On es fica vosté últimament, cavaller?, es preguntaria la gent que llegira aquest blog, si és que eixes persones existiren. La resposta és que sovint la vida té plans per a nosaltres que no podem ni imaginar i en el meu cas, entre estudis i… haver tingut un fill!, no és que m'haja sobrat el temps per a deixar-me caure per ací. Ni, ja posats, per a escriure, llegir o ni tan sols veure alguna pel·lícula o sèrie.
D'altra banda, no han sigut poques les hores a les quals tenia el bebé en braços dormint, sense poder fer res més que caminar pel saló, perquè aquest es despertava si detenia el moviment. Va ser així com servidor va arribar a la conclusió que posar-se alguna cosa de fons era una bona opció, i millor si era ja coneguda i que per tant perdre el fil no fora una cosa frustrant.
I així és que vaig decidir revisionar Smallville i, en conseqüència, vaig passar llarg temps pensant en què tindrà Superman que no em canse de llegir les seues històries, de veure-les i de revisitar-les. Cal dir, per a començar, que no em considere cap expert en el personatge, encara que sí algú que ha gaudit de les seues aventures en no poques ocasions, guardant molt grates memòries d'aquestes lectures. D'eixes, molt possiblement són les efectuades en la meua infància i joventut les que van marcar per sempre la meua manera d'entendre a Clark Kent/Superman, així com la importància que té per a mi.
Superman és mon pare.
Per tant, hui em dispose a parlar d'aquest personatge, caigut d'entre els cels i criat per una parella d'humans que el van adoptar, fins que ja d'adult no va poder si no preguntar-se pels seus orígens, ja que posseïa una força prodigiosa. Així, quan els seus pares adoptius li expliquen com el van trobar, i després d'aprendre sobre els seus orígens, decideix convertir-se en heroi i es dedica a enfrontar tota classe d'amenaces contra la humanitat, siguen desastre naturals o monstres enviats per la seua nèmesi.
Val, perdó, certament el concepte s'ha estés al llarg dels anys i aprofundeix les seues arrels en els herois mitològics clàssics, els quals quan són actualitzats prenen molt, al seu torn, del personatge. No obstant això, no em referisc a un semideu, si no a un alienígena caigut en una nau espacial i que posseiria no sols una gran força, si no poders especials com volar i llançar llamps d'energia, usant tots aquests per a enfrontar-se a tota sort de vilans.
De totes aquestes i altres coincidències parlaré potser un altre dia, però és clar que el concepte és per força interessant, si no no trobaríem tants derivats o similituds. I així i tot sempre em sorprén la quantitat de gent que, malgrat com de famós és Superman, no sembla veure-li la gràcia. És clar, i com passa amb absolutament tots els personatges i històries, no és per a tots/as. Siga com siga, quan raonaments tipus «És un paio molt fort i que vola, Quina gràcia té això?» la meua resposta sempre sol ser similar. És cert que Superman és fort, absurdament fort. I que vola. I que és més ràpid que una bala, que llança raigs pels ulls. El tipus fins i tot té raigs-x i alé gèlid, i si ens posem tècnics podríem parlar d'altres poders que, encara que menys coneguts, també hi són. I també és cert que res d'això el fa especial. No és casualitat que hui dia hi haja centenars, si no milers de personatges molt similars, capaços d'imitar-lo en quasi cada detall, ja que no van tardar a eixir-li imitadors a l'Home d'Acer.
Però res d'això és important. Per a mi, el més interessant del personatge és el que fa amb tot aqueix poder. Kal-El podria haver-se convertit amb bastant facilitat en un tirà, un dèspota que governara el món en el qual viu sense que ningú poguera oposar-se-li, excepte honroses excepcions. No obstant això, és més habitual veure'l detenint a supervilans, socorrent gent davant un desastre natural, ajudant a frenar un cotxe fora de control (o un tren o un avió, el que calga) o rescatant a un gat que s'ha quedat atrapat en un arbre. La pregunta és per què algú que és un déu entre mortals perdria el seu temps en aquestes coses? No sols a ajudar a la resta, si no en tasques tan mundanes, tan pedestres.
Això és una cosa que, per cert, sembla que mai aconsegueix comprendre la seu nèmesi, Lex Luthor. Veu a l'heroi i imagina tot el que faria amb aqueix poder. L'enveja i, al temps, no entén perquè aqueix alienígena és com és. Alguna cosa semblant diria que li passa als qui veuen al personatge i solo es fixen en el seu poder, però no veuen la resta. Veuen al súper, però no veuen a l'heroi. No veuen a l'home i això que és d'aquest d'on sorgeix la major de les virtuts de Superman.
És clar, Clark Kent no és un home comú i això és una cosa que no vaig tardar a descobrir en les meues primeres lectures de les seues aventures. En aquella època (tindria jo uns deu anys) no hauria sabut definir què em va captivar, però en retrospectiva puc dir que era precisament això, la capacitat que té Superman per a actuar com un encarnació de l'esperança i la bondat. És inevitable pensar que el món seria millor si algú com ell existira. No perquè protegiria el món d'amenaces ignotes, sinó perquè en cas de necessitat, l'Home del Demà no sols et salvaria, si no que mai tindries la sensació de que ha perdut el temps havent de salvar-te. Tindria alguna paraula amable reservada per a tu, un consell o el seu somriure sincer. I tot això perquè el seu paper en el món és el d'ajudar sempre que puga, ja que així s'ho ha proposat.
Les seues històries, per cert, es poden enfocar de molt diverses formes, però les meues favorites són aquelles que prenen aqueix propòsit de portar l'esperança al món i el porten a les seues últimes conseqüències. En aquestes, aqueix «Sempre que puga» es transforma en un «Sempre», sense més. Si ell és a prop, tot eixirà bé. Encara que no sàpies com. Quan tot semble perdut, Clark Kent salvarà la situació, coste el que coste. I algú podria dir que això li resta tensió a les seues històries, però a canvi guanya la capacitat de contar històries d'esperança, d'aquestes que t'omplin el cor i et deixen amb la sensació que, passe el que passe, podem confiar que al món hi ha gent bona que posarà tots els seus esforços a fer d'aquest un lloc millor. És, fonamentalment, un personatge de conte.
He de dir, això sí, que la meua visió del personatge pot estar fortament esbiaixada, pel fet que aquest va ser el primer còmic que vaig llegir del personatge:
I mireu si és coincidència que aquest tom recopilatori comptava just el que succeïa després de la mort de Superman. Com a lector de tendra edat sense context previ, el que va succeir és que no vaig viure res del drama que va suposar per als lectors habituals d'aquell esdeveniment, però sí que vaig gaudir dels resultats.
Vos pose en situació: després d'una lluita que el porta al límit, Superman mor, aparentment, defensant la Terra. Per això es realitza un funeral amb tots els honors i és enterrat entre llàgrimes. No obstant això, un temps després i succeïdes nombroses desgràcies derivades precisament de la seua defunció, Kal-El es posa en peu una vegada més. La bona notícia era que el seu cos només requeria de temps per a curar-se. La dolenta, que els seus poders encara anaven a tardar a tornar a ell, perquè el procés curatiu encara no havia sigut completat. I una notícia encara pitjor, el món necessitava del seu heroi JA.
I què va fer aleshores el kriptonià? Doncs...
No perdre el temps i acceptar un desafiament i una responsabilitat per a les quals no estava preparat. Una tasca impossible, davant la qual no hauria de poder triomfar. És clar, ja podeu suposar que les probabilitats no compten per a res quan parlem de Superman.
Ja d'adult pot costar entendre quina és la gràcia d'aquestes històries si no s'està familiaritzat amb aquesta mena de narratives, però us dic de primera mà que la meua jove i infantil ment va quedar impregnada de les idees fonamentals que va extraure d'aquesta història. Les seues imatges, les seues paraules, estan marcades en la meua escorça cerebral amb la força pròpia de l'heroi del qual parlem. I la veritat, crec que només puc sospitar fins quin punt va poder condicionar la meua manera d'entendre els còmics, els herois, les històries i fins i tot la vida en general.
Hi ha un altre aspecte important del personatge que ací només vaig arribar a entrellucar. I és que aquesta manera d'afrontar l'adversitat, de representar l'esperança, té com a conseqüència que una vegada s'ha aconseguit triomfar davant el desafiament, el que queda és la felicitat i el gaudir la vida. Potser estic fent una mica de trampa, ja que ací el kriptonià acabava, literalment, de ressuscitar, recuperar els seus poders i véncer al mal, cosa que per descomptat no succeeix tots els dies. Com no anava a estar content?
No obstant això, aquest aspecte del personatge també es percep amb facilitat en la qual potser és la versió més coneguda del personatge, la de la pel·lícula de 1978 amb Christopher Reeve encarnant a l'heroi, on crec que totes les idees que he esmentat fins ara queden il·lustrades a la perfecció. Esperanza i heroisme es donen la mà ací en un home que tot ho pot i que dedicarà totes les seues energies a fer del món un lloc millor per a totes les persones en ell.
No m'estendré, ja que aquestes pel·lícules donen per a molt i en relació al que volia comptar seria repetir les mateixes idees, però sí que diré que el primer film d'aquesta saga va tindre tal èxit que encara hui dia es realitzen la major part de pel·lícules del gènere superheroic copiant la seua mateixa fórmula.
Superman és el meu germà
Amb tot allò ja explicat, no vos estranyarà que puga afirmar que, per a mi, Clark Kent és no sols el primer superheroi com a tal, sinó que és el definitiu. Els altres? Només són ombres, repeticions i variacions. Sé que hi ha molta gent que el troba insuls, avorrit o antiquat, però per a mi més aviat es tracta que el públic més general, aquell que el coneix a través del que la pantalla gran li ofereix, no ha tingut l'oportunitat de veure una adaptació en condicions des de fa ja massa.
La pantalla menuda, en canvi, ha sigut més agraciada (i agraïda) en aquest sentit. No sols trobem exemples meravellosos en l'animació, si no que sèries com Lois & Clark es van esforçar per adaptar el personatge ajustant-se al limitat pressupost propi de la televisió . No obstant això, la meua relació amb Superman no s'estendria més enllà d'allò ja comentat fins a arribar al que seria per a mi un retrobament anys més tard, un pont entre l'adultesa i la infància: Smallville.
Si coneixeu la sèrie començareu a adonar-vos de com d'irònic resulta, perquè es tracta d'una sèrie de Superman sense… Superman. A priori, és una serie preqüela que narraria els anys mossos de Clark, la seua joventut mentre aprén sobre els seus propis orígens i es desenvolupen no sols els seus poders si no també la forma en què es relaciona amb la humanitat.
És ací on vaig començar a veure facetes del personatge que per a mi eren desconegudes fins llavors. I és que al contrari que Marvel, DC Còmics narrava les aventures dels seus personatges no com si aquests foren humans amb poders, si no més sovint com si aquests foren semideus entre els mortals. No és per a menys, sabent el que sabem de Kal-El, però sorprenents com podien ser les seues aventures primigènies, no va ser fins que van aprendre de la competència que els havia copiat, que el personatge de Superman va estar complet.
És a partir de llavors quan Superman es torna un personatge molt polivalent. Si el guió acompanya pot ser protagonista d'històries molt dispars. Sense entrar detalladament, jo les dividiria entre les aventures a les quals:
- El seu poder és protagonista (aquelles en les quals amb facilitat deté als vilans i s'imposa a aquests). En aquestes més que emocionar-nos, ens meravellem davant la possibilitat d'un món on el mal mai podria triomfar, amb un àngel guardià com aquest vetlant per nosaltres. Seria el cas de «Superman contra el Klan», la qual s'explica sola amb aqueix títol.
- L'important és el desafiament. Aquestes se centren en l'èpica i per això són històries en què apareixen grans rivals, amenaces terribles davant les quals un s'arriba a preguntar no si Superman podrà véncer, si no si ho aconseguirà salvant a totes les persones en perill, el món, etc. Són aquelles en les quals s'enfronta als seus enemics arxiconeguts, com Zod, Judici Final, Mongul, etc.
- Històries en les quals el protagonista no és l'heroi, si no la seua humanitat. I és que, abans de res, Superman és un home humil, fill d'una parella que el va criar en una granja a Kansas i del qual la seua major ambició no és si no fer les coses el millor que puga. Tendeixen a ser històries familiars, autoconclusivas, centrades o bé en les seues relacions personals o en personatges d'aparició puntual que són ajudats per Clark. Un bon exemple el trobem en «Superman: Les quatre estacions».
Efectivament, no són categories tancades i sovint s'entremesclen, però no sempre amb el mateix encert. Com deia, la sèrie Lois & Clark utilitzava el seu constret pressupost per a contar històries de la icònica parella, però prioritzant la humanitat del personatge per damunt del mite de l'heroi, ja que tampoc hagueren pogut fer-ho en condicions ni, s'entén, era el que la sèrie volia ser. En canvi, Smallvile... bé, aquest juga en un altra lliga.
No diré tot el que volguera, perquè són deu temporades de sèrie i ja només entendre com dimonis va arribar a durar tant pot ser en si mateix un maldecap. Smallville era una sèrie que ho tenia tot, per a bé i per a mal. Va començar amb un jove Clark intentant fer-se un lloc entre la resta de la jovenalla a l'institut, sense que ningú s'adonara que es passava els dies salvant-los. Més endavant, la sèrie va presentar a un ja no tan jove Kent, desitjós de dur a terme el seu paper d'heroi de la millor forma possible, a ser el líder d'una sort de Lliga de la Justícia descafeïnada (al no poder la sèrie usar als personatges més icònics de la mateixa).
Va agafar al personatge i el va portar a terrenys desconeguts i… va funcionar! A hores d'ara el mite estava ja tan consolidat que Tom Welling no va necessitar vestir el traje de Superman ni una vegada (excepte uns molt escassos segons al final del tot, sense arribar a veure's del tot) perquè l'associem immediatament amb ell. Smallville era sovint coenta, amb línies argumentals que no anaven a cap lloc, reutilització obsessiva de tòpic i efectes visuals qüestionables, però crec que va sobreviure a tot això perquè entenia al personatge a la perfecció i sabia com utilitzar-lo, com exposar-lo a situacions que no ens eren tan alienígenes als qui la véiem.
Clark estava sovint contra les cordes, primer perquè no havia aprés encara a utilitzar els seus poders, però també perquè en aquesta versió dels seus orígens semblava haver-hi una quantitat de kriptonita tal, que fins que la sèrie avança unes quantes temporades el pobre semblava haver de témer més per la seua vida que per la dels qui havia de salvar. Però tot això era igual, perquè quasi era més interessant saber si al final li confessaria el seu amor a la xica que li agradava (primer Llana, després Lois), si el seu amic Lex Luthor (!) descobriria el seu secret o si Clark aconseguiria aclarir el seu pobre cap en descobrir que no sols tenia poders, si no que era un àlien!
En resum, això és el que passa quan llances al personatge enmig d'un drama adolescent. Com no, sent com és Superman, va sobreviure i no sols això, si no que en algun moment l'equip degué adonar-se que mentre respectaren l'essència podien escriure qualsevol història. I així és com amb l'avanç de la sèrie, aquesta va semblar perdre tot indici de vergonya i trobem capítols que són històries d'espies, imitacions de Saw, de Matrix, un apocalipsi zombi i fins i tot un capítol en què Clark ajuda al Pare Noel a repartir regals. Tot valia.
Això és el que succeeix quan s'entén que aquest és un d'aqueixos personatges que és «més gran que la vida», com solen dir els angloparlants. Amb Superman, en aquest sentit, ocorre el mateix que amb altres com Robin Hood o superherois, com ja vaig comentar un dia. Si s'entén l'essència d'aquests es poden contar milers d'històries diferents i totes elles funcionar, perquè en un cert sentit són més arquetips que personatges en si. Es pot adaptar algunes de les seues característiques al tipus de narrativa que desitgem, sempre que el personatge continue sent recognoscible i fins i tot si l'alterem suficient arribarem a les versions alternatives, a la referència, la paròdia o fins i tot la còpia.
No obstant això, i per al que ens ocupa, vull que s'entenga que Smallville va quallar molt bé amb mi i no precisament per ser-me molt familiar el personatge, ja que coneixia poc més que el ja esmentat. En canvi, aquesta sèrie estava repleta de referències de les quals no podia si no buscar d'on venia cadascuna, cada detall, personatge, trama, quines eren les seues correspondències en els còmics, etc. Després de deu temporades, coneixia molt millor al personatge i li havia acompanyat a través de la seua maduresa, des de la seua adolescència fins a haver-se convertit en un Superman adult, totalment coneixedor i compromés amb el seu paper com a heroi i símbol de l'esperança.
A més, durant aqueixos deu anys d'acompanyament, jo havia canviat molt com a persona, havia llegit i aprés molt i m'havia identificat sovint amb els problemes més humans del pobre Clark. Senzillament, li havia pres afecte a la sèrie i malgrat els seus nombrosos problemes (més evidents, si cap, en revisitar-la), sempre li guardaré un afecte especial. No obstant això, quan va acabar jo encara estava en els meus anys formatius i em quedava un bon tros fins a arribar a la meua pròpia adultesa.
Superman és el meu fill
Han passat des de llavors més de deu anys i les versions més recents del personatge en la pantalla gran m'han semblat de tot menys encertades. No és la meua intenció criticar-les ni explicar perquè no m'agraden, però de nou crec que la lúgubre mà del capitalisme ha volgut amansir a la que considerava una de les seues propietats més rendibles, esprement-la i enriquint-se. Només així puc entendre algunes de les decisions de Warner a l'hora d'intentar crear el seu univers cinemàtic, prioritzant els seus objectius empresarials i no deixant espai a les històries que haurien d'haver sigut contades.
I és que, com deia abans, el personatge és tan icònic que es pot comptar amb ell per a quasi qualsevol tipus d'història, sempre que es respecte la seua essència i se l'adapte al context, no sols de la narració, sinó també de l'audiència. Dos bons exemples són la molt recent sèrie d'animació My adventures with Superman, destinada a un públic més infantil o juvenil, mentre que Superman & Lois pren el següent pas lògic després de Smallville i ho aborda des de la perspectiva de l'home de família, del pare i marit que ha de compaginar aquests rols amb el seu treball: salvar el món.
Com deia, hi ha hagut molts canvis recents en la meua vida i ser pare és el més important sense cap dubte. Sembla ser que no soc l'únic i per a Clark Kent el temps també passa. Ja en els còmics fa temps que podem veure-li amb aquests dilemes familiars, criant al seu fill, Jon, al costat de Lois, Fins i tot aquest ha crescut i ha acabat convertint-se en el portador del nom «Superman»! I tal com en el seu moment podia entendre els drames que mostrava Smallville (i que hui dia no puc sino qualificar de drames adolescents), hui em sent més pròxim al compromís que necessita Clark en les seues noves aventures com a progenitor, el balanç que és necessari per a continuar sostenint el món que t'envolta i al mateix temps ser present com a pare, educand, cuidant i estimant sense reserves.
El fill de Clark va nàixer com un xiquet qualsevol, sense poders que el feren diferent, encara que ja bastant especials són els bebés de per si. Va ser amb el pas del temps que vam veure (i estem veient) tot el que és capaç d'aconseguir per si mateix, amb l'heretat. I no parle sols del poder, si no també amb el cor, l'esperit del mateix home d'acer. No esmente si dic que quan mire al meu propi fill, em pregunte també fins on serà capaç d'arribar i fins a quin punt podré ajudar-lo, contribuir a a que es faja el seu propi camí. A que arribe allí on ell desitge i en els seus propis termes. Aquest és potser el major dels poders del kriptonià, el d'inspirar-nos perquè ens esforcem per traure el millor de nosaltres mateixos, per voler ajudar sense reserves i així tindre l'esperança en un demà millor.
Superman va nàixer fa ja noranta anys de la mà de Jerry Siegel i Joe Shuster i des dels seus primers números es va convertir en un far de llum enmig de la foscor pròpia d'un època com aquella, amb els Estats Units encara vivint la Gran Depressió i amb una segona guerra mundial preparant-se. No és estrany que un còmic amb un protagonista com aquest servira a tanta gent per a escapar durant una estona dels temps que es vivien, però igualment comprensible és que el personatge no pot ser escrit hui dia sense adaptar-se a les pors i penúries actuals, que n'hi ha i no poques. Cal recordar perquè el món estima a Superman, així com perquè aquest estima el món que el va acollir.
Siegel i Shuster, humils i amb pocs recursos econòmics, van vendre els drets del personatge per 130 dòlars. Sobra dir que Superman val molt, molt més, però la qüestió és que no és el mateix posseir els drets del personatge que posseir al personatge. Aquest últim, crec jo, és ja un bé comú i d'aquesta manera l'hauríem d'entendre. No podem crear les nostres pròpies històries amb ell i vendre-les, almenys no legalment, però sí que podem crear-les per a nosaltres/as mateixos/as, podem imaginar les nostres pròpies versions i podem contar històries als nostres fills/as amb ell de protagonista. O potser no és ell, però siga un altre heroi (o heroïna) amb gran poder que estiga disposat a enfrontar-se al mal, coste el que coste, algú que herete el seu mateix esperit per a així aconseguir que prevalga la justícia i portar l'esperança allí on siga necessària. Ningú ens podrà llevar això.
PD: Durant l'escriptura d'aquest article va caure a les meues mans «Superman: Up in the sky», amb guió de Tom King i dibuix d'Andy Kubert. Vos recomane la seua lectura, ja que és una aventura de l'heroi que representa molt bé molts dels conceptes dels quals he parlat: Una xiqueta és segrestada per una raça alienígena per motius desconeguts i Clark decideix anar a buscar-la, malgrat no tindre cap pista i poder estar aquesta en qualsevol lloc de l'univers. Cada segon compta, no sols per la pròpia xiqueta, si no perquè cada instant que Clark passa fora del planeta Terra, aquest sent la seua absència. Aconseguirà Superman complir amb el seu deure i no abandonar a ningú que necessite del seu auxili?
Tal volta et pot interessar: I per què Batman ja no balla el batusi?