I per què Batman ja no balla el batusi?

Hi ha preguntes que han inquietat a la humanitat des de les seues mateixes albors. Quin és el sentit de la vida? Qui som i a on anem? Però, d'entre totes elles, la que més ens amoïna és saber per què Batman ja ni tan sols balla. Recordeu el batusi?

El Batman d'Adam West no és el més estimat pels fans del personatge i fins i tot alguns diran que la seua mera existència va dificultar que el mitjà audiovisual es prenguera de debò les adaptacions dels personatges superheroics posteriors, però la realitat és que no és sinó un producte més de la seua època i va contribuir a popularitzar el personatge. I ho va fer a tal punt que malgrat el pas dels anys, segueix encara ben present en la memòria col·lectiva, així com en la de moltes persones que mai el van conéixer o, en tot cas, no de primera mà.

Les contínues referències en diverses obres paròdiques han contribuït, per descomptat, a retindre aquesta versió del croat de la capa en les nostres memòries però, en tot cas, sempre se 'l veu com un producte del passat, un curiós incident ja superat, ara que ja hem portat “al vertader Batman” al cinema.

I és que tot va canviar fa ja molt i la culpa és, en bona part, d'una pel·lícula titulada simplement com “Batman”, dirigida per Tim Burton i protagonitzada per Michael Keaton. Com és d'esperar, va ser un intent de portar una versió més seriosa i fosca del personatge a la gran pantalla, una manera de trencar amb la comicitat que havia assentat la versió de West dècades abans i aconseguir una iteració més en la línia del que eren els còmics del personatge en aquells dies.

Amb un director amb un estil tan marcat com ho és Burton i amb un Joker interpretat per Jack Nicholson, no és d'estranyar que el resultat fora el buscat i la pel·lícula aconseguira l'èxit. Per això, a aquesta van seguir diverses seqüeles, la primera també de Burton, «Batman Returns«, va aconseguir bons resultats en taquilla però alhora va rebre crítiques per ser més fosca, violenta i amb major sexualització (o fetitxització) dels seus personatges que l'anterior, cosa que degué preocupar la productora, imagine que per voler que el personatge fora capaç d'atraure a la família al complet a veure les seues pel·lícules, condicionant això la producció de la tercera i quarta parts, dirigides aquesta vegada per Joel Schumacher.

Aquestes seqüeles, malgrat continuar, en teoria, les anteriors, presentaven un to radicalment diferent, sent molt més colorides i mamarratxes. Si hagueren sigut estrenades avui hagueren sigut una fàbrica de mems, no tinc dubte.

Sobra dir que, malgrat ser interpretades sempre per rostres coneguts (Keaton va abandonar al personatge al mateix temps que Burton el rol de director) i atraure a una nodrida quantitat d'espectadors, els resultats no van ser els esperats. «Batman Forever» va recaptar fins i tot més que la seua predecessora, però la crítica es va acarnissar amb ella. «Batman y Robin«, en canvi, no va aconseguir els resultats desitjats en taquilla i la crítica va ser encara pitjor. Amb raó, perquè allò era indefensable. De fet, encara que el final d'aquesta quarta part no amagava les intencions de l'estudi de continuar produint més pel·lícules, aquestes mai van arribar a realitzar-se.

I després, el llarg silenci. Batman va quedar bandejat del cinema i relegat al mitjà que el va veure nàixer, així com a les habituals adaptacions animades, algunes d'elles, per cert, molt interessants. Per a entendre'ns, recorde haver anat a veure Batman i Robin quan no era més que un xiquet (i així i tot quedar desconcertat amb el que estava veient) i després ja no veure una altra pel·lícula del personatge fins a la saga de Nolan, que és fins on volia jo arribar.

Veureu. Les pelis de Burton, encara que amb aqueix estil plagat d'elements més propis de les vinyetes que del cinema, no deixaven de ser pel·lícules fosques, que mostraven un Bruce Wayne torturat pel seu passat i per l'objectiu que s'havia marcat a si mateix a causa dels seus traumes. En arribar les de Schumacher, la interpretació de l'home rat penat canvia radicalment (de nou) i es transforma en poc més que un senyor amb un vestit graciós, envoltat de neó i amb una ingent quantitat de trastos vendibles en forma de merchandising.

El primer va funcionar en taquilla, el segon no. I Warner va voler, al principi del nou mil·lenni, aprofitar el filó que havia resultat ser aquell ressorgiment que va viure el cinema de superherois. Així les coses, va traure a Batman del bagul de les andròmines, el va desempolsar i va pensar que l'aposta més segura era tornar a convertir-lo en un personatge seriós, traumatitzat i que es moguera en un ambient opressiu i asfixiant.

I escolta, va funcionar. Les tres pel·lícules del personatge dirigides per Nolan van ser, amb els seus pros i els seus contres, acceptades per crítica i públic, consolidant aquella visió seriosa i fosca del personatge, que passaria ja a ser la canònica en la ment de tots. I per això és que Batman ja no balla el batusi.

L'inconvenient? A més de que ja no balle, vull dir. Doncs que Warner no va semblar entendre perquè funcionava tan bé aquella visió del personatge i el va prendre com un motle no sols per a les següents pel·lícules d'aquest, sinó també per a l'univers fílmic que va voler crear amb la llicència de DC còmics. Batman ja no ballaria, Superman no somriuria i la resta de personatges de la lliga de la justícia es van convertir en una drecera de senyors (i senyora) seriosos i, si em pregunteu a mi, sense cap interés .

Amb això de Superman ja insistiré un altre dia, perquè tinc fortes i intenses opinions sobre aquest tema, però de moment quedem-nos amb que aquest projecte d'univers cinemàtic no va quallar, si bé Warner no va desistir, va continuar llançant pel·lícules amb aquests personatges i així arribaríem més recentment a «Joker» (d'aquesta ni pense parlar-ne) i a «The Batman«.

He escoltat comentar a molta gent que aquesta pel·lícula és la millor adaptació del personatge fins hui, afirmació que em sembla estranya, si es té en compte que fins i tot en el seu mitjà original el caràcter i història del personatge ha canviat ja nombroses vegades, una cosa natural en el món del còmic, amb sagues tan longeves i canvis assidus de guionistes.

La pel·lícula, la veritat siga dita, em va semblar més que correcta. Dura unes exagerades tres hores i així i tot no em vaig avorrir. No em va fer l'efecte que sobrara metratge, encara que sí que es podria haver abreujat el mateix sense problema, però la meua crítica no és aqueixa. El que em pregunte és… no és la gràcia d'aquests personatges el poder narrar les seues històries de mil i una formes diferents i que encara així els puguem reconéixer en compartir uns elements comuns? No és precisament el que han vingut cultivant aquestes editorials des de fa dècades, aconseguint que puguem veure, per exemple, Spiderman no way home o Spiderverse i que ens semble normal veure tantes versions del mateix personatge alhora en pantalla? I que cap d'ells ens semble “el de veritat”, sinó que tots ells ens puguen fer l'efecte de ser igualment canònics, per dir-ho així? O que hàgeu vist fa un moment un dinosaure vestit de Batman i hàgeu pogut reconéixer al personatge igualment?

No estic dient que siga necessari fer just el mateix amb Batman, que vulga que torne a ballar el batusi, que la pantalla s'òmpliga amb un POW o un KAPUUM cada vegada que solte un colp o que a Warner li done per produir una pel·lícula de dinosaures amb antifaç (encara que estaria bé), però tampoc entenc la necessitat de continuar produint històries que, malgrat reiniciar la història, continuen presentant una versió molt similar de la mateixa i del personatge que la protagonitza. Ja no llig tant de còmic com abans, molt menys d'aquest gènere, però de tant en tant encara cau entre les meues mans algun i encara que moltes vegades es tendeix a fer el mateix una vegada i una altra, és un mitjà que s'atreveix contínuament a reinventar-se, tant per a sobreviure com per a contar-nos altres històries. Portar noves idees i perspectives.

Igual que amb Batman, sovint tinc la mateixa sensació amb altres tants personatges d'igual fama. Hi ha mil i una versions d'ells, però sempre són recognoscibles per uns pocs elements ineludibles. I és curiós com, cada vegada amb més d'ells, veig com es restringeix aquesta naturalesa mutant que posseeixen, per a canalitzar-los dins d'uns motles que hagen demostrat ser mercantilment eficients. De nou, la imaginació sembla caure esclafada sota el pes dels diners. És clar, no sé com anava a poder ser diferent, sent com és Bruce Wayne el somni de tot capitalista liberal aspirant a multimilionari. Aqueixa sensació que us conte la tinc també, per exemple, amb Superman, Link o Robin Hood. Si us sembla bé, d'ells parlem un altre dia.

Aquesta entrada ha sigut inspirada pel Sr. Pachinko i la seua sempre pacient guia en açò del món dels còmics.