De com Magic the Gathering va trobar per casualitat la quinta essència de la psique humana.

He volgut escriure sobre açò des de fa ja molt, però no ho he fet abans per dos motius. En primer lloc, dubtava si intentar-ho perquè si vull esmentar tot el que crec que es pot dir d'aquest tema el text es farà etern. D'altra banda, fins fa poc no tenia un blog del qual la temàtica fora apropiada per a parlar-ne, però com que aquest lloc va nàixer precisament per a donar cabuda a tot el que em vinguera a la ment… allà que anem.

El sistema de colors.

El primer, advertir que no volguera jo que ningú es prenga açò seriosament, ja que sols és una curiositat del sistema de colors del joc de cartes Magic: The Gathering (MTG d'ara en avant) que sorgeix en el seu disseny per pura casualitat. El susdit sistema és la forma que té el joc de dividir els recursos als quals cada participant pot accedir: Cadascuna de les cartes que componen el joc (més de 20.000 en l'actualitat, sumant-se diversos centenars cada any) està associada a un o més dels cinc colors possibles, representant cadascun un tipus d'energies i màgies:

  • Roig: Foc, terra, dany, caos.
  • Blanc: Llum, llei, protecció, curació.
  • Verd: Naturalesa, vida, poder físic.
  • Blau: Coneixement, vent, aigua, control.
  • Negre: Mort, foscor, malaltia.

Aquesta seria un resum molt escarit, perquè la llista completa de conceptes associats a cada color és immensa i ací radica el quid de la qüestió, perquè no sols abasten conceptes com els anteriors, sinó que també defineixen les característiques de personalitat, ideari i conducta de cadascuna de les criatures que s'associen amb aquests colors. I com vulga que el joc ha continuat expandint-se any rere any, hem vist personatges de tota mena plasmats en les esmentades cartes. Així, una llista (de nou, escarida i molt resumida) d'alguns aspectes de les personalitats que s'associen a aquests colors serien:

  • Roig: Impulsivitat, passió, anarquia, violència.
  • Blanc: Bondat, justícia, ordre, afabilitat, innocència.
  • Verd: Calma, naturalitat, acceptació, supervivent.
  • Blau: Intel·ligència, domini, investigador, fredor.
  • Negre: Ambició, odi, injust, dissensió.

Amb tal quantitat de cartes creades hem arribat al punt en què pràcticament qualsevol tret de personalitat estarà ja associat a un color (o a una combinació d'aquests, després us compte). I per descomptat que això no era el que tenien al cap els dissenyadors del joc en crear el sistema de colors, però la mera necessitat narrativa i de disseny ha produït aquest curiós efecte, el qual aconsegueix que qualsevol persona que haja jugat suficient a MTG sàpia, encara que siga per intuïció, associar cada tret a un color.

Cinc colors, cinc símbols.

Els cinc grans.

Resulta curiós que, de fet, una de les teories més importants en psicologia quant a taxonomia de les personalitats humanes és l'anomenat Model dels Cinc Grans (habitualment conegut com Big Five, pel seu nom en anglés) el qual contempla cinc grans trets dimensionals de personalitat, això és, segons puntue un subjecte en cadascuna d'aquestes dimensions serà d'una manera o un altre la seua personalitat.

Per cert, una dada curiosa més: sabeu quan es va popularitzar aquest model després de trobar-se evidències que l'avalaren? L'any 1993. Sabeu en quin any va ser dissenyat MTG? Bingo.

Bé, n'hi ha prou de coincidències gracioses, que després us poseu conspiranoics. La qüestió és que, per mera casualitat, el sistema de colors del joc va dividir les característiques dels seus personatges i criatures utilitzant cinc categories de les quals els dissenyadors es van veure a poc a poc espentats a ampliar les seues definicions fins a convertir-se en una sort de classificació de personalitat. Abans de continuar, deixeu-me que us compte, de forma molt resumida, sobre els cinc factors del Big Five:

  • Obertura (a l'experiència): Defineix com d'inventiu, curiós o per contra cautelós és algú.
  • Escrupolositat: Eres eficient i organitzat? O potser indolent o descurat?
  • Extraversió: Qui puntua alt és sociable, mentre que qui no, és solitari o reservat.
  • Amabilitat: Aquest factor defineix si una persona és amigable i compassiva o bé si és freda, distant i cerebral.
  • Neuroticisme: Determina si som susceptibles i ens alterem amb facilitat o si som resistents i ens mantenim ferms i segurs davant les adversitats i successos inesperats.

No vos diré que els cinc factors puguen ser associats 1:1 als cinc colors, però tindre una alta Obertura sona molt blau i l'Escrupolositat és molt del color blanc, per exemple. De nou, no pretenc que vos prengueu aquest símil com que podeu determinar com és algú sols amb mirar la seua baralla de MTG, perquè això seria com tirar-los la carta astral o alguna altra magufada de l'estil. Açò no és sinó una casualitat, segurament provocada per la forma en què percebem al món i als altres, una sort d'intuïció sobre com funciona la personalitat humana. Això sí, una casualitat bella, si em pregunteu.

Tots els objectius tenen color.

Siga com siga, el cas és que aquest sistema de colors ens permet pensar en personalitats, grups de naturalesa, accions, aspiracions i fins i tot en successos, no sols classificant-los sinó fins i tot permetent-nos imaginar moltes més característiques de cadascun d'ells que les que són presents a simple vista en les pròpies cartes. Així mateix, permet fer-se una idea de la classe de personatge que representa una carta tan sols amb veure els colors que la componen. Es podria argumentar que en molts casos la il·lustració juga un paper igualment rellevant en això i seria cert, però encara que cada element en la carta suma al significat del conjunt, això no lleva que la codificació de colors de les mateixes ofereix ja de per si mateixa una informació molt específica… si tenim en compte que es tracta tan sols de cinc símbols diferents combinats entre si!

Superficialmente pot semblar sorprenent que un joc de cartes haja aconseguit un sistema tan eficient per a classificar identitats, actituds, accions i fins i tot individus. No obstant això, aquest estrany accident succeeix, precisament, perquè es basa en tòpics, tots ells recollits en grups arquetípics. No costa, de fet, trobar antics tractats de psicologia pre-científica que recorrien a classificacions no gaire diferents (Jung, per exemple, parlava de l'innocent, l'amic, l'heroi, el cuidador, l'explorador, el rebel, l'amant, el creador, el bufó, el savi, el mag i el governant) o, sense anar més lluny, els propis horòscops, que es basen en conceptes molt similars. Per tant, no cal oblidar que, per interessant que siga joguinejar amb aquests conceptes, no cal prendre-se'ls seriosament.

Una vegada explicat això, parlem d'objectius. Cada color representa una actitud en la vida i per tant unes metes concretes, unes aspiracions, a més d'uns mitjans que utilitzar per a aconseguir-les. Així, el color blanc busca aconseguir la pau utilitzant per aconseguir-ho l'establiment de l'ordre. El blau, en canvi, tendeix a voler buscar la perfecció (personal o grupal) i ho vol aconseguir mitjançant el coneixement, ja siga aquest científic, màgic o de qualsevol altre tipus. El color negre, el més individualista i egoista, desitja aconseguir la satisfacció dels desitjos personals i utilitzarà qualssevol mètodes que veja necessaris, encara que impliquen causar mal als altres (o a un mateix fins i tot!). El roig intenta obtindre la llibertat, ja siga de la pròpia persona o de la societat, i per a això no hi ha una altra que actuar, ja siga mitjançant la violència més directa o de qualsevol altra forma que passe per derrocar tot obstacle que se li pose per davant. Finalment, el color verd sol tindre interés en què regnen l'harmonia i les lleis naturals, la qual cosa implicarà lluitar contra tota obra artificial que busque modificar aquesta harmonia i alterar el que és natural, així com acceptar aquells aspectes d'aquestes lleis que a ulls dels altres colors puguen semblar més negatius o indesitjables, però que per al verd formen part de la mateixa vida.

Personatges i societats de tots els colors.

He il·lustrat l'article amb cartes de MTG, com era d'esperar, però com ja vaig dir el més interessant és que es pot extrapolar aquest sistema per a mirar, sota el seu prisma, a qualsevol altre element narratiu alié a aquest joc. Per a fer-ho, això sí, cal recordar que les descripcions que fins ara he realitzat són molt escarides i limitades, però el que implica cada color és en realitat una sèrie de conceptes amplis i diversos. Per exemple, si només tenim en compte el que s'ha dit prèviament podria fer l'efecte que blanc equival a bo i negre a dolent, però això no és cert (encara que és molt habitual que així siga, la veritat).

Prenguem com a exemple les distopies creades per Orwell o per Atwood. Així, en «El conte de la serventa», trobem una societat estratificada en castes i segregada segons els rols especialitzats i sent aquesta jerarquia especialment denigrant i hostil amb les dones. Dins d'aquesta història els partidaris d'aquesta societat la justifiquen sobre la base d'unes creences religioses fonamentalistes que no toleren cap pensament que les contradiga, aplicant severs càstigs als qui es neguen a obeir. És, doncs, una societat basada en un ordre estricte, en una llei aplicada de manera fèrria. Aquesta manera de funcionar és per complet el modus operandi del color blanc, la qual cosa pot produir escenaris més benignes que el descrit, però també altres erigits entorn d'una idea que ha corromput per complet la idea del que és just i bo.

Si parlem de personatges que podríem associar a aquest color, serien aquells que actuen sota la presumpció que ho fan moguts per un codi moral que consideren superior i encertat. Molts d'ells seran, a més, personatges bondadosos i/o heroics. Entrarien en aquesta categoria Superman o Aragorn, entre molts altres, personatges que quan aconsegueixen les seues metes aconsegueixen que el món siga millor, encara que com ja he dit potser això només siga segons el seu propi punt de vista. En suma, individus que trien fer allò que creuen que és just.

I què hi ha del blau? Aquest color, com ja vaig dir, cerca el perfeccionament a través del saber, de l'aprenentatge. Segons la seua lògica, l'única cosa que necessitem és entendre el funcionament del món per a poder fer d'ell un lloc millor. L'escola de mags de Roke, en Terramar, és un bon exemple d'un «grup blau». Individus blaus serien freds i cerebrals, controladors. Uns quants exemples podrien ser Batman, Merlín o, més clarament, Spock.

Quant al color negre… allí on el blanc imposa l'ordre i el blava cerca aquella que considere l'opció més raonable, el negre únicament contempla com a objectiu la meta pròpia, la satisfacció personal per damunt de qualsevol cosa. Per això és que la majoria dels personatges que encaixen en aquest color són considerem malvats o, en tot cas, amorals. Els mons de fantasia grimdark es presten a mostrar la classe de societats que associaríem a aquest color, com la ciutat sinistra de Commorragh o Plagópolis en el regne Skaven. Quant a personatges, trobem a malvats com Voldemort, Cersei Lannister o Darth Sidious, però també podríem trobar personatges que no són essencialment dolents, com Bart Simpson.

Cal no confondre l'anterior amb el roig, el color de les passions desenfrenades. El color roig pot semblar també egoista, però en realitat tendeix més a voler ser lliure i no seguir cap regla, encara que això no necessàriament vaja a implicar sempre causar mal als altres. Les agrupacions roges són estranyes, perquè és difícil organitzar-se quan cada individu obeeix únicament als seus propis impulsos, però un bon exemple és la família vampírica de "What we do in the shadows", on el que uneix als protagonistes és el seu hedonisme, perquè són vampirs subjectes permanentment als seus desitjos i passions. Per tant, aquests personatges representen a la perfecció aquest color, però hi ha molts més: Romeo i Julieta, Homer Simpson o Son Goku, qui es passava la vida buscant rivals cada vegada més forts per a continuar gaudint de l'emoció de la lluita i després donar-se una grandíssima fartada de menjar per a celebrar la victòria.

I per a acabar, queda parlar del verd, el color de l'harmonia i la naturalesa. Si eres verd, voldràs lluitar contra qualsevol esdeveniment que vulga alterar aqueix equilibri i, en canvi, acceptaràs qualsevol succés que puga considerar-se natural, ja siga agradable o dolorós. Si tot això vos sona molt hippie és perquè les comunes hippies poden ser, de fet, un bon exemple d'aquesta mena d'agrupacions, com també ho serien a priori associacions com Greenpeace. En la ficció podríem nomenar, per exemple, als nòmades de l'aire d'Avatar. També són verds personatges com Pocahontas, San (La princesa Mononoke), Tom Bombadil o Yoda, així com Poison Ivy.

Arribats a aquest punt, vos preguntareu com és possible que amb sols aquestes cinc categories puguem classificar a qualsevol personatge. Els qui juguen al Magic: The Gathering és probable que ja sàpien la resposta: no es pot. Ah, però és que moltes de les cartes del joc combinen diversos d'aquests colors! Així, un personatge roig/blanc podria ser algú la passió del qual per la llei li mou a actuar, mentre un blanc/blau podria voler aconseguir el mateix objectiu, però mitjançant la manipulació i el control. Aquestes subtileses són les que fan d'aquest sistema classificatori una cosa tan interessant al meu entendre i per això podria estar hores parlant del tema. De fet, ja que veig que és això justament el que succeirà, preferisc que, de moment, ho deixem ací. En la segona part, parlaré de totes aqueixes combinacions de colors i de com amb elles podem, aquesta vegada sí, categoritzar absolutament qualsevol personatge, acció o grup.

Ens veiem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *