He passat una setmana a Amsterdam. Per qüestions que no venen al cas, la destinació per a aquestes vacances familiars (amb la meua parella i el meu fill, de 2 anys) va ser triada de forma una mica atzarosa, d'entre un llistat d'opcions entre les quals la ciutat holandesa va resultar guanyadora. Com sempre, em va costar un poc fer-me a aquest nou ambient, al ritme de la ciutat i les seues idiosincràsies. No obstant això, va succeir una cosa inesperada.
Deteste les ciutats. Encara que he viatjat a unes quantes, al màxim al que aspire és a que m'agrade visitar-les, però mai em puc visualitzar estant en elles més que uns dies. El seu ritme frenètic, la seua extensió inabastable, el que els seus edificis bloquegen les nostres mirades al firmament, l'ambient carregat… Tot això supera en la meua ment a la suggeridora oferta cultural i d'oci que, la veritat siga dita, sol ser present en moltes d'elles. Simplement, els contres em pesen molt més que els pros. Per això, Amsterdam em va agafar a contrapeu. La seua atmosfera ha resultat ser neta, el seu ambient inusitadament natural (perquè la vegetació és present allí on un mire), la majoria dels edificis no són mastodonts de formigó, sinó cases o blocs d'un parell de plantes, i el ritme de la ciutat fa l'efecte de ser calmat, malgrat que la gent va i ve sense parar. En això últim pot tindre molt a veure el que la immensa majoria es desplaça per la ciutat amb bicicleta, no amb cotxe. Una autèntica raresa, si se la compara amb la majoria de les ciutats occidentals.
Tenint tot això en ment, a més d'altres detalls que ara comptaré, va ser que, passejant per un dels seus preciosos parcs, va germinar en mi una idea inesperada, un pensament que qualsevol que em conega sabrà que és una veritable anomalia. Em vaig sentir trist per no poder quedar-me allí més temps, però no era sol això. No era, exactament, això.
Existeix un terme en alemany que em va vindre al capdavant després d'estar una estona estudiant aquest estrany pensament, observant-lo des de tots els angles possibles. Sehnsucht1 és la paraula que descriu la nostàlgia que se sent per un lloc o experiència que realment no s'ha viscut. Sí, això era: trobava a faltar Amsterdam.
A hores d'ara no tinc dubtes, la meua ment és experta en acudits de mal gust, en sabotejar-me i en no deixar-me estar. En general, quan viatge a una ciutat, he de mentalitzar-me (una vegada allí, no sent-me possible aconseguir-ho abans) que he d'aprofitar i gaudir, i per a això obviar tot el que deteste de les metròpolis i el que representen per a mi (contaminació, deshumanització dels seus habitants, desconnexió amb les arrels, capitalisme rampant). En aquest cas, per a una vegada en la qual m'agrada el que he trobat, no puc evitar pensar que la ciutat sembla abocada a perdre allò que m'ha agradat d'ella. En què, si torne en uns anys, podria haver-ho perdut del tot. En què, si haguera vingut fa uns anys, potser no haguera tornat a casa. Són preguntes que, en qualsevol cas, no tenen resposta.
Cap un altre aclariment. Com que he viatjat amb un xiquet de dos anys, ell ha sigut qui ha marcat el ritme del viatge. Per això és que hi ha hagut molts monuments, museus i atraccions que hem obviat, bé pel seu horari incompatible amb la vida infantil, bé per la seua tipologia. Per tant, les tavernes, pubs, bars o com se'ls vulga dir (allí els anomenen Bruin Café2), els he vist només per fora. Així i tot, veure l'ambient de calma i relax imperant a les terrasses dels locals de diversa índole m'ha encantat.
A més, tant a les taules d'aquests llocs, com en als bancs dels parcs o a molts altres racons, era molt habitual trobar a algú llegint un llibre. És a dir, vaig percebre que aquesta estampa era significativament més habitual que en altres ciutats. I és que sembla que a Amsterdam es prenen l'art de l'escriptura bastant seriosament. Mostra d'això serien la biblioteca (un edifici digne de visitar) o les múltiples minibieb3 habilitades perquè la gent deixe els llibres que ja ha llegit i s'emporte algun que li cride l'atenció. No es tracta aquesta última d'una iniciativa única d'Amsterdam, però sí que és la primera vegada que veig que funciona com deu, sense que aquests llocs estiguen vandalitzats, sense que la gent els use per a, siguem subtils, deixar la seua brutícia.
De fet, l'oferta artística de la ciutat, en general, és difícil d'abastar. Pràcticament hi ha un museu per carrer i, almenys una part significativa d'aquests, és bastant decent. Com a punts d'interés principal en aquest sentit, no es pot no esmentar el Museu Van Gogh, el Rembrandthuis o el Moco.
D'altra banda, quan dius que vas a Amsterdam amb xiquets/as la gent et mira amb estranyesa, t'adverteix. Sí, el lloc és famós perquè la marihuana és per complet legal (però no obligatòria, no fa falta anar amb por per si de cas ens la posen en el cacaolat), així com per l'existència del Barri Roig (mal) i per ser ostentosament LGTB (bé). Però hi ha vida més enllà, ja que diversos dels omnipresents museus resulten atractius per als més xiquets, quan no estan directament pensats per al públic infantil (Ex. Museu Nemo o el Artis Zoo). A més, a la ciutat existeixen no pocs parcs replets de coses que fer (granges d'animals, piscines públiques, trens que recorren els bosquets, parcs infantils i una gran extensió on passejar). Parlem de pseudo-boscos, en els quals perdre's per un camí que dona a un clar amb algun secret ocult o en els quals trobar conills o granotes silvestres no és per a res estrany. És un poc com si la ciutat continguera en la seua immensitat espais rurals simulats, amb tot el potencial que això implica per als xiquets i xiquetes.
Va ser passejant per un d'eixos parcs quan em vaig descobrir anhelant vindre a viure ací el dia que em jubile. Per descomptat, vaig haver de tirar mà del meu raciocini. No obstant això, el resultat va afegir una nova capa de melancolia per l'impossible. Al cap i a la fi, encara que em vaig imaginar a mi mateix ja entrat en anys, llegint i escrivint cada dia en un racó d'aquells parcs, bona part d'aquesta estranya sensació va partir de veure tan feliç al meu fill, explorant tot allò. Anhel per allò no viscut? Per una cosa viscuda, però no recordada? O simplement era enveja?
Tornar a reviure la infància és impossible, per la qual cosa no semblava raonable donar-li més voltes a eixa part de l'assumpte. Quant al present, no és només que la meua vida estiga en la meua terra (la meua família, la meua casa, el meu treball, etc.) i per tant siga impossible traslladar-me. És que, a més, cal no oblidar que he estat parlant tot aquest temps d'un lloc que a penes conec i del qual només he pogut albirar pinzellades del seu costat més ombrívol, perquè el que es mostra al turista és, sovint, una versió endolcida de la realitat. A més, tampoc puc obviar que potser he caigut en les xarxes d'un lloc utòpic. Inexistent.
He visitat Amsterdam a l'estiu, per la qual cosa no he viscut la resta de les seues estacions (especialment, els hiverns tenen pinta de ser bastant durs) i tampoc m'he mogut a penes del centre, amb tot el que això implica. Potser sé alguna cosa de com és el dia a dia allí? Dels problemes que afronten diàriament els qui allí habiten? Per exemple, més enllà de com d'idíl·lic em puga semblar, quins problemes comporta el viure en una barca? És més car que viure en una casa normal? Quant val un habitatge en aquesta ciutat? I ja posats, Quina eventualitat pretenen afrontar eixes entrades a les cases, per davall del nivell del sòl? Sincerament, ni idea. Així d'ignorant sóc.
Per tant, anhele un passat impossible i un present inexistent, no està malament. I què hi ha del futur?
Aquesta línia de pensament, lluny de resoldre el problema, va resultar ser l'última peça necessària en aquest particular instrument de tortura que m'he muntat, perquè d'ací ve bona part de la sensació de pèrdua, ja que preveig que si volguera tornar a visitar Amsterdam en el futur, allò que m'ha agradat d'aquestes terres pot ser que ja no estiguera.
Veureu. Pagar en efectiu a Amsterdam no és habitual. De fet, en alguns llocs és impossible. ¡Dimonis4, si inclús en un dels principals supermercats (Albert Heijn, que seria l'equivalent al Mercadona d'allà) no es pot ni pagar amb targeta de crèdit, només amb una de dèbit! El problema afecta també a molts negocis d'hostaleria i comerços diversos, així com al sistema de transport públic, que en aquests moments està començant a limitar la compra de bitllets de viatge a l'aplicació de mòbil pertinent (encara que de moment es pot adquirir en el propi metre, targeta de dèbit mitjançant). No puc evitar pensar que tot això sembla tindre com a objectiu últim el minimitzar el nombre d'empleats necessaris (en el susdit supermercat s'espera que siga el client qui use les caixes automàtiques) i té com a principal problema que les persones que, per algun motiu, no poder fer un ús adequat de les maquines, vegen limitat el seu accés a aquests serveis.
Parlant de limitacions, igual serà que ser pare et fa fixar-te en coses distintes, però moure't per Amsterdam amb un carret de bebé és missió impossible. Si vas amb bicicleta, el cel és el límit i la ciutat està pensada per a tu. Si eres un vianant, et tocarà fer més voltes que una baldufa, i pujar i baixar més d'un escaló pensat perquè no entorpisques el pas de les bicis. Si portes un carret de bebé (o cadira de rodes o un altre tipus d'ajuda similar per a desplaçar-te), la portes clara. Els passos de vianants, les vorades, els accessos, no van ser dissenyats amb tu en ment. Potser m'equivoque, potser només va ser la meua impressió. Al cap i a la fi només sóc un turista.
I, de fet, eixe és un altre aspecte a tindre en compte. Sembla ser que enguany està de moda anar a Amsterdam (ni idea, com ja he dit, nosaltres vam anar de forma bastant aleatòria) i això es nota, no sols en la pròpia urbs, sinó en les localitats pròximes que intenten traure rèdit del seu propi atractiu. En concret, va ser impactant veure els bucòlics camps de Zaandam inundats de turistes. Sembla que no sabem deixar que la bellesa del món existisca sense que l'explotem i, en el procés, acabem amb ella. Si hi ha milers de persones en el camí, al poble, aquest deixa de ser un recés de pau. Perd el seu atractiu, perd la seua essència i deixa de ser el que era. Compte! No sols per al turista, sinó també per a qui visquera allí.
Finalitze aquest fil de pensaments amb una anècdota final. En Zaanse Schans (el barri més turístic de Zaandam), els carrers estan inundats amb un mercat ambulant ple de diverses llepolies per als turistes. Per a la meua sorpresa, els preus no eren per a res desorbitats, sinó quasi que al contrari, així que prompte vaig veure alguna cosa que m'interessava: Dents de mosasaure! No obstant això, després d'una breu càbala que em va fer concloure que probablement eixos ullals van ser espoliats d'algun jaciment i que el seu lloc no hauria de ser, ni molt menys, una paradeta en una fira de poble, vaig optar per no comprar-ne cap. Així, arribant ja al final dels carrers, havia assumit que no anava a emportar-me d'allí res més que algunes fotos, aquests pensaments i un xocolate calent que deixava bastant que desitjar. No obstant això, en una del les últimes paradetes hi havien llibres sobre la Zaanstreek (La regió circumdant al riu Zaan5) i, en concret, un que em va captivar immediatament.
Es tracta de la preciosa edició d'una col·lecció d'esbossos, tots ells de diversos racons de la regió. No sols denoten un intens amor pel lloc, sinó que també el llibre inicia amb una potent declaració: «No hem d'oblidar el que fa especial aquest lloc». No és, per tant, una declaració de rebuig cap al visitant o l'estranger, sinó un advertiment per a qui allí habita, perquè no s'obliden de veure la bellesa que els envolta, que com el nostre propi nas la ment ignora per simple costum, a pesar que els ulls la perceben amb normalitat.
Tot això em porta a adonar-me que, en suma, allò que m'ha captivat pot ser, o no, una quimera, un somni. Però no importa. I no importa perquè allí on visc hi ha tanta o més bellesa i no és només que al estar acostumat a ella no la valore sempre com cal, sinó que a més no sempre l'he defensada ni reivindicat com mereix. Seria, potser, hipòcrita abandonar aquell lloc que sempre he habitat, sense almenys intentar defensar-lo i cuidar-lo. Lluitar perquè les generacions que vindran puguen gaudir també de les seues meravelles i que no hagen de migrar a la recerca de llocs més acollidors.
- Encara que l'alemany i el neerlandés sonen semblant, Sehnsucht és un terme que no existeix en el segon d'aquests idiomes. En canvi, en aquest idioma sí que existeix el vocable Plimpplampplettere, referit al joc de llançar pedres sobre l'aigua per a veure quantes vegades les podem fer saltar. Amb tant de bosc i zona agresta als Països Baixos, segur que no sols és comu iniciar jocs com aquest, sinó també practicar el Shinrin-yoku, que no és sinó el terme japonés que defineix l'eixir a fer una passejada pel bosc per a respirar aire pur i trobar un poc de pau mental. I per a finalitzar, tornem a l'alemany per a esmentar el terme Waldeinsamkeit, referit a la connexió que hom sent amb el bosc únicament quan està al bosc i assoles. ↩︎
- No confondre amb un koffieshop o coffeeshop, que són els famosos locals on es pot comprar i consumir marihuana, ni amb una koffiehuis, això és, una cafeteria de les de tota la vida (on et pots prendre un café, vaja!). ↩︎
- Diminutiu de minibibliotheek (minibiblioteca), que no són sinó prestatges públics en els quals es pot deixar aquells llibres que ja ens hem llegit i a canvi emportar-nos algun que ens semble interessant i que algú haja deixat allí abans. ↩︎
- En holandés dirien kut, encara que ja us avise que aquesta és bastant més grollera (no em sé una altra, perdó). ↩︎
- Em consta que el nom de Zaan significa, precisament, riu. D'altra banda, el Amstel (el riu que alimenta els canals d'Amsterdam) rep el seu nom dels termes aeme i stelle, que signifiquen «aigua» i «terreny sec», respectivament. ↩︎