És probable que, si has llegit alguna vegada alguna cosa en aquest blog o si en alguna ocasió hem parlat, sàpies que parle prou de Superman. També és possible que conegues el que representa Superman o, almenys, el que representa el personatge en les seues millors històries: l'esperança.
Però a vegades perdem l'esperança. A vegades tot sembla que vaja malament. Mires on mires, només veus injustícies i un món que sembla afonar-se per moments. Un món que a vegades et posa contra les cordes i et fa qüestionar-te si realment val la pena continuar lluitant.
Si vens d'haver passat una mala ratxa, si portes tot el dia pensant en eixa classe de coses, potser necessites que el teu xiquet/a interior es prenga un respir en això de ser un persona adulta. I com que encara queden uns dies per a l'estrena d'eixa pel·lícula a la qual tantes ganes li tens, decideixes tornar a veure la pel·lícula de Superman de 1978. Imagina ara que no és tal com la recordaves.
No pretenc hui esplaiar-me en aquesta pel·lícula, ni fer una crítica d'aquesta. La pobra ha envellit com la llet, no sols a nivell d'efectes especials (alguna cosa que, de totes maneres, mai va ser important per a mi) sinó en altres apartats, com els acudits que poblen els segments de Luthor i la seua colla, la caracterització de Lois o el mode en què s'inicia i desenvolupa la relació de Superman amb la susdita.
La qüestió és que, de sobte, em vaig trobar amb un terrible pensament. Estrictament parlant i segons el meu estat mental en eixe moment, no existeix cap pel·lícula de Superman que puga gaudir, per un motiu o per un altre (les sèries ja serien un altre cantar). Per tant, tota la il·lusió que portava acumulant de cara a l'estrena de la nova pel·lícula, anava a xocar com un tren sense frens amb el que quedava del meu xiquet interior. Vaig arribar a pensar que seria millor no anar al cinema, ho jure.
Però vaig anar. I poques vegades he estat tan content d'haver mantingut l'esperança en què, al final, tot eixiria bé.
La pel·lícula no és perfecta. Sé que això es pot dir (o s'hauria de poder dir) de totes les pel·lícules, però a vegades val la pena recordar allò que deuria ser obvi. Val la pena, en aquest cas, perquè encara que sé que no és perfecta, jo la vaig sentir com a tal. És la pel·lícula que necessitava per a recuperar la fe en el personatge, en què encara existeixen projectes capaços de fer-me gaudir com si encara fora un xiquet, sense donar-li mil voltes a les coses, només pensant en com de bé m'ho he passat, en com de feliç m'he sentit durant eixa estona i en com de content vaig eixir del cinema. Tan content que, de no ser jo un adult funcional amb una miríada de responsabilitats, hauria tornat a veure-la al moment.
No puc dir molt més sense fer algun spoiler, encara que no revelaré res de la trama principal. Estem d'acord? Vinga, allà anem.
Vaig saber que la pel·lícula anava a agradar-me ja en els primers moments. Encara que el meu pensament expressava dubtes, cautela, la part més emocional del meu sistema nerviós estava ja carregant-se d'energia. I és que, en tan sols una escena, la pel·lícula dona a entendre moltes coses. La música, una revisió de l'arxiconeguda de John Williams, ens ajuda a connectar amb el passat del personatge. Una cosa útil perquè aquesta pel·lícula no ens conta el seu origen, donant per fet que tothom ho coneix, encara que siga de manera general. No obstant això, el diàleg d'aquesta pel·lícula amb el passat és més complex.
Molta gent pensa que el personatge és avorrit, dessaborit, perquè al cap i a la fi té tants poders i un caràcter tan bo que és… Perfecte? I en cadascuna de les pel·lícules això es mostrava d'un mode o un altre. Superman mai ha fracassat en la pantalla gran, excepte de manera temporal i solucionada abans d'acabar el respectiu film. Així doncs, que aquesta vegada tot comence amb Superman caient derrotat, dona a entendre que la pel·lícula sap el que la gent espera i juga amb eixes expectatives. Veiem a Superman sagnant, a penes capaç de moure's. Podria pensar-se que malgrat la paleta notablement més saturada de colors, tornarem a veure una versió crua del personatge, una cosa similar al que Snyder ens va presentar, on es donava a entendre que una versió adulta («realista», dirien alguns) de Kal-El hauria de nodrir-se argumentalment del drama i del patiment, del problema i la lluita davant la desesperació. Per descomptat, aleshores entra en escena el gos.
Krypto és una genialitat per molts motius. Per a començar és un gosset, la qual cosa sempre alegra el cor. En segon lloc, ajuda al fet que, fins i tot en els pitjors moments, Superman no estiga mai sol, permetent a més que la pel·lícula jugue tot el temps amb la tensió i l'humor. D'altra banda, per motius que se'ns rebel·la més endavant, Krypto no està ben educat, així que es tracta d'un remolí de nervis que obra com a excusa perquè succeïsquen coses que el publique a vegades necessita (un poc de catarsi mai ve mal), però que la moralitat de Superman no pot permetre. Finalment, la relació de Clark amb el seu gos ens conta molt de l'heroi, servint d'enllaç no amb el seu origen alienígena, sinó precisament amb el seu costat més humà.
Si vos agradava com el Superman de Reeve tenia temps per a salvar inclús a un gat atrapat en un arbre, aquesta versió de Clark Kent té molt més d'això i sempre ho veurem donant-ho tot per a salvar a tota criatura vivent que puga. Només que, al contrari que les pel·lícules clàssiques, quan aquesta decideix que és hora de l'acció, tot succeeix a un ritme frenètic (cal dir que, encara que les escenes són molt dinàmiques, no resulten confuses, la qual cosa és d'agrair), per la qual cosa cada salvament que realitza Superman es percep com un gran esforç per la seua part per estar en tots els llocs i salvar a tothom. És una cosa que potser costaria de creure amb altres personatges, però no amb aquest. Per a mi, eixa sempre va ser la gràcia de Superman i aquesta pel·lícula ho transmet a la perfecció. En suma, et fa desitjar que tant de bo hi haguera en el nostre món algú com ell.
Hi ha molt més que comentar, clar, tant sobre el que funciona com sobre el que no tant, però potser de tot això el més rescatable és aquesta nova Lois (i ja posats, tot el planter del Daily Planet), tota ella coratge i intuïció i la seua relació amb Superman. Com comencem in medias res, ens podem estalviar l'inici de la relació amorosa entre tots dos, encara que ens deixa en un punt molt curiós, molt interessant. Després de tres mesos de relació, tenim totes les coses boniques que pot oferir una relació romàntica incipient i prometedora, però també s'aborden els conflictes que ja comencen a sorgir entre ell i ella i dels quals cap relació es lliura mai. Dubtes, enutjos, retrets. Abans de veure la pel·lícula sabia ja d'aquestes escenes i em feia por com pogueren estar plasmades. Però, si em pregunten a mi, serveixen per a retratar millor que mai la humanitat del personatge, la seua fal·libilitat. Que, al contrari del que es puga pensar, no és perfecte, encara que ell ho intenta. El seu cor sempre estarà en el millor lloc, encara que les seues accions puguen estar errades.
Això és el que mai aconsegueix veure el etern enemic, Luthor. De nou, m'atrevisc a considerar a aquest Lex el millor que he vist en una pel·lícula. Resulta tan evident la crítica a Elon Musk i la seua xerrameca tecnològica empresarial, així com la seua relació amb el govern dels EUA, que no m'estranya que la dreta del país haja carregat contra el film per haver convertit a Superman en woke (pista, ho és des de sempre). De totes maneres no temeu, perquè Luthor no és una mera paròdia i ací resulta més amenaçador, insidiós i malèvol del que recorde haver-lo vist abans al cinema. Poc més puc dir d'ell sense revelar res important.
Podria parlar molt, massa, sobre la pel·lícula. Podria haver-la deixat reposar una estona abans de dir el que pense d'ella, però m'abellia plasmar aquests pensaments, aquesta sensació. La música m'ha agradat, m'ha entusiasmat que la trama aborde els problemes geopolítics que produiria la mera existència de metahumans (encara que no ho faça de manera ideal), les actuacions em semblen totes perfectes, m'he quedat amb ganes de veure de nou a Mr. Terrific i a la colla de la justícia, el balanç entre humor, acció i drama em sembla genuïnament de deu (encara que això no podria ser més subjectiu) i David Corenswet s'ha incrustat amb esbalaïdora i meteòricament força en el meu cor. Millor no allargar-ho més. Demà no sé què passarà, però hui ha sigut un bon dia.
