a Moadhal, el pas d'aquest donava la sensació d'haver-se alentit, encara que en realitat es devia al fet que les seues ments bullían d'idees, saltant d'una a un altra sense cap control. Què eren aquelles criatures? Com havia mort la que ara no era més que una pila d'ossos? Anava a despertar la que semblava estar dormint? Com és que les gents del poble no sabien de la seua existència? Potser no eixia a caçar mai? Els devoraria sense compassió, sense que les seues restes pogueren ja mai ser trobades? O en tal cas fluiria tard o d'hora el que quedara d'ells cap a la vila, junt amb les monedes, les “òxides” que els havien atret fins allí? I de fet, per què hi havia en aquella cova aquell tresor? Qui l'havia posat allí i quina relació tenia amb les bèsties que habitaven la gruta?
No obstant, no era sol això el que succeïa, perquè el transcórrer natural del temps es veia en veritat afectat en aquell lloc, sense que ells ho saberen. Així, encara que els seus cossos no ho sentiren, els seus respectius esperits estaven canviant d'una manera antinatural per a algú de la seua edat. Quan isqueren de la cova, les seues ments ja no serien les de dos joves, la seua determinació i la seua manera de pensar canviaria radicalment, com si hagueren viscut dècades d'experiències. Prompte quedaria patent, això sí, que allò era més cert per a Àkram que per a Mo, però millor serà que no avancem esdeveniments.
De moment, parlem del que va experimentar el primer, encara que les paraules es puguen veure limitades a l'hora de descriure el que va viure aqueix dia. Veureu, quan va haver passat una estona, va determinar que, si ningú al poble havia vist abans a aquell monstre, havia de ser per estar aquest adormit des de feia anys. Amb aquest raonament en ment i pensant que ja seria mala sort que despertara la bèstia just en aquell moment, es va disposar a explorar la cova i tot el que en ella poguera trobar.
En el seu caminar, va trobar als peus del gegantesc esquelet una pedra tallada en forma de llosa, gravada amb una sèrie d'inscripcions que, malgrat no ser caràcters que Àkram poguera reconéixer, li va resultar evident que componien alguna classe de text. Es va acostar amb cura, com si aquella taula l'estiguera cridant, encara que no hauria sabut explicar perquè se sentia així. Quan va estar a tot just a uns pams de la pedra, li va donar la sensació que els caràcters brillaven amb una tènue llum pròpia, sentint llavors l'impuls de tocar-los. Va acostar a ells les seues mans i va repassar amb els seus dits els solcs furgats en la pedra. Al principi, res va semblar succeir, però quan va haver acabat de repassar-los tots, la llum va abandonar la seua levitat i es va tornar molt més intensa, esclatant com si estiguera alliberant una estrela que haguera estat atrapada dins de la pedra fins a aqueix moment.
De tot això, Moadhal mai va arribar a ser conscient, perquè en realitat tot va succeir en l'espai d'uns segons, en els quals ell s'havia vist atret fins a la colossal bèstia. La va mirar atent, va admirar el poder que era evident que la criatura seria capaç de deslligar. La va envejar, tan poderosa, tan gran i aliena a la resta del món, com si la seua grandiositat fora tal que no li era necessari atendre el que succeïa fora dels seus dominis, podent llavors descansar en pau, sabent-se invulnerable a qualsevol amenaça. Sí, la va envejar i la va odiar per tot això. Després, va observar les muntanyes de monedes a la seua al voltant i va meditar sobre la relació que havien de tindre amb aquell animal.
No obstant això, mentre el cor de Moadhal es tornava amarg, la sort d'Àkram havia resultat ser, una vegada més, notablement millor. Mentre el seu amic s'enfrontava als seus propis dimonis, l'atzar o potser alguna força desconeguda, aliena al món dels mortals, li havia portat fins un destí molt més favorable. La seua ment va ser transportada, per dir-ho d'alguna manera, molt lluny d'aquella cova. Es trobava en un prat, verd intens, que semblava arribar sense interrupció fins al mateix horitzó. Sota el cel blau, buidat de núvols, va sentir una tranquil·litat com mai abans havia sentit.
Va romandre allí, assegut, gaudint d'una calma inèdita per a ell fins llavors. Estava en pau, allunyat de tot el que li poguera haver preocupat si la seua vida haguera sigut la d'un jove llaurador. Ho havia sigut alguna vegada o només va ser un somni? Els records es confonien al seu cap, però això no era important. Al seu al voltant van començar a aparéixer progressivament una sèrie d'insectes de colors, papallones les ales de les quals aportaven radiants tons al fins a aqueix moment uniforme paisatge. Les va observar i va entendre el que significaven.
Va observar la llunyania i va albirar un gran arbre en l'horitzó, tan enorme que sobreeixia per damunt de tot. Sempre havia estat allí? O havia crescut mentre ell no mirava? Es va acostar amb curiositat i va veure que entre les seues branques habitaven esquirols i bufons ocells, els seus nius ocults entre el frondós fullatge. Va observar aquells éssers i, de nou, va entendre el que significaven.
Finalment, la calma va arribar a la seua fi. El cel blau va quedar estripat quan una intensa flamerada el va creuar, omplint el firmament amb una cicatriu roja i brillant que anunciava l'arribada d'una novetat a aquelles terres: La mort.
Va caure, com no podia ser d'una altra manera, just damunt de l'arbre. A poc a poc, les flames es van extingir fins que Àkram va poder tornar a acostar-se al lloc de l'impacte. Esperava trobar un enorme cràter, una ferida oberta en aquell lloc, que fins llavors havia sigut un paradís. No va ser això el que va trobar, perquè d'alguna forma l'arbre havia aconseguit resistir l'impacte. Fins i tot feia l'efecte que aquest havia lluitat activament per a protegir aquelles terres de tan cruel agressió: Les seues fulles havien quedat reduïdes a cendres i les seues branques estaven ara calcinades; però en comptes d'haver sigut completament destruïdes, semblaven haver-se mogut en última instància, atrapant entre elles la roca que havia arribat des dels cels. La seua copa i tronc havien quedat ensutjats d'un color negre carbó, només quedant incòlumes les arrels, que havien servit, miraculosament, com a refugi per als animals que havien fet de l'arbre la seua llar.
La seua alegria va durar poc, perquè el que li havia semblat una mera roca en flames, caiguda del cel, un desafortunat accident còsmic, va començar a obrir-se i a alliberar del seu interior un horrible monstre, una foscor que va resultar ser una autèntica maledicció, que faria d'aquell paratge l'objecte de la seua malícia. Va veure moltes més coses i de totes elles va entendre el seu significat, perquè no seria la primera vegada que visitaria aquell lloc.
Com deia, Moadhal no va tindre tal sort i únicament va poder arribar a les seues pròpies conclusions, tretes a partir dels seus pensaments i idees preconcebudes, sembrades en ell per un home miserable. No és que el destí no l'haguera triat, sinó que, encara que les mateixes forces que es van fixar en Àkram van intentar fer el mateix amb Mo, el cor d'aquest ja havia quedat massa ple d'amargor per culpa dels ensenyaments del Sr. Alauster. Per tant, el seu camí no podia ser sinó més desagradable i tortuós.
Quan va veure a la criatura en la cova, no va entendre el que representava, no va saber que és el que tenia davant. Senzillament va veure un munt d'ossos i al seu costat una bèstia enorme. La va témer, però va saber que havia existit almenys una altra com ella i que havia sigut derrotada. Es va sentir aterrit i desitjós de demostrar que era capaç de véncer-la, tot això al mateix temps. Va contemplar la ingent quantitat de resplendents monedes que hi havia al seu voltant, així com els altres objectes, igualment valuosos, que va anar trobant mig enterrats entre aquestes: lluentes pedres precioses de diversos colors, armes i armadures de bellíssima factura, calzes i corones amb joies encastades i molts més, de tots els quals es podia intuir el seu gran valor.
Va imaginar la cara que posaria el seu pare quan li portara aquell tresor. Sí, el seu pare, perquè ara no tindria una altra que considerar -lo com a un fill! Va allargar la mà per a emportar-se amb si tant tresor com poguera. Ja tenia ple mig sarró quan va arribar fins al seu costat Àkram, qui es mostrava alterat, com si Moadhal estiguera cometent una atrocitat, en comptes de fer just el que portaven tants anys planejant.
—Detingues-te, infeliç, abans que desfermes el mal sobre tots nosaltres! —va exclamar, al mateix temps que intentava llevar-li el sarró d'entre les mans— Retorna tot al lloc en el qual estava, per favor.
Aquell era Àkram, sens dubte, ja que així ho demostraven el seu cos, la seua faç i fins i tot la veu amb la qual li parlava, però hi havia alguna cosa en la seua manera de parlar, en les paraules triades per aquest i en el to emprat, que li va fer pensar a Moadhal que, si aquell era el seu amic, li havia passat alguna cosa ben estranya. No és casualitat que Àkram pensara exactament el mateix en sentir la seua resposta.
—Que em detinga? —va cridar— Infeliç seré si havent arribat fins ací m'obligues a tornar amb les mans buides! Saps quants colps he rebut per seguir-te el corrent als teus disbarats? I ara que per fi arriba el moment que em compenses i de provar la meua vàlua davant el meu pare… M'obligues sense raó a fer mitja volta i marxar-me sense més? Estàs boig si creus que ho faré.
El semblant d'Àkram va reflectir la seua pena davant els retrets de Moadhal, però no va retrocedir gens. No anava a deixar-se convéncer tan fàcilment. Mo va prosseguir amb la seua tasca, ficant més monedes dins del sarró, almenys fins que Ákram va allargar la mà amb un àgil gest, de nou podríem dir que impropi d'ell, llevant-li la motxilla sense gaire esforç. Moadhal va voler reaccionar amb fúria, però abans que poguera recuperar el que considerava que li pertanyia, el seu amic va deixar caure a terra de nou el contingut, només llavors retornant-li el sarró.
Moadhal es va sentir insultat. S'havia sentit durant anys maltractat pel seu pare, menystingut per la resta. Per tots menys pel seu amic. I si resultava que aquest també li havia estat manipulant, què li quedava? Va pensar en totes les paraules amables, en els gestos d'afecte que creia haver albirat feia unes hores. Potser Àkram havia estat manipulant-lo per a aconseguir els seus objectius? Anava a desprendre's ara d'ell, després d'abusar d'una ment que havia d'haver sabut que era procliu al pecat, per a així quedar-se amb el tresor per a ell només?
—Si me dejas que te lo explique, verás que lo mejor que… —Empezó a decir Ákram. Quería que entendiera los motivos que le habían llevado a cambiar tan drásticamente de parecer, pues sentía que se lo debía a su más querido amigo. No obstante, este había sido afectado por una fuerza opuesta en naturaleza e intenciones a la que lo había alcanzado a él. Y por ello es que no quiso escuchar lo que Ákram tenía que decirle. Mo se lanzó sobre el que había sido hasta ese momento su amigo e intentó darle un puñetazo. Fracasó, porque recordemos que la mente de Ákram había sufrido cambios de los que ni tan solo él era aún consciente.
Va fracassar, perquè la mà del propi Àkram s'havia interposat, bloquejant el puny enemic amb facilitat. La fúria espentava a Moadhal, però Àkram tenia la ment freda com mai abans. Sabia exactament el que havia de fer, encara que li fera mal: Havia de protegir aquell lloc costara el que li costara. No obstant això, no era l'única missió que se li havia encomanat, sinó que també havia de protegir el que havia sigut més sagrat per als qui van construir aquell lloc.
Els colps de Moadhal van prosseguir un darrere d'un altre i tots van ser detinguts per Ákram, amb tan poc esforç que no semblava ni cansar-se, encara que la seua preocupació anava en augment perquè el seu amic no semblava voler atendre les seues insistents súpliques. Com detindre'l llavors?
Una cosa similar es preguntava Mo. “Per què no puc detindre't, maleït malparit?”, va pensar. Pres de la seua ràbia, va tirar mà de l'arma que tenia més pròxima, la navalla que portava en la butxaca habitualment per tal de pelar els fruits que podia agafar durant els seus passejos pel camp. Un objecte dissenyat per a pelar taronges, sí, però igualment capaç de travessar amb facilitat la pell i carn humanes.
Intentant ocultar l'arma, va llançar el que ell volia que el seu rival interpretara com una nova punyada, però que en realitat era un va intentar de clavar-li la navalla. Les habilitats d'Àkram encara no havien tingut temps de desenvolupar-se per complet, però per sort Moadhal tampoc tenia experiència en la lluita. Quan alguna cosa va detindre la seua arma, va pensar que ho havia aconseguit. Àkram havia interposat la seua mà, havia caigut en el seu engany i ara estaria ferit. No obstant això, el semblant d'aquell continuava impertèrrit i quan Mo es va fixar, va veure que aquest havia detingut l'arma amb la seua mà nua, deixant passar el tall just entre dos dits, colpejant-se llavors el mànec de l'arma contra aquests quan havien sigut tancats. Com era possible? havia sigut mera sort? Pel palmell de la mà de Àkram ara queia una fina corrent de sang, sí, però no semblava haver rebut més que un arrap. S'havia mogut tan ràpid que costava creure que cap home poguera tindre tals reflexos, però continuava sent susceptible a ser ferit per una arma esmolada.
Amb aquesta idea en ment i fins i tot esperonat per la fúria i el rancor, va córrer cap a una espasa que hi havia entre una de les muntanyes de monedes pròximes. Era una arma règia, que en altre temps devia d'haver pertangut a un noble d'alta nissaga o potser fins i tot a un rei. Però en aquell moment no era sinó l'arma d'un dement, d'un desgraciat que havia perdut tot sentit de la raó. I, en conseqüència, es va llançar contra l'altre enarborant-la sense atendre el que aquest li deia.
Si la lluita s'haguera desenvolupat amb normalitat a partir d'aquest punt, qui sap què hauria passat. Hi ha la possibilitat que les noves habilitats d'Àkram s'hagueren tornat a imposar, però potser la seua fèrria decisió de no danyar al seu amic li hauria costat la vida. Podem aventurar que tal vegada Àkram hauria acabat per esgotar al seu oponent fins que aquest no haguera tingut una altra que escoltar-li, entrant llavors en raó. Podem aventurar-ho, perquè va ser la presència que s'havia enroscat entorn de l'ànima de Mo la que va intervindre per a traure'l d'allí, per la qual cosa és d'assumir que era del seu interés que aquest marxara com més prompte millor.
Per a aconseguir-ho només va haver d'obrir un ull. Sí, així de senzill va ser, perquè quan un pren la forma d'un aterridor rèptil dorment de centenars de tones de pes, hi té prou amb obrir un ull per a fer que l'enemic —més aviat la presa—, isca corrent espaordit. I això era just el que la criatura necessitava en aquell moment, perquè quan u està viu des del principi dels temps, s'aprén a ser pacient.
A partir d'aqueix dia les vides d'Àkram i Mo van quedar separades, malgrat que la seua història junts encara no havia acabat. Quan Moadhal va arribar al poble, el seu pare no va voler escoltar-lo i la va emprendre amb ell. Amb sols sentir el nom d'Àkram va tindre suficient i va castigar físicament el xiquet que havia pres com protegit. El Sr. Alauster no sols el va colpejar, sinó que el va insultar de mil maneres, afirmant que era un pecador i que allò que ell creia que havia estat fent amb Àkram demostrava que la seua ànima estava perduda, condemnada sense remei.
—No, pare —li va respondre Mo, amb dificultats a causa del dolor, però encara determinat a explicar-li el que havia succeït—. No és com pensa vosté. Vaig acompanyar al malnascut, però en arribar on ell va voler, em vaig adonar de l'engany. Ja mai més cauré als seus ardits! Soc més fort que mai abans i la fe és més vigorosa al meu cor.
—I a què es deu aquest canvi? —va preguntar el clergue, desconfiant del xicot que tan obstinat s'havia vist en els seus vicis fins a aqueix moment. S'havia doblegat la seua voluntat ara, quan ja havia perdut l'esperança que tal cosa succeïra?— Què han contemplat els teus ulls, que t'han fet canviar de parer quan les meues paraules sempre van fracassar en tal missió?
Moadhal li ho va relatar tot, fins i tot les parts que més li avergonyien, encara que sempre explicant que ara ja estava lliure de les temptacions infernals d'aquell xic i que quan el tornara a veure no seria sinó per a matar-lo. Quan va pronunciar aquesta última paraula va sentir penediment a l'instant, encara que es va cuidar d'explicar-li això al clergue i es va jurar que no tornaria a dubtar. Un traïdor com Àkram no mereixia la seua pietat.
Quan la narració de Moadhal va arribar al moment en què van entrar en la cova, va saber per l'expressió del Sr. Alauster que aquest no s'estava creient ni una paraula. No obstant, això va canviar quan li va mostrar l'espasa que havia robat, ja que, encara que Mo no s'havia adonat encara, Alauster sí que va saber al moment que es tractava d'una arma encantada. Mai abans havia vist cap, però la seua formació com a clergue li va permetre adonar-se de seguida de l'aura que envoltava a aquella espasa. Va creure a Moadhal i junts van planejar el saqueig de la cova. I mentre Mo pensava que això els convertiria en les persones més importants, riques i poderoses del poble, de la regió i fins i tot potser del regne, el Sr. Alauster va pensar en com ho anava a ser ell i en com, al final, tants anys d'esforç per educar al seu serf havien donat el seu fruit. Certament els déus estaven de la seua part.
Àkram va arribar hores més tard al poble. Després de la marxa de Mo, havia continuat explorant els secrets de la cova i havia aconseguit entendre millor encara els secrets que aquesta albergava. Sabia que li quedava un llarg camí per davant si pretenia aconseguir l'objectiu que li havia sigut encomanat, així que fins i tot amb el temor que sentia davant el que havia de fer, va emprendre el descens cap a la vila.
En cap moment va sentir la tasca que havia de complir com una imposició ni com una càrrega. Sabia que aquella força l'havia triat perquè la seua mentalitat, la seua manera de veure el món, era ja la idònia abans d'haver entrat en contacte amb ella. Per això, encara que sabia que la idea implantada en la seua ment era aliena a la seua persona, la va sentir quasi com seua, alguna cosa que potser haguera decidit ell amb el temps, si haguera descobert el funcionament dels mecanismes que mouen el món. Però d'això es tractava, no? No hi havia temps perquè ningú els descobrira per si mateix i per això havia sigut triat. Ara ja començava a entendre aquests mecanismes i el que havia de fer-se per a preservar-los.
Va tornar amb la seua família i amb pesar els va explicar el que anava a fer. Tots ells es van mostrar estranyats i van intentar descoratjar-lo, sense entendre a què venia aquella decisió seua.
—Ara no ho enteneu —els va respondre amb pesar, al mateix temps que extreia de la seua bossa una copa de coure i manufactura senzilla—, però prompte estareu en perill. Llavors vindré en la vostra ajuda i em creureu. Fins a eixe moment, us demane que no begueu de l'aigua d'aquest barril.
Tot seguit, va recollir d'aquest recipient una mica d'aigua amb la copa. I sense beure-la, va marxar amb ella entre les mans, procurant no vessar-la.
Al matí següent les notícies van volar entre els habitants del poble. De sobte Moadhal ja no era un xiquet malparlat i impertinent, del qual ningú podia saber com és que el perfecte Àkram s'havia fet amic. Ara Àkram era tractat com un alienat que havia decidit anar-se a viure a la muntanya, deixant a la seua família sense la seua ajuda, tan necessària. I com vulga que la vesprada anterior la gent el va veure amb Mo, van ser uns quants els qui van anar a preguntar-li a aquest si sabia què li havia passat. I aquest els ho va contar, si bé no tot, si el que li interessava. Va relatar que el seu amic havia trobat la cova i com en ella havien descobert or suficient com per a aconseguir que el temple cresquera com no et pots afigurar. Cosa que, segons ell i el Sr. Alauster, agradaria als déus i convertiria el poble en una ciutat prospera que creixeria al llarg dels anys, atraient més i més riqueses per a tots ells.
Va explicar com, a més del tresor, allí havien trobat una gran bèstia, un avariciós dimoni devorador d'homes al qual Moadhal havia jurat véncer per a benefici de tots ells. Al mateix temps i segons va jurar, Àkram havia venut la seua ànima a la criatura a canvi de poders demoníacs, raó per la qual ara era el seu serf i per això havia marxat a viure a la muntanya, al costat de qui ara era el seu amo i senyor.
Va ser mitjançant aquest discurs que va convéncer a molts habitants del poble per a l'endemà anar a buscar la susdita cova, acabar amb Àkram i amb la bèstia i emportar-se el tresor. Això és el que van intentar, però la confiança que Moadhal haguera generat en ells es va perdre ràpidament, quan no van trobar ni rastre de la cova.
—Per favor, pare, ha de creure'm vosté, estava ací mateix! —va suplicar, prostrant-se davant el clergue, mentre la majoria dels qui els havien acompanyats emprenien el camí de tornada, queixant-se i insultant-li.
—No patisques… fill —va respondre Alauster, pràcticament escopint l'última paraula—. Sé molt bé que no vas mentir, ja no eres un xiquet perdut en els teus jocs infantils. L'espasa que vas portar així ho demostra. No obstant això, ara serà molt més complicat tornar a convéncer-los perquè s'unisquen a la nostra causa.
—Què hem de fer, aleshores? Ordena i així ho compliré.
—El primer serà trobar aqueixa condemnada cova, que ha d'estar protegida per la màgia del dimoni que l'habita. Si li la mostrem als feligresos, no dubtaran a ajudar-nos. I en cas que no donàrem amb ella, hauríem d'obligar al teu amic a que ens diga com trobar-la.
—D'acord, pare —va respondre Moadhal, de nou amb seguretat, al veure que el clergue continuava confiant en ell.
Van buscar la cova durant dies, sense trobar ni rastre d'aquesta. Però van passar setmanes i a qui sí van localitzar va ser al propi Àkram, qui s'havia establit en una esplanada pròxima a les ruïnes de l'antic castell. Allí havia construït una xicoteta barraca on ara residia i al costat havia disposat un xicotet hort, suficient per a proveir-se ell d'aliment. Sense altres pistes que seguir, Moadhal i alguns dels homes més fidels al temple van anar cap a allí amb intenció de fer-li confessar què havien de fer per a trobar l'entrada a la caverna.
Aquesta visita va acabar exactament igual que totes les que la van seguir, que no van ser poques: Amb els invasors rebutjats, però sense patir aquests cap ferida, solament terribles humiliacions després de ser vençuts per un home desarmat, amb la mera ajuda de les seues mans nues.
Ninguno de ellos, ni siquiera Moadhal, entendía que cada momento que pasaba Ákram en la cueva era para su mente y su espíritu mucho más tiempo del que pasaba naturalmente para su cuerpo, por lo que cada día que transcurría sus habilidades mejoraban. Cada envite, cada espadazo lanzado por sus enemigos, era evitado con suma facilidad. Ni aun atacándole varios a la vez eran capaces de causarle ningún daño y, como quiera que él tampoco los agredía en ningún momento, estos se terminaban marchando por mero cansancio o por miedo, pues llegados a cierto punto ya estaban convencidos de que el muchacho había sido, efectivamente, poseído por el espíritu maligno que habitaba la montaña.
Fart d'aquells infructuosos encontres, Moadhal va demanar consell al seu pare sobre com actuar. La seua resposta li va gelar la sang, però abans que poguera queixar-se aquell ja havia detectat els seus dubtes i li va deixar clar que tot el que feien tenia com a fi últim honrar als déus. Feren el que feren, sempre seria amb les més nobles intencions, per la qual cosa no podia haver-hi dubte en el seu cor.
—D'acord, pare, faré com em demaneu. Serà la seua família qui pague pels seus pecats.
2 Comments