Els Quatre Fantàstics (1961-1963): L'origen.

Com dimonis hem arribat fins ací?

Hi ha moments als quals no podem sinó preguntar-nos a «per què?». Per què vaig emprendre aquest viatge? Per què vaig triar aquests estudis? Per què vaig dir el que vaig dir? No obstant això, decidir llegir tot el material publicat fins hui dels Quatre Fantàstics no és un d'aquests moments, encara que l'inici d'aquesta fantàstica aventura puga apuntar al contrari.

No és la primera vegada que em fique en un vesper de proporcions similars, com quan vaig decidir que per a poder gaudir de «aqueix capítol del Doctor Who del qual no pare de llegir que està molt bé» deuria abans veure'm tota la sèrie actual, l'antiga, la pel·lícula i tot el material addicional que existira sobre el personatge, en estricte ordre cronològic. No em vaig penedir en el seu moment ni ho faig ara, perquè quan un es capbussa en una narrativa de tals proporcions, si la cosa ix bé, les sensacions que produeix arribar al final d'un camí semblant poden arribar a deixar-nos una marca indeleble, un record inoblidable. I en cas que vérem que la història en qüestió no és plat del nostre gust, sempre serem a temps d'abandonar i passar a una altra cosa.

Amb Els Quatre Fantàstics (4F a partir d'ara) em passa una cosa curiosa i és que sempre m'han resultat alhora familiars i desconeguts. Quan era xicotet, Planeta va publicar un col·leccionable en cinquanta toms del qual parlarem un altre dia, abastant aquest l'etapa de John Byrne com a guionista. Durant molt de temps, aquelles històries van ser per a mi alguna cosa així com l'obra completa, perquè en elles quedava encapsulada la pràctica totalitat de la mitologia dels personatges, la seua essència, a més de ser la meua porta d'entrada a l'univers Marvel. No va ser fins a anys més endavant que vaig adquirir alguns volums més, actuals en aquells dies però ja història antiga hui dia. I clar, en aqueixes altres aventures s'havien afegit molts altres personatges, aliats i enemics, dels quals jo no tenia cap coneixement.

Era emocionant llegir aquelles noves històries, però malgrat que vaig intentar mantindre'm al dia amb aquella nova etapa (a la qual ja arribarem en aquesta relectura), seguir el ritme de publicació de l'obra en comptes d'adquirir el col·leccionable de manera setmanal, que era al que jo m'havia acostumat, va acabar per matar el meu interés. Ara han passat anys i la història es repeteix, perquè em diuen «Llegeix aquesta nova història dels 4F, que és molt bona». I la meua ment no pot sinó pensar: Val, però fem-ho bé: des del principi.

Uns inicis no tan fantàstics.

Com deia, llegir còmics passat un temps és quasi com llegir història antiga, com trobar un estrany animal fossilitzat en un perfecte estat de conservació. La seua imatge és hipnòtica, mostrant una naturalesa estranya, difícil de creure, com si la nostra ment es resistira a prendre per cert allò que contemplem.

En realitat, aquest efecte sempre l'han tingut els còmics dels 4F, que juguen amb el concepte d'aventura i el porten a nivells còsmics, fins als seus extrems més hiperbòlics, fins al confí de l'univers conegut i molt més allà.

Aqueixa sensació ja la trobem des dels seus inicis i va ser aquesta capacitat per a meravellar el que va contribuir a crear una sòlida base de lectors. I no dubte de la qualitat de l'obra vista en el seu context, però la realitat és que això de contemplar un fòssil i no creure en el que veiem ho deia en més d'un sentit, perquè vistes aquestes aventures des de l'actualitat generen una estranyesa que és difícil de sortejar. I no ho dic en el bon sentit.

L'origen del supergrup és conegut. Reed Richards, científic (així, en general) i home ambiciós com a pocs, decideix operar un coet sense que ningú li done permís, amb ajuda de la seua xicota, el germà d'aquesta, i el millor amic de Reed. Ells són Sue i Johnny Storm, i Ben Grimm, els qui al costat de Reed es convertiran en els 4F després de rebre un al·luvió de raigs còsmics en el seu imprudent viatge espacial. Aquest primer viatge serà contat diverses vegades en futurs números alterant els detalls, però mantenint-se l'essència.

Com és que després no hi ha represàlies governamentals o personals contra Reed, és una cosa difícil d'explicar. De fet, queda nomenat automàticament i de facto com a líder del grup, prometent els seus membres que usaran els seus recentment adquirits poders per a ajudar a la humanitat.

Aquestes primeres històries, en tot cas, pateixen al ser el guió improvisat setmana rere setmana, mesclant les contribucions de Lee i Kirby amb una discordança tal que fa que la continuïtat entre números siga poc més que anecdòtica. Les inconsistències en la narrativa arriben a ser hilarants en alguns punts, però també les trobem en els dissenys, que també canvien d'un número a un altre per a després revertir a l'anterior diverses vegades. Això succeeix amb els quatre personatges, però és especialment greu en el cas de Ben, que no aconsegueix el disseny que tenim tots en ment fins ja ben avançada la cosa.

Una família disfuncional.

Ara bé, res de tot això impedeix gaudir d'aquests inicis de l'obra, que estableix número rere número els elements que més endavant es convertiran en tan coneguts per als assidus. Trobem ja ací la famosa torre Baxter, el fantasticar i els uniformes (no existint cap d'ells fins a arribar al tercer número, on van ser introduïts de forma poc cerimoniosa). També trobem ja vilans com Namor, el Mestre de Marionetes, el Fantasma Roig o el mateix Doctor Doom. Alguns d'ells han romàs inalterables, com l'Home Talp, primer enemic del grup, però altres com el Doctor Doom van anar guanyant en presència amb els anys (el seu disseny i història eren pràcticament idèntics des de l'inici fins a l'actualitat, però la seua motivació per a iniciar aquest primer enfrontament és com a mínim hilarant, fins al punt que la Cosa quasi acaba passant la resta dels seus dies com a pirata, amb barba, pedaç i la resta de parafernàlia).

De nou, si llegim aquestes històries sabent a quins anys pertanyen podem ignorar aquests aspectes i continuar la lectura, gaudint llavors de l'arqueologia comiquera. El que pot resultar més hostil de llegir hui dia és l'ideari polític i moral que subjau a aquesta etapa, el to que impregna la pràctica totalitat de les escenes.

D'una part, als 4F no se'ls diu la primera família per res, perquè encara que d'inici només dos dels seus membres tenen relació familiar, el grup al complet sembla realment actuar com si això és el que foren des d'un primer moment.

Reed actua com el que s'esperava en aquells dies d'un pare de família, proveint econòmica i materialment al grup amb tot el que puguen necessitar i sent la seua única pretensió més enllà del que podem dir «el seu treball» el poder aconseguir l'afecte de la seua estimada, Sue Storm, la Xica Invisible. El fet que Richards aconseguisca al mateix temps fer-se pesat en insistir en aquest objectiu i que a la vegada semble un home fred i totalment alié a les emocions humanes és certament sorprenent.

En quant a la Torxa Humana i la Cosa, compleixen el rol de dos germans molt mal avinguts, ja que la dinàmica entre ells es pot resumir en una baralla contínua, relativament inofensiva, però que destrueix una vegada i una altra tots els aparells de la torre Baxter, per a disgust de Reed.

El perquè d'aquest comportament tan irresponsable en individus que davant les crisis es comporten perfectament és una cosa difícil d'explicar. Potser la torxa és molt jove i Ben estiga molt frustrat per ser l'únic que no té una aparença humana, però totes dues situacions canviaran eventualment i aquesta conducta no es veurà modificada al mateix temps.

Davant aquests altercats, solia ser precisament Mr. Fantàstic qui intervinguera per a detindre'ls, limitant-se Sue a comportar-se com una mare angoixada i incapaç de controlar a dos «fills» que la superen àmpliament, tant en poder com en mala llet.

I és que potser no tothom ho sap, però la llavors anomenada Noia Invisible tenia poc a fer, perquè es limitava a complir el paper de «la xica del grup» que altres personatges similars de l'editorial exercien en les seues respectives formacions en aquells dies, com la Vespa o Jean Grey. Cap d'aquests personatges era tractat amb el mateix respecte que els seus companys masculins durant aquells anys, sent la maledicció que semblava pesar sobre Sue Storm el ser sempre segrestada pel vilà, com princesa de Super Mario.

Ben cert és que la meitat de les vegades aconsegueix escapar-se gràcies a la seua invisibilitat (sent aquest el seu únic poder ara com ara), però en general el seu rol durant les aventures d'aquesta època era tendent a la passivitat, mentre que fora de les mateixes se cenyia a anar a la perruqueria, buscar vestits bonics i sospirar per l'hercúlia i quadriculada efígie de Namor.

Així les coses, la funció de Sue Storm en el grup, per dir-ho així, era la d'exercir de mare que cuida dels seus fills i, alhora, de filla que ha de ser salvada pel trassumpte de figura paterna que és Reed. No és, per descomptat, una bona etapa per a llegir si el nostre personatge favorit dels quatre és Sue Storm. Homes violents al costat d'homes cerebrals, dones febles i emocionals, aquesta és la premissa de la qual parteix aquest grup i més prompte que tard les històries comencen a ressentir-se d'una dinàmica que no ofereix molt de joc, més enllà d'un drama continuat que no semblava avançar i que ha envellit no precisament bé. Per sort tot això canviaria, encara que de moment és el que hi havia.

Les visions polítiques també se cenyeixen a l'esperable en aquests anys, sent la motivació del viatge que va convertir al grup en el que és el guanyar en la carrera espacial als comunistes, enemic esmentat diverses vegades i finalment encarnat en el Fantasma Roig, un científic soviètic que replica el viatge espacial dels 4F per a guanyar ell mateix poders… Al costat dels seus tres simis entrenats!

Resulta curiós que, malgrat que Reed semble obstinat a ajudar al seu país en la lluita contra el malvat comunisme i aquest siga per tant un tema recurrent, existisca un número (bastant boig per cert) en què els 4F acaben acceptant rodar una pel·lícula perquè Mr. Fantàstic ha dilapide la seua fortuna, caient víctima del seu estimat capitalisme. Una crítica involuntària?

Podríem dir que aquests còmics començaran a prendre la forma i to que coneixem millor ja després del primer número anual, en el qual el grup s'enfronta de nou a Namor, en una batalla més extensa, que no necessàriament més interessant, sent ell el vilà més reutilitzat durant aquests primers episodis, al costat de Víctor Von Doom. No obstant això, cal esmentar abans d'acabar aquesta ressenya el número previ a l'anual, el número 21 d'aquesta sèrie, on els 4F s'enfronten a un vilà el poder del qual és tornar a tothom en contra dels altres. Es tracta del "Avorridor" (Hate-Monger en l'original en anglés i Aborrecedor en l'edició en castellà) i la seua aspiració és poc més que... controlar el món fent que impere en ell el racisme i a l'intolerància? És una llàstima que la història no aprofite per a fer un comentari més profund i crític d'aquestes idees, però el cas és que els nostres herois demostren que malgrat tot el que s'ha dit sempre van tindre el cor on han de tindre'l els qui es dediquen al seu ofici i derroten al vilà, qui era, per cert, ni més ni menys que el mateix Adolf Hitler abillat amb una vestimenta semblant a les del Ku Klux Klan. Déu-n'hi-do!

Per sort, la història dels 4F no havia fet res més que començar i en un futur tornaré per a explicar-vos els canvis que esperaven a aquests personatges, diria que per a bé. Encara quedava molt perquè es convertiren en veritablement fantàstics.

Valoració: Etapa recomanada només per a fans acèrrims i als qui els agrade la paleontologia.

1 Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *