Les ordres del seu pare eren clares: Aconseguir que Àkram els explicara com accedir a la cova, fora com fora. I com vulga que la força bruta no semblava fer efecte, utilitzarien mètodes més indirectes, però igualment expeditius. En aqueixos moments, Moadhal es trobava a les portes de la casa en la qual vivia la família de aquell qui antany fora el seu amic. A la seua mà, una torxa il·luminava el seu rostre, el qual lluïa una expressió cruel. No obstant això, no la sostenia per a il·luminar-se, malgrat que l'escena estava succeint a l'empara de la foscor de la nit, sinó que serviria per a fer cremar fins als fonaments la casa, en cas que els seus habitants es resistiren.
—Eixiu ja d'una! —va repetir— O us creme vius!
Les seues exigències eren simples: que la família isquera de l'edifici i anara amb ells fins al temple, per a així provocar que Àkram baixara de la muntanya i els diguera com trobar i entrar a la condemnada cova. Era un pla senzill, el qual Moadhal creia a més infal·lible. Per molt bé que lluitara Àkram, res podria fer excepte parlar si un ganivet estava amenaçant amb tallar la pell de cadascun dels seus.
No obstant això, aquella família semblava obstinada a complicar-li les coses, perquè no donaven senyal de vida. I això era d'allò més empipador, ja que haguera preferit que el seguiren per les bones. Portava amb ell suficients fidels al culte com per a poder endur-se'ls per la força, això no era un problema… però tot haguera sigut més fàcil si simplement hagueren obeït. Encara que, ben mirat, aquella seria també una bona oportunitat per a demostrar a tot el poble que ningú podia oposar-se a la voluntat del temple.
Amb aquesta idea en ment, va donar l'ordre als seus perquè tiraren a baix la porta i entraren. Mentre ho feien, va desembeinar la seua espasa, la qual reflectia la llum del foc d'una forma indefiniblement sinistra. Potser la resta de gent no el percebia, però Moadhal començava a conéixer aquella arma, que a vegades semblava tindre voluntat pròpia.
Va mirar a l'últim dels feligresos entrant a la casa i es va preguntar què passaria si li clavara l'arma a un d'ells a l'esquena. Després, va sentir una esgarrifança. El grup a les seues ordres no li agradava, els considerava tan impurs que estava convençut que, quan arribara la seua hora, s'emportarien una sorpresa en descendir als inferns en comptes d'ascendir als salons divins. No obstant això, eren necessaris, perquè el temple necessitava de seguidors disposats a executar les seues ordres. I no seria just matar-los sense motiu. No, ell no volia fer tal cosa, encara que l'espasa semblara tindre la seua pròpia opinió sobre aquest tema.
Va entrar dins, sabedor que per molta resistència que haguera volgut presentar la família, poc hagueren pogut fer contra una dotzena de feligresos amb ganes de gresca. Per això, la seua sorpresa va ser majúscula quan va entrar i els va veure a aquests quiets, amb semblants ja no tan feroços com feia un moment, sinó atemorits. Normal, tenint en compte que Àkram es trobava allí i que cada vegada que s'enfrontaven a ell acabaven adolorits i humiliats. A més, no podem obviar l'efecte que va tindre en les seues ments el veure'l aparéixer allí del no-res, com invocat per alguna poderosa màgia que no comprenien.
Això últim Moadhal no ho sabia en entrar, així que senzillament va enfurir, fart d'aquella situació. Nosaltres, en canvi, tenim la sort de poder saber què acabava de passar. I és que quan els homes de Moadhal van entrar, es van trobar amb una família que, malgrat estar aterrida, va recordar les paraules del seu estimat Àkram i, encara que no sabien què és el que anava a succeir, mai van deixar de confiar en les seues paraules. Per això, li van fer cas: no van tocar el barril d'aigua del qual dies abans aquell havia recollit una mica amb aquella copa de cobre. I una vegada va haver tornat a la seua nova llar, Àkram va vessar l'aigua en un dels misteriosos tresors de la cova, una senzilla safata, de la qual el seu funcionament li havia sigut revelat en una de les seues visions.
Mitjançant la safata, va poder escoltar el que succeïa a la casa i, quan va ser necessari, es va llançar de cap contra la superfície d'aigua, malgrat que la profunditat de la mateixa no havia de ser major d'un centímetre, emergint llavors com una exhalació del barril a casa dels seus pares, deixant a tots aclaparats. Tal com volia que succeïra, aquella demostració del poder que recentment havia guanyat, va servir per a espantar a la majoria dels seus enemics. Millor, així evitaria haver d'enfrontar-se a ells. Lamentablement, Moadhal havia entrat després i no ho havia presenciat. Encara que sent sincers, Àkram dubtava molt que això l'haguera detingut.
No, Moadhal sempre havia sigut diferent a la resta i, per a bé o per a mal, no anava a eixir espaordit com els altres. “Tu!” va cridar, enarborant la seua espasa cap a Àkram i arremetent contra aquest. I encara que per al segon esquivar els atacs del primer era summament fàcil, cada arc que traçava Moadhal amb l'arma suposava un perill per a la seua família i per a la resta de persones presents. Cada tall que fregava algun objecte del mobiliari el tallava amb una facilitat esbalaïdora, com si res li oposara cap resistència, quasi com si el que tallara no fora més que el mateix aire.
Per sort havia passat ja un temps des que van trobar aquella cova. En ella, Àkram havia viscut una experiència que s'havia repetit cada dia i que li havia anat preparant per a allò. Cada vegada que succeïa, alguna cosa en la gruta el cridava, bé fora la pila d'ossos o bé qualsevol altre objecte que poguera estar relacionat amb la criatura a la qual havien pertangut. En acostar-se, la ment del xic era transportada a algun lloc remot. O potser seria més correcte dir a un temps remot. El cas és que cada dia, durant el que per a ell eren hores, però per al seu cos eren a penes uns segons, deixava arrere la realitat i entrava en contacte amb l'entitat que era ara la seua mestra.
Havia aprés molt des de llavors. No sols havia passat de ser un agricultor com qualsevol altre a algú conegut per les seues incomprensibles habilitats en el combat, sinó que també havia aprés el motiu pel qual mai havia d'usar aquestes per a causar cap mal. No sols havia sabut de la naturalesa de la criatura els ossos de la qual ara jeien quiets en la cova, sinó que també havia aprés quina relació tenia amb el monstre dorment i com els destins de tots dos estaven units des de i per sempre. No, no solament havia aprés aqueixes coses, sinó que també havia entés què eren les monedes i què feien d'allí, així com la resta del tresor que descansava en la cova. Com aquella espasa que en aquell moment brandava el seu amic Moadhal. Sí, el seu amic, perquè encara el considerava com a tal, ja que a més de tot el ja dit, també era coneixedor de com el monstre era capaç d'obrir-se pas en les ments innocents, tal com havia fet amb la del pobre Mo.
Paciència”, va ressonar la veu de la seua mentora, directament al seu cap. “No deixes la teua ment divagar, saps que no pots permetre-t'ho”.
Era cert, per descomptat, ja que ara que Moadhal havia entrat en sintonia amb aquella cosa, l'espasa havia deixat de ser una arma comuna i corrent i s'havia tornat molt més perillosa. A les seues mans, potenciada per la foscor creixent al seu cor, l'espasa no seria tan fàcilment detinguda com les altres. Cap objecte material se li oposaria a aquella arma, sent tots ells reduïts indefectiblement a estelles, trossos o el que corresponguera. Si intentava detindre-la amb les seues mans amb el seu poder actual… potser ho aconseguiria, però era molt més probable que acabara tallat en dos. “Sigues intel·ligent”, li va reprendre crípticament la veu al seu cap.
Era una mica més fàcil de dir que de fer, per descomptat, però Àkram va captar el missatge. Saltant a un costat i a l'altre, esquivant atacs, es va dirigir a poc a poc cap a la porta de la casa. Al cap i a la fi, sabia molt bé que a Moadhal solament li interessava ell o, en concret, tot el que sabia sobre la cova. Finalment va aconseguir eixir de l'habitatge i va observar que l'aldarull que havien muntat havia atret a bona part del poble, el qual s'havia acostat a veure què succeïa. A la meitat del carrer, Moadhal continuava atacant a Àkram, qui sabia que aquell era un moment decisiu. Necessitava deixar clar que no toleraria més atacs o amenaces cap a la seua família ni cap a cap altra persona.
—Estan sota la meua protecció —va declamar, mentre Moadhal recuperava l'alé. Àkram, en canvi, no s'havia cansat en absolut, malgrat no haver romàs quiet en cap moment. El seu problema no era aqueix, per descomptat, sinó que havia de trobar la manera de deixar clar, sense utilitzar la violència, que no permetria cap atac més. “Cada vegada que usem la força, ell es fa més fort”, va ressonar de nou la veu. Sabia que era cert, no perquè li ho haguera dit la seua mestra si no perquè, d'una manera impossible d'expressar, ho havia experimentat.
El dia en el qual allò va caure del cel, la destrucció que va causar en impactar no va ser més que el principi. I no obstant això, era una cosa que havia de passar, tard o d'hora. L'arbre —o el que a ell se li havia revelat com un arbre, en tot cas— no era sinó l'altra meitat de la mateixa substància, el mateix ésser. Dues meitats, cadascuna el reflex de l'altra i que, malgrat haver romàs separades des d'un temps anterior al del món que Àkram coneixia, s'havien vist atretes l'una a l'altra, destinades a reunir-se de nou.
Una forma sencilla de explicarlo sería decir que mientras que una era el origen de todo lo bueno en el mundo, la otra lo sería de todo lo malo que hay en este, pero sería simplificarlo en exceso, una imprecisión. Aun así, sí que podríamos afirmar que ambas entidades eran creadoras, cada una a su manera, de la humanidad. Y a la vez, las dos se alimentaban de los humanos, pero cada una de un aspecto de los mismos. Así, mientras que una necesitaba, anhelaba y crecía con cada acto de bondad, la otra lo hacía con cada pensamiento y acto horrible. El hecho de que una de ellas estuviera en los huesos, mientras que la otra estuviera meramente durmiendo, quizás os desconcierte. No obstante, seguro que podréis intuir que no es un buen presagio. No es como si ninguna de ellas pudiera ser destruida por completo, pero sí debilitada. Y puesto que el estado del mundo había ido empeorando poco a poco, Ákram entendía a la perfección la importancia del papel que debía desarrollar. Y precisamente por eso debía evitar a toda costa causar ningún daño, ni siquiera a su enemigo. Ni siquiera a Moadhal, aunque este quisiera darle muerte. Y quizás, especialmente a Moadhal, pues Ákram tenía claro que eso supondría destruir algo absolutamente esencial, no solo para el mundo, sino también para él.
—Estan sota la meua protecció —havia dit.
I durant un moment va semblar que aquelles paraules anaven a bastar per si mateixes, que els enemics anaven a retirar-se i que Moadhal desistiria de les seues pretensions. Però, per descomptat, no va ser tan senzill.
—I una merda —va respondre Moadhal—. Aneu per ells! —va ordenar als seus homes, assenyalant a Àkram i a la seua família.
Àkram sabia que aquell era el moment de la veritat. Havia de demostrar que podia, no sols protegir-se a si mateix, sinó també als altres. I, a més, que podia fer-ho sense causar mal als seus enemics. Fins a aqueix moment, l'havien vist moure's amb una agilitat i velocitat tals que costava creure que era el mateix xic que feia uns mesos no havia fet res més interessant en la seua vida que plantar tomaques i cuidar camps de tarongers. No obstant això, ara Àkram havia d'estar a tot arreu al mateix temps, interposant-se entre cada colp perpetrat contra algun membre de la seua família i l'enemic que l'haguera realitzat. Els qui van ser allí, temps després van parlar sobre com el xic es va convertir en poc més que un esborrall, una taca de colors que anava i venia i, cada vegada, llançava les seues mans i cames no contra aquells que volien fer mal als seus, sinó contra les armes d'aquests, que quedaven reduïdes a trossos.
Àkram havia acudit a aquell lloc amb la decisió de no danyar a ningú. La seua no anava a ser una història de violència. Ningú compondria, ni aqueix dia ni més endavant, cançons sobre les èpiques batalles que lliurara. Fins i tot en aqueix moment, sabia que molta de la gent que els observava esperava que deslligara el seu poder sobre els qui havien volgut danyar als seus. No obstant això, creia fermament que podria fer-los entendre que, en la seua presència, ningú mai eixiria ferit.
Finalment, solament Moadhal seguia amb ganes de lluitar. Àkram no s'havia acostat a ell, limitant-se a esquivar-lo, doncs l'espasa que aquell portava havia sigut despertada per l'odi i el rancor del seu amic i no tenia clar què succeiria si intentava detindre-la i destruir-la com si fora una arma com qualsevol altra. En canvi, va intentar emprar la paraula i fer-li veure que ja no tenia res a fer, que aquella lluita s'havia acabat.
—Moadhal, detingues està bogeria! —li va demanar—. No deixes que l'odi i les paraules d'aquell a qui sempre vas detestar t'enceguen. No veus que res bo pot eixir d'aquesta lluita? Sé que el teu desig és, igual que el meu, que tot torne ser com abans. Vam ser amics, pot ser que molt més, i ho podem tornar a ser. No és encara tard per a això, cap gota de sang s'ha vessat encara!
—Menteixes! —va respondre Mo, amb tal rapidesa que els qui allí s'havien congregat no van tindre temps d'assimilar les paraules d'Àkram i entendre tot el que aquestes significaven— Com et pots anomenar-te a tu mateix amic meu quan no fas sinó acaparar els secrets de la cova? No milloraria la vida d'aquestes persones si els deixares accedir al tresor que alberga? Sí, estic ple d'odi, però no m'encega, sinó que em deixa veure per primera vegada la classe de persona que eres. Egoista, mentider i heretge. Dius que encara podem tornar a ser amics… em temptes per a poder tornar a manipular-me al teu antull. Podem arreglar-ho perquè el sòl no s'ha tenyit de roig, no és així? Llavors ja sé què he de fer per a eliminar per sempre aqueixa temptació i acabar amb açò d'una vegada.
Tot seguit, sense donar oportunitat a Àkram de respondre-li, es va llançar contra ell enarborant la seua arma maleïda, la qual cridava en la seua ment exigint ser alimentada.
“Idiota”, va pensar Àkram al mateix temps que es posava en moviment cap a qui s'havia obstinat a ser el seu enemic. No hauria sabut dir si aquell insult anava dirigit a Mo o a si mateix. Les paraules no li havien sonat convincents ni a ell mateix, malgrat ser sinceres. Moadhal estava massa perdut, massa atrapat entre les mentides del seu fals pare i el maltractament al qual aquest l'havia sotmés durant anys, fins deixar-lo trastornat.
I res del que ell li poguera dir anava a canviar això, així que no va veure altra opció que llançar-se contra ell com una exhalació i connectar el palmell de la seua mà, emprant una força en extrem precisa, contra la cuirassa que vestia Moadhal. Aquest va caure a terra i l'armadura va saltar per l'aire, feta miques. Tots van contindre la respiració, suposant que l'havia matat, encara que l'única cosa que li havia passat era que s'havia quedat sense alé. No obstant això, com no tenia ni un arrap i com que en la ment de Moadhal ja no tenia cabuda una altra opció que no fora la violència, va buscar la seua espasa per a reprendre l'atac.
Mentrestant, Àkram va caminar cap a la casa de la seua família, com si ignorara al seu oponent. Amb calma, mentre Mo recuperava el seu alé i es ficava en peu, es va acostar a unes caixes de taronges, amuntegades just en l'entrada i va prendre un parell. Va començar a pelar una d'elles, quan Mo, assumint que el seu enemic es burlava d'ell, tal com pensaven la majoria dels qui els observaven, es va llançar de nou a l'atac, cridant de ràbia, com si haguera perdut ja tot seny. No va arribar, no obstant això, a donar més que un parell de passos, perquè abans que avançara més, es va estavellar contra la seua cara la taronja que Àkram havia pelat.
De nou va cridar, però ja no sols d'ira, sinó també de dolor. L'àcid suc es filtrava pels seus ulls, encegant-li i impossibilitant que prosseguira lluitant, almenys de moment. Havia sigut detingut de la manera més patètica possible. Humiliat, derrotat, subjugat. «Però no doblegat» va pensar. I encara encegat, amb la mera intuïció d'on estava el seu enemic, va tornar a arremetre contra aquest, agitant l'espasa sense a penes veure per on anava. La segona taronja que Àkram havia pres va seguir el camí de la primera i va impactar contra la cara de Moadhal, aquesta vegada sense pelar. Aquest va deixar caure de nou la seua espasa i va cridar una vegada més, ara d'impotència, perquè va saber que no tenia res a fer. I aquella va ser coneguda durant llarg temps com “La batalla de les taronges”.
Tot va canviar després d'aquell dia. Els anys van passar i el poble i les seues gents es van veure transformats irremeiablement. Encara que sempre havien estat tots units fins aquell dia, a partir d'aquell dia es van formar dos grups que van quedar enfrontats de manera permanent. D'una part, aquells que van considerar que Àkram deia la veritat i que no els desitjava cap mal. Aquest grup era el menys nombrós i va decréixer amb el pas del temps. No tenien un nom oficial, però tots ells seguien el consell de la família d'Àkram, així com d'ell mateix en persona, perquè si necessitaven la seua ajuda sempre podien comptar amb ell, encara que passara la resta del temps aïllat a la muntanya.
Ningú al poble sabia on es trobava la famosa cova i quan li van preguntar a Àkram, aquest els va explicar perquè havia de continuar sent així. Els va contar que aquell lloc no era una caverna comuna i corrent, sinó que, feia més temps del que pogueren comprendre, havia sigut creada mitjançant un enorme sacrifici amb l'objectiu de protegir-los.
Durant aquells anys, Àkram els contava aquesta i altres històries, mentre la resta de la població acudia al temple, on Alauster els deia el que creia que era la cova o, potser, el que els volia fer creure que era. Segons ell, es tractava de la llar d'un dimoni, un enemic dels déus, avariciós i cruel, que gaudia atraient a la seua causa als humans mitjançant promeses i mentides. Segons deia, Àkram havia caigut en el parany i ara ja no era humà, sinó un cos buit d'ànima que el dimoni usava per a deambular lliure pel món. El clergue afirmava que aquesta entitat no volia que trobaren la cova, perquè sabia que la fe que ells tenien era suficient per a destruir-lo. I una vegada aconseguit allò, el poble i tots els seus habitants assolirien el paradís en vida, perquè no sols tindrien a la seua disposició tota la riquesa material que necessitaren, sinó també la pau espiritual que només els podria atorgar l'eliminació del dimoni que tan prop d'ells habitava.
La història que contava Àkram sobre aquest tema era, és clar, molt diferent. Segons ell i segons les visions que deia rebre de l'esperit en la cova, en ella habitaven dues criatures —o bé dos fragments de dues criatures, segons com ho narrara aqueix dia—, cadascuna decidida a modelar el món segons la seua idea de com havien de ser les coses. Aquella a la qual Àkram obeïa, desitjava aconseguir que el món fora un lloc de pau, on totes les criatures visqueren en harmonia. Per utòpic que semblara, el seu desig era erradicar l'odi, perquè li havia mostrat a Àkram que així era tot abans de l'arribada de l'altre.
Aquell havia envilit els cors dels habitants del món i, especialment, el dels humans. No obstant això, una vegada va haver arribat, ja no podria ser expulsat mai, perquè tal és la naturalesa eterna d'aquestes criatures. Per això, la primera d'elles, la que li parlava a Àkram i a la qual aquest anomenava de vegades “Mare”, va decidir utilitzar tot el seu poder per a tancar al seu enemic. Van lluitar, no d'una forma que puga ser descrita o entesa per una ment humana, però van lluitar igualment. I després d'una batalla més llarga del que ningú puga imaginar, ambdues van acabar afeblides en extrem i “Mare” va utilitzar el que restava del seu poder perquè ambdues quedaren tancades per sempre.
—Ja ha arribat l'hora que deixeu d'actuar segons el que jo us vaig ensenyar o segons el que ell us diu que feu —es va acomiadar dels humans—. A partir d'ara, viureu segons la vostra naturalesa, segons la vostra pròpia voluntat i res més. Només us demane una cosa…
“He sigut ferida de gravetat. I al contrari que el meu enemic, que pot descansar fins a tindre forces suficients com per a intentar escapar, jo hauré d'esforçar-me per a retindre'l ací tancat. Per això, si desitgeu continuar sent lliures, recordeu-me, presteu-me la vostra força.”
No era una ordre, sinó un prec. I els qui la van escoltar així ho van fer. Cada dia i cada nit recordaven a la seua protectora, aquella qui va renunciar a tot per a poder donar-los una oportunitat de ser lliures i de viure en pau. Però cal no oblidar que tots dos esperits no eren sinó fragments, trossos d'alguna cosa major que, al seu torn, podien ser trencats. I en la batalla un resquill de l'enemic va quedar arrere. I va niar en l'ànima humana, creixent a poc a poc.
El temps va passar i encara que pares i mares van comptar als seus descendents el que havia succeït i el que els havia sigut encomanat, les vides humanes són efímeres i les seues promeses fal·libles. Prompte van deixar de pensar en ella com una cosa real i van passar a venerar-la com a una deessa més. Li resaven, sí, però cada vegada eren menys i aquells resos no eren la força que l'esperit necessitava, no li nodrien d'igual manera. Homes i dones van deixar de preocupar-se pel motiu pel qual havien de recordar a la seua protectora i el seu culte es va anar transformant en altres coses. Diuen que la deessa de les coses belles, Dracáride, així com Asprón, divinitat dels cultius i de tot el que creix de la terra, no són sinó religions que deriven del culte a la Mare. Imitacions envilides, desvirtuacions que cada vegada tenien menys a veure amb el seu origen.
Prop d'una certa muntanya, les llegendes van continuar parlant de l'esperit que guardava aquelles terres i que portava la felicitat als seus habitants. I així era! Els qui vivien prop de la mateixa no havien de témer res, perquè mai se'ls va fer malbé una collita, no van patir fam, cap invasor es va plantejar mai envair-los i fins al clima va ser sempre ideal. Sabien que aquelles terres estaven protegides i, ja que la idea més generalitzada en aquells dies era que calia tindre als déus satisfets amb ofrenes si hom volia retindre el seu favor, es van disposar a fer-les. Van localitzar un forat a la part alta de la muntanya, el qual semblava descendir sense arribar a veure's el fons. Tot aquell que s'acostava a ell assegurava el mateix, que sentien com allí davall habitava una cosa perillosa, a la qual seria millor tindre contenta. Van decidir que allò només podia significar que aquell lloc devia de ser la llar de la seua divinitat protectora —el nom i la funció de la qual no eren ja ni remotament semblants als de “Mare”— i allí dins van començar a llançar regularment les seues ofrenes. Menjar, tresors, joies, armes i tota mena de tresors dignes de reis. I com vulga que tots volien tindre a la divinitat protectora contenta, fins i tot els qui no tenien molt tiraven allí almenys una moneda diària. Al cap i a la fi, Què era una moneda a canvi que tot marxara d'allò més bé?
I durant un temps, allò va bastar. Les ofrenes, encara que materialment no significaren res, donaven almenys alguna força a la Mare, en tant que simbolitzaven el desig de les gents per viure en pau i harmonia. No obstant això, l'esperit portava ja molt de temps consumint-se, retenint pres a l'enemic a canvi de la seua pròpia vitalitat. A poc a poc, els dons que posseïen aquelles terres es van anar apagant, com si foren ciris a les quals se'ls havia arrabassat l'aire. Confosos, els fidels van buscar consell als temples, els savis dels quals van interpretar que aquella calamitat es devia a la impietat dels creients. Van buscar als qui consideraven que s'havien allunyat més del camí correcte… i els van tirar dins del forat. Van pensar que aquella ofrena aplacaria als déus, però va causar tot el contrari. La violència, l'egoisme i la cobdícia tornaven a regnar. El poder de l'enemic va créixer amb rapidesa i el de la Mare va minvar cada vegada més ràpid. Per desgràcia, la seua protecció va acabar per desaparéixer d'aquelles terres i la guerra es va desfermar. Molts van morir i el forat va quedar soterrat.
Una civilització havia caigut i una nova va sorgir al temps. I com vulga que les gents que amb ella van arribar eren de bon cor, Mare va tindre un xicotet respir i va poder retornar els seus dons a aquelles terres. No obstant això, el mal estava ja fet i la foscor estava prop de despertar, aprofitant cada oportunitat per a tornar-se més i més conscient. Va utilitzar la seua màgia per a, amb cada pluja que queia, deixar caure muntanya a baix algunes d'aquelles monedes que s'havien anat acumulant en la cova.
Al principi va semblar que hagués fracassat, que aquelles gents eren de cor tan noble que unes meres monedes no resultaven temptació suficient per a ells. Però els esperits són eterns i tenen tot el temps del món per a aconseguir el que desitgen. Passades diverses generacions, un quincallaire va passar pel poble i es va meravellar amb el tresor que allí posseïen sense que a cap vilatà semblés importar-li. Va decidir que s'aprofitaria d'aquells ignorants i que passaria regularment per a emportar-se totes les monedes que trobés. I així ho va fer durant anys, fins que els seus negocis van arribar a l'orella d'un home intel·ligent, un clergue que va sol·licitar als seus superiors poder treballar en aquell poble, sense explicar-los a aquests el veritable motiu que el portava fins allí. Semblava honrat com el que més, però l'avarícia i ànsia de poder que en realitat el caracteritzaven li resultarien útils a l'esperit maligne per a sortir de la cova. Alauster només havia arribat allí pensant que podria recol·lectar per a sí el tresor en nom de la seva religió, però amb el temps descobriria que aquelles terres ocultaven molt més.
I per això ara volia trobar aquella cova. No sols per l'inesgotable tresor que albergava, sinó perquè tan gran era el seu ego que havia arribat a creure que podria sotmetre a la bèstia, doblegar-la i apropiar-se del seu poder per a usar-lo després al seu antull.
El clergue era, com veieu, un home tan donat a utilitzar les mentides com arma que començava ja a perdre el contacte amb la realitat. Vivia doncs, en un món format gairebé per complet de subterfugis, falsedats i mentides. Per exemple, tant havia dit als seus feligresos que les riqueses que albergava la caverna eren inacabables que ell mateix havia acabat per imaginar-les infinites, encara que el poc que sabés de les mateixes indicava que, si bé la seva quantia havia de ser immensa, aquesta distava molt de ser inesgotable. I el pitjor és que, encara que així imaginava aquell tresor, el volia igualment acaparar-lo tot per a si.
No era això, en tot cas, el que més anhelava posseir. La criatura havia de ser seva, pensava. No sols havia portat les seves mentides fins al punt de creure que mereixia el seu poder, sinó que de veritat creia que aconseguiria assolir-lo. No s'adonava, és clar, que era ell qui estava sent manipulat.
Però era precisament aquesta fam de poder la que el va convertir en el portador de la veritat a ulls de la majoria del poble. Al principi, almenys uns pocs van veure en els actes d'Àkram una bondat irrefutable que els feia pensar que havia de tenir la raó, però el pas dels anys va consolidar el domini del temple i cada vegada més d'ells consideraven que “El boig de la muntanya”, com començaven a anomenar-li, no deia més que mentides. Alguns pensaven que era un dimoni, uns altres que era simplement un foll assilvestrat. Finalment, eren cada vegada més els qui s'adonaven que les collites ja no eren tots els anys perfectes i que cada vegada més es feien malbé, la qual cosa atribuïen a les conductes heretges de Ákram, perquè el clergue els avisava que les coses anirien cada vegada pitjor, precisament pels actes de “El boig”.
En tot cas, cada any que passava les paraules d'Àkram convencien a menys, potser perquè es negava a intervenir en els assumptes de la vila excepte si hi havia algú de debò en perill, però com Alauster es va donar compte aviat d'això, va deixar d'intentar fer-li mal directe a ningú i així a poc a poc Àkram va passar a ser un home vist com una figura curiosa, però les paraules del qual era millor ignorar, perquè et desviarien de la veritat divina promulgada pel clergue.
Potser ja no desitjava entrar en la cova el Sr. Alauster? Clar que sí, però va decidir que millor seria tenir paciència. Així i tot, de tant en tant Moadhal pujava fins a la muntanya, buscava al que havia estat antany el seu amic i li inquiria sobre aquest tema. Ja no lluitaven, perquè tots dos sabien per endavant el resultat que tindria cap lluita. A més, amb el temps, les diferències físiques entre els dos es van accentuar. Passades unes dècades, encara que Moadhal continuava sent un home fort i enèrgic, l'inevitable procés de degradació que tots els humans sofreixen a partir d'un cert punt havia començat en ell. El cos d'Àkram, no obstant això, no semblava sofrir el pas del temps a la mateixa velocitat perquè, més enllà del emblanquiment progressiu del seu cabell i de l'aparició d'algunes arrugues en el seu rostre, el temps no semblava transcórrer per a ell. La seva altura no havia decrescut, com sol passar a partir d'una certa edat, i la seva pell broncínea i els seus músculs evidenciaven que continuava treballant les seves terres allí a la muntanya amb la mateixa assiduïtat amb la qual ho hagués fet algú molt més jove.
No obstant això, la seva mirada no quadrava amb la resta del conjunt. Així com el seu cos no semblava haver passat de la tercera dècada de la seva vida, malgrat ser bastant més major, als seus ulls els passava just al contrari, perquè feien pensar en algú que ha viscut una llarga, llarga vida.
Això últim no era del tot exacte, ja que cada vegada passava més temps invocant les visions que “La Mare” li enviava i, com vulgui que les hores durant les mateixes quedaven completament dilatades respecte al fluir del món real, podríem dir, doncs, que la seva ment havia viscut ja l'equivalent diverses vides humanes.
Podríem preguntar-nos potser perquè Àkram passava cada vegada més temps en el món de Mare, sent la resposta que tots dos eren conscients que les forces d'ella s'esgotaven més i més cada dia que passava. Per tant, era molt probable que aviat desaparegués i ell quedés a càrrec d'una missió massa gran per a qualsevol humà. Per això, necessitava aprofitar cada moment al màxim, aprendre de la infinita saviesa de la mística criatura tant com pogués. Quan Mare s'esvaís, tot el que no li hagués transmès quedaria perdut per sempre sense remei.
També caldria plantejar-se si aquella activitat no era sinó una estranya manera de malgastar la seva vida, deixant la seva ment vagar en aquelles visions irreals. No obstant això, cal no oblidar que tot el que va experimentar en aquells dies era molt real. Cada criatura que va trobar en elles, cada paisatge que va contemplar, cada individu que va conèixer, tot això era real. Cada emoció sentida era igual de vívida que si l'hagués experimentat en el món dels humans. Cada experiència era igual de valuosa que si la visqués en el regne material i cada prova que va enfrontar va posar la seva vida en un perill igual de real que si ho hagués fet fora de les visions.
Ara bé, poc li importava allò a Moadhal, que res de tot això podia veure, excepte com el seu rival mantenia el seu vigor mentre ell envellia cada dia que passava. Certament, semblava haver realitzat un pacte amb algun dimoni.
—Moriràs? —li va preguntar aquell dia, sense embuts de cap mena. Tots dos es trobaven asseguts en el vessant, prop de la barraca d'Àkram—. Alauster està convençut que la teva presència ens impedeix trobar la cova i que quan moris serà quan per fi puguem entrar en ella.
—Clar —va respondre Àkram amb idèntica sinceritat—. Eventualment. Encara que si tot marxa bé, em temo que viuré molt més que la majoria. La missió que em van encomanar no es pot realitzar en el que dura una de les nostres vides.
“Ni siquiera te escondes, escoria endemoniada”, pensó Moadhal, envidiando lo claro que tenía su enemigo que le sobreviviría. “Pues te llevarás una sorpresa”. Y al mover él en cierto ángulo la mano, la mejor tiradora a sus órdenes disparó una saeta desde una colina cercana en la que esta había permanecido escondida hasta ese momento. El proyectil cruzó el aire hasta llegar hasta donde estaba Ákram, quien levantó con rapidez su mano y cazó el objeto por el mástil, sin apenas inmutarse.
—Ja pensava que avui no tindríeu res preparat —es va queixar Àkram, amb sorna—. Saps? Juraria que això ja ho havíeu intentat abans.
No, no ho havien fet. O almenys això creia Moadhal, encara que tant es valia, ja que no importava quin nou estratagema se'ls ocorregués, el seu enemic sempre semblava evitar la mort amb summa facilitat.
—Eventualment —va murmurar Mo, repetint les paraules del seu interlocutor—. Doncs bé podries morir aviat, abans que tota la nostra empresa es converteixi en un complet fracàs. No t'adones de tot el bé que podries fer als teus antics conveïns si cedissis en la teva egoista obstinació i ens deixessis entrar a la cova?
—El tema és, volgut Mo —I no ho va dir amb ironia—, que no depèn de mi que pugueu entrar o no. En la cova hi ha dues criatures i hom només pot entrar a la mateixa sí ambdues et concedeixen permís. El dia en què arribarem, cadascun d'aquests esperits tenia interès en què un de nosaltres entrés. I com vulgui que anàvem tot junts i no haguéssim entrat per separat, ens ho van permetre. Ara, en canvi, estic tan unit a la meva benefactora que el seu enemic ja no pot negar-me l'entrada… mentre que aquest, que era qui volia que entressis, ja et va donar ús suficient aquell dia.
—Ús suficient? Insinues que no sóc per a tu més que una menuderia, una eina que puguis rebutjar quan ja no et sóc útil?
Àkram va sospirar. Òbviament no era així com ell veia a Mo, ni molt menys. Parlava de com l'havia utilitzat la criatura, igual que l'utilitzava Alauster. Però clar, si antany ja havia estat complicat expressar aquella classe de coses davant el jove Moadhal, fer-ho en aquells dies davant un Moadhal ja entrat en anys semblava encara més difícil. Anava a explicar-li-ho, però Àkram estava convençut que Mo sabia molt bé el que havia volgut dir, sent el que ocorria que seguia sense acceptar que estava sent manipulat pel seu “pare”, cap a qui mai havia tolerat cap crítica. En canvi, va optar per expressar un altre tipus de dubtes:
—Saps què? Sembles preocupar-te molt pel dia en què arribi la meva mort, tenint en compte que no crec que mai hagis intentat matar-me de veritat.
—Què? —va preguntar, sense més, Moadhal. Va emprar un to al mateix temps ofès i confós, perquè d'una banda tenia la sensació que s'estava rient dels seus infructuosos intents per assassinar-lo i, per una altra, aquella afirmació li havia enxampat per complet desprevingut— Què vols dir?
—De veritat…? No t'has adonat? Vull dir, portes anys amb aquests “intents”. I sincerament, si cremar-me viu o fer-me saltar per l'aire amb tota aquella pólvora no va funcionar, creies que un tir de ballesta anava a matar-me? La meva teoria sobre aquest tema és que li continues ordenant a la teva gent que m'ataquin, sabent massa bé que no aconseguiran causar-me cap mal i que, al seu torn, jo mai prendré represàlies. Així, li segueixes el corrent a aquest líder de secta al qual anomenes pare —Davant aquestes paraules, el rostre de Mo es va contreure, evidenciant el seu empipament, encara que no el va interrompre— i, alhora, pots venir a parlar amb mi una estona.
—Poca memòria tens aleshores—li va recriminar Moadhal—, si no recordes quan vaig intentar enfilar-te amb la meva espasa.
Àkram no li va respondre, perquè no va volia insistir. Encara que no ho sabia aquell dia al qual van lluitar i per això va témer realment per la seva vida i la d'aquells als quals estimava, temps després havia après els secrets de l'espasa i el curiós funcionament de la seva màgia. Es tractava, certament, d'una arma en extrem terrible.
Sense importar si volia matar-lo o no, l'estranya relació entre Àkram i Moadhal va continuar girant alguns anys més al voltant de l'objectiu que obcecava al segon: Tornar a trobar el renoi de cova, guanyant-se així d'una vegada l'afecte del seu pare, ja que el respecte que d'aquest semblava haver-se guanyat feia ja anys, s'havia anat diluint al mateix temps que quedava patent que cap dels seus ardits anava a resultar a l'hora de derrotar a “El boig de la muntanya”.
Per a Alauster, Moadhal no era més que un fracàs i així li ho feia saber. I cada dia el tractava amb més crueltat, perquè a pesar que el seu control sobre els feligresos era més ferri, ja comptava amb més de noranta anys i fins i tot un home de fe com ho era ell moriria aviat. El clergue pensava que la seva única esperança era trobar la condemnada caverna i domar al dimoni que en ella habitava.
La ment d'Alauster, encara que anciana, era encara esmolada i astuta. Molt va pensar en com aconseguir veure complerts els seus desitjos. La força bruta no havia servit i l'extorsió va quedar descartada ja feia molt, perquè els pares del seu enemic havien mort naturalment ja feia anys, mentre que els seus germans havien migrat, fugint precisament del clergue. O potser…? Sí, aquesta era la clau. Per a aconseguir la recompensa definitiva, va pensar, hauria de fer el sacrifici definitiu, renunciar al seu bé més preuat.
Tot va ser preparat segons els desitjos d'Alauster. La població sencera va ser reunida en el temple, fent-los saber que aquell dia seria molt especial i que per això realitzarien una litúrgia que els ocuparia el dia sencer. I, piadosos com eren, allí es van personar quan el primer raig de sol va apuntar per l'horitzó. Tots ells, excepte Moadhal, qui es va dirigir sense demora cap a la muntanya, buscant amb desesper a Àkram.
Ajuda! —va cridar, quan per fi el va trobar— El meu pare s'ha tornat boig, pensa donar mort a tot el poble!
I així era, perquè havia entès que per a obligar a Àkram al que li donés el que volia, hauria de renunciar a allò que més apreciava, que eren les vides que amb tanta cura havia aconseguit convertir en els seus fidels servents. Tan segur estava del control que tenia sobre aquelles gents, que no dubtava que, quan arribés la fi del dia, en demanar-los que cometessin suïcidi en nom dels déus, no dubtarien ni un segon a fer-ho.
Ákram tampoco tenía dudas al respecto o, en todo caso, no estaba dispuesto a correr el riesgo. Y puesto que tanto él como Alauster eran conscientes de que nadie, ni siquiera Ákram, sería capaz de detener a todas aquellas gentes si intentaban inmolarse, llegó a la conclusión de que el día había llegado. Consultó con “Madre” y ambos estuvieron de acuerdo, era el momento de abrir la cueva.
Per primera vegada, des de feia dècades, Moadhal va poder també trobar-la i entrar en aquesta. Va ser així com Àkram va saber que l'altra criatura també havia decidit que aquell era el moment en què duria a terme el seu pla, fóra com fóra. El que allí va trobar Mo era molt diferent al que recordava. A penes quedava ja ni rastre del tresor, perquè les monedes havien continuat caient vessant a baix amb cada pluja. La criatura reptiliana, l'objecte de desig del seu pare, encara romania amb els ulls tancats, però es removia inquieta, com si estigués despertant de la seva llarga letargia.
Quant a la pila d'ossos, aquesta semblava haver desaparegut. No obstant això, Ákram es va agenollar amb reverència just davant d'on havia estat. Va tancar els ulls i, segons li va semblar a Mo, va començar a meditar. En acostar-se, va veure que davant d'on s'havia assegut Ákram hi havia un diminut monticle de pols blanquinosa. Li va fer pensar en un munt de sal, però el to grisenc li va deixar clar que es tractava d'una altra cosa. “Ossos molts”, va pensar. Allò havia de ser tot el que quedava de l'ossera. Àkram va recollir el petit muntonet de pols entre les seves mans i el va escampar amb solemnitat mitjançant una lleugera bufada. “Fet”, va sentenciar, sense afegir res més.
Así pues, mediante esta acción Ákram había asimilado a su ser la esencia restante de “Madre”. Por ello, la cueva perdió su significado y volvió a ser una gruta como cualquier otra. La bestia se revolvió furiosa, con los ojos de un rojo intenso abiertos de par en par, observando con avidez el entorno. Miró con fijeza a Ákram y abrió la boca de un modo tal, que uno hubiera podido jurar que sonreía malignamente. Sin embargo, desenroscó por completo su cuerpo, como desperezándose, alzó sus mandíbulas hacia el cielo y lanzó un atronador rugido que pudo ser oído a kilómetros de distancia. Acto seguido, se proyectó mediante un ágil salto hasta una de las paredes —algo por completo inesperado en una criatura de ese tamaño— desde la cual empezó a trepar hasta alcanzar la abertura superior de la gruta, por la cual escapó. En ningún momento pareció reparar en la presencia de Moadhal.
I sense perdre un instant, van eixir d'allí.
Ákram llegó mucho antes que Moadhal, pues no solo era mucho más rápido y ágil, sino que además no cargaba con nada pesado, mientras que Mo seguía ataviado con su armadura y la espada que años antes recogiera de la cueva. Miró a Ákram y se preguntó cómo pretendía enfrentarse a la bestia con sus manos desnudas. “Ni siquiera él es capaz de algo así”, pensó.
—… si creus que pots detindre'm! —va escoltar Mo en arribar que proclamava al seu parer. Parlava a tots els allí reunits des de l'últim escaló de l'entrada al temple. Semblava embravit, perquè el seu pla estava eixint a la perfecció. Àkram havia reaccionat just com ell havia suposat, cedint a les exigències d'Alauster. El clergue havia predit que ho faria per tal que no matara a tota la població, perquè no considerava que Àkram poguera detindre la matança que estava per cometre. No obstant això, hi havia alguna cosa en tot allò que no li encaixava a Mo. Era quasi com si Àkram haguera sabut que alguna cosa com aquella succeiria tard o d'hora i que, més que veures's obligat a alliberar al monstre, s'haguera estat esforçant per retindre'l fins al moment idoni.
La bèstia, per cert, donava voltes volant sobre ells a no molta altura. La gent la mirava aterrida, cridant, resant oracions i insultant a Àkram, al qual consideraven el serf d'aquell diable. Alauster, per part seua, va mirar breument al seu fill, somrient-li amb satisfacció. Moadhal havia complit el seu paper al pla a la perfecció, atraient cap a allí a l'enemic. Mo va mirar avergonyit a qui antany fora el seu amic, encara que aquell semblava massa concentrat en el clergue com per a prestar-li a ell atenció. O bé no s'havia adonat de la seua traïció o bé no li importava… encara que ben pensat per què pensava en allò com una traïció? No portaven dècades sent enemics? La culpa era d'Àkram per ser un idiota confiat i deixar-se enganyar tan fàcilment.
—Detindre't? —va respondre amb sorna Àkram, davant la provocació del clergue—. Res més lluny de les meues intencions, no patisques.
Acto seguido, como respondiendo a dichas palabras, la bestia descendió con rapidez desde los cielos, aterrizando ante Alauster. Lo miró fijamente, como desafiándolo, pero el anciano, pese a ser cincuenta veces más pequeño y mil veces más débil, no retrocedió ni un paso. A continuación, el dragón abrió sus fauces y, de un solo bocado, engulló al anciano. Y cuando, tiempo después, se les preguntó al respecto a quienes presenciaron aquella horrible escena, explicaron que pareció habérselo tragado sin morderlo y que el propio clérigo aceptó su destino sin oponerse. Al contemplar aquello, muchas de aquellas personas salieron corriendo despavoridas, pero otras se quedaron paralizadas, sin saber qué hacer, hasta que al fin la bestia volvió a abrir sus fauces.
—¡Hijos míos! —bramó, con una gravísima y gutural voz, que al tiempo era inconfundible que se trataba de la del Sr. Alauster, excepto que salía desde la garganta del monstruo en vez de desde una humana—. Regocijaos, pues vuestro sacrificio no será necesario… de momento. El enemigo ha sido sometido y su poder es ahora nuestro. Solo queda una cosa por hacer… ¡Matadlo! —bramó su orden, estirando su serpentino cuerpo hacia Ákram, al tiempo que vomitaba una llamarada de un imposible color negro contra aquel.
La majoria dels feligresos que no havien fugit, van obeir sense dir ni piu. Molts d'ells eren ja de per si mateix homes agressius, que s'havien unit a Alauster i Moadhal per la promesa d'una vida fàcil, satisfeta de plaers i entregada a la violència, així que aquell canvi no implicava per a ells més que ara haurien d'obeir a un senyor molt més poderós, alguna cosa que no podia sinó satisfer-los i fer-los sentir molt més segurs de si mateixos i del futur que els esperava amb ell. Tots aquests es van llançar sense dubtar contra Àkram, qui rodava pel sòl per a apagar les flames negres que havien pres en el seu cos. Era la primera vegada que Moadhal veia que un atac el ferira. I es va sorprendre a si mateix preocupant-se per aquell fet
—No —va murmurar. Potser era una súplica o un prec. O tal vegada una negació del que estava veient. El seu pare ja tenia el que tant havia desitjat Quina necessitat tenia de matar a Àkram?
Va córrer fins on estava el seu amic i va intentar ajudar-lo a defensar-se sense pensar en el que estava fent, sense escoltar les paraules que la bèstia —el seu pare—, li dirigia, advertint-li que aquella traïció no seria tolerada. La va emprendre a colps amb aquells que havien obeït a Alauster i intentaven matar a Àkram, abatent-los davant les seues incrèdules mirades i interposant-se entre ells i el seu amic. Molts dels qui havien estat dubitatius fins a aqueix moment o bé van començar a fugir o bé es van unir a Moadhal en la lluita, el qual per si sol no podia contindre als agressors.
Àkram s'havia posat en peus, encara que amb esforç. Va contemplar el que passava al seu voltant i amb una veu ofegada a la qual ningú va fer cas, els va demanar que es detingueren. Res havia eixit com esperava. La maldat d'Alauster era molt major del que podria haver predit i aquesta havia alimentat al monstre, fent-li recuperar massa prompte el seu poder. Ara la seua influència era cada vegada major i prova d'això era la violència que s'havia deslligat al seu voltant.
A més, a mesura que la força del drac augmentava, la seua disminuïa, perquè el que restava de l'essència de la Mare es consumia per moments. Podria intentar danyar-lo, destruir la forma física que havia adoptat, però no sabia si li quedaven forces suficients per a aconseguir-ho i, encara que així fora, no el destruiria per complet, sinó que els seus fragments quedarien disseminats pel món novament. La seua maldat s'escamparia una vegada més pertot arreu, infectant a la humanitat, com ja havia passat diverses vegades en el passat, perquè tal era la naturalesa eterna de la criatura.
Poc va importar el que ell pensara, perquè Moadhal no sabia com de terrible era el seu enemic o, potser, no va voler detindre's a pensar-ho. Va desembeinar aquella espasa màgica que recollira anys arrere en la cova i va carregar contra el monstre. Aquella arma, segons el que Àkram havia investigat, hauria d'haver aconseguit matar-lo ja feia molt, perquè conferia al seu portador el poder de destruir per complet tot allò que tocara, sempre que aqueixa fora la intenció del seu amo. I per això havia sigut que va acabar per deduir que Moadhal no tenia en realitat cap intenció de fer-li mal, la qual cosa semblava veure's confirmada ara que aquest s'enfrontava al que fora el seu pare adoptiu, encara que s'haguera convertit en aquella monstruositat.
Vio como Mo alzó el arma y la descargó contra el monstruo. Aquel ataque debería haber funcionado. Lo habría hecho contra cualquier otro rival, pero aquella no era una criatura como las demás. Movió su cola con rapidez, como si de un látigo se tratase, y azotó a Moadhal, quien cayó al suelo, derribado. Sin embargo, la espada no dejaba de ser un arma poderosa y cercenó la carne del monstruo. La cola quedó seccionada, pero esta no cayó a tierra, sino que se evaporó en el aire, desapareciendo en apariencia. Ákram sabía que aquello no era cierto, que lo que había sucedido era que aquella parte del monstruo había sido liberada al mundo y que ahora sus pedazos encontrarían otro lugar que habitar.
No obstant, això no va ser l'única cosa que va observar. Alguns dels qui encara romanien indecisos, sense saber què fer, van prorrompre en crits d'alegria, animant a Moadhal. Ells tampoc entenien el que estava succeint en realitat, però van eixir de la seua paràlisi i es van dirigir fins on es trobaven ells, disposats a ajudar a Mo. “Moriran”, va pensar Àkram. “Moriran inútilment”.
“Cap sacrifici és en va si la causa és noble”, li va recordar una feble veu en el seu interior, la qual ja no esperava poder escoltar mai més. Va sentir com l'essència de “Mare” havia guanyat una mica de força. Es va alçar, sentint com recuperava a poc a poc energies, com les ferides provocades pel foc negre començaven a curar.
Sin embargo, la bestia seguía siendo mucho más poderosa y ahora además estaba furiosa. Viendo como su enemigo se alzaba de nuevo y queriendo aprovechar que este aún se encontraba débil, se irguió sobre sus cuartos traseros y se dispuso luego a descargar todo su colosal peso sobre Ákram. Y ni siquiera él podría haber sobrevivido a un ataque como aquel, perpetrado por tan terrible criatura. Por suerte, no estaba solo y Moadhal ya había dejado atrás cualquier clase de duda sobre lo que debía hacer. Así pues, no dudó ni un solo instante en interponerse entre su amigo y la gigantesca criatura, saltando para apartarlo, olvidándose durante un momento de su propia integridad física.
Com a resultat, Àkram va eixir projectat uns metres més enllà, lluny del perill, però el propi Moadhal va quedar pres d'una de les potes del monstre, sent esclafat per aquesta.
—¡NO! —suplicó Ákram, aunque ya era tarde. Se puso en pie y sintió como la ira se apoderaba de él. Volvió a oír las palabras de madre, como un eco, pero las detestó, no podía aceptar el sacrificio de su estimado Moadhal, por noble que hubiera sido. Y si hubiera dejado que aquella emoción, aquel odio, lo embargase, su enemigo habría triunfado al alimentarse de él. Sin embargo, se había estado preparando durante años para aquel momento. Cerró su mente al mundo exterior durante un segundo y dejó que el tiempo pasase con mucha más lentitud para él. Aislado en aquel mundo atemporal, pensó en lo que acababa de suceder y en lo que significaba. Le costó aceptarlo, no pudiendo evitar pensar primero en cómo salvar a su amigo. A su amor.
Va sentir una pena terrible, tan gran com cap altra que haguera sentit abans. Però eventualment es va adonar que no era el primer a sentir-la, ni seria l'últim. Va acceptar el que havia succeït, però no com una cosa que ha de ser ignorada i oblidada, ni com una que haguera de convertir-se en una ferida que el transformara a poc a poc en algú pitjor. No, perquè Moadhal s'havia sacrificat per ell, havia donat la seua vida per a donar-li una altra oportunitat. I no tenia encara clar si cap sacrifici és en va si la causa és justa, però sí que sabia que el de Moadhal ho acabaria sent si no aprofitava aqueixa oportunitat.
Va sentir com l'acte de Mo, un acte de bondat sense límits, una acció pura que no esperava res a canvi sinó protegir a qui estimava, es transformava en alguna cosa més. Les forces retornaven a ell, al mateix temps que el seu enemic s'afeblia i totes dues entitats quedaven a l'una, com havia sigut en l'antiguitat.
Tot això i molt més havia sentit Àkram en acabar aquell etern segon, quan va tornar a obrir els ulls. El seu cos va començar llavors a plorar, encara que la seua ment ja havia pres una decisió. Aquell mal havia de ser detingut, fora com fora.
Al mateix temps que el drac obria la boca de nou per a cremar-lo sencer amb les seues fosques flames, Àkram va alçar el seu puny, un acte desesperat que no haguera realitzat d'existir qualsevol altra opció. Però d'això es tractava, no? Havia de destruir a la criatura o seria ella qui destruiria el món si la deixaven fer a son lloure. Quan va travessar les flames, va ignorar el dolor punyent que aquestes li provocaven i va continuar avançant amb decisió. I quan el seu puny va impactar contra la criatura, l'atac va colpejar amb totes les forces que va poder reunir.
Era un colp destinat a destruir al seu objectiu, encara que havia promés que no danyaria mai a cap ésser viu. És clar, que aquella cosa no estava tècnicament viva, ni seria danyada en el sentit estricte de la paraula. En colpejar al monstre, aquest va cridar, no de dolor, sinó d'ira, perquè va saber a l'instant que havia perdut. La criatura va esclatar en un miler de fragments i, durant un instant, la seua vertadera naturalesa va quedar revelada, similar a una miríada de cristalls que van surar bressolats pel vent, com si de xicotetes fulles iridescents es tractara. Ara bé, ningú va poder veure-ho, perquè l'esclat de llum que va causar aquell únic atac va encegar a tots els presents. El sòl va tremolar, el vent els va espentar a tots amb força. I així, les restes d'aquell ser van quedar una vegada més disseminades pel món sencer, tal volta portats fins i tot més enllà.
En aqueix moment, Àkram no hauria sabut dir si allò era una victòria o tot el contrari, però poc importava ja. Eventualment tots aquells fragments niarien en ànimes humanes o fins i tot en les d'altres criatures, iniciant una nova època de dolor i sofriment que hauria de ser detinguda, de nou. Almenys, va pensar, la lluita que allí havia tingut lloc es convertiria en una nova història que la gent contaria, sobre com un home malvat va ser devorat per la seua pròpia vilesa i després aquesta va ser al seu torn destruïda. No seria una història que reflectira amb exactitud la veritat del que havia ocorregut, però confiava que almenys fora una que donara esperança a qui l'escoltara. I quan la foscor tornara i hagueren de combatre-la novament, amb sort la humanitat hauria aprés dels seus errors.
Tindria molt temps per a pensar en això d'aquell moment en avant, però llavors hi havia un assumpte més urgent que atendre. Ignorant a la resta de persones presents, que es preguntaven què acabava de passar, es va agenollar davant el seu estimat Moadhal, el cos del qual es trobava per complet esclafat de cintura cap avall. Si es trobava encara amb vida era perquè el metall deformat de la seua armadura havia segellat la mortal ferida, impedint que es dessagnara. Ara bé, a penes estava ja conscient i tots dos sabien que no li quedava molt de temps.
—Perdó… —va intentar dir-li Moadhal. Perdó? Perdona'm? Àkram veia en la seua mirada, igual que havia entés a través dels seus actes, tot el que Mo li volia dir. Mai havia posat en dubte que, sense la influència del clergue, tots dos hagueren sigut feliços junts.
—No importa —li va respondre, intentant tranquil·litzar-lo, mentre prenia la seua mà entre les seues.
—Tant de bo —Semblava haver de fer un gran esforç per a pronunciar cada paraula. Va prendre aire abans de continuar i en fer-ho, la seua gola va xiuxiuar com si aquest se li escapara per alguna part— tinguérem més temps.
“Más tiempo”, repitió mentalmente Ákram. Sí, así era. Si se les hubiera concedido un poco más de tiempo habría tanto que se podrían haber dicho, tantos asuntos pendientes que quizás hubieran resuelto y tantos sentimientos que habrían expresado. Sentía que, tras toda una vida enemistados, habían perdido un tiempo precioso que ya jamás recuperarían. Si a partir de entonces todo marchaba bien, Ákram aún viviría muchos años, pero el pobre Mo había pasado su vida por completo subyugado y, justo cuando se había logrado liberar de sus ataduras, su hora llegaba. Aunque quizás…
—Mo —li va respondre, somrient d'alegria, a pesar que continuava plorant de tristesa—. Com no anava a tindre temps per a estar amb tu?
Diuen que alguns besos semblen ser capaços de detindre el temps. Per descomptat, aquesta afirmació és, en general, falsa. No obstant això, en aquest cas concret seria molt apropiada, perquè quan Àkram va besar a Moadhal, el temps va quedar detingut per a tots dos.
Mo va obrir els ulls i es va meravellar.
—On estem? Què ha passat? —Va ser l'única cosa que va aconseguir articular.
El seu cos semblava haver quedat restaurat, sense cap ferida, ni cicatriu ni marca que denotara un període de sanació que no poguera recordar. Tampoc sentia cap dolor, la qual cosa feia anys que no podia afirmar. No hi havia ni rastre de la seua espasa o la seua armadura i, en canvi, vestia unes còmodes vestidures grises, folgades i suaus. Eren d'una tela lleugera i estaven obertes, deixant bona part del seu tors a l'aire, cosa que no importava massa tenint en compte l'excel·lent clima que dominava aquell idíl·lic paisatge. En ell es trobaven tant Mo com Àkram.
El segundo se encontraba justo delante de Moadhal, luciendo una hermosa sonrisa. Era la viva imagen de la felicidad. ¡Había funcionado! Ákram había logrado hacer por su amado Moadhal lo que “Madre” hizo por él tantas veces antes: había trasladado su mente hacia aquel extraño mundo de los espíritus, donde el tiempo fluía mucho más despacio que en el de los humanos. Madre había utilizado aquella peculiar propiedad para enseñarle tanto como pudo, pero bien mirado él podía darle otros usos. Por ejemplo, podían permanecer allí juntos tanto tiempo como fuera posible. ¿Cuánto podrían prolongarse los segundos de vida que le quedaban a Moadhal? ¿Días? ¿Meses? ¿Años quizás? Tal vez no había ni siquiera un límite, era algo para lo cual Ákram no tenía, de momento, ninguna respuesta. Hasta ese momento no había tenido tiempo de desvelar todos los secretos de aquel lugar.
“No val la pena pensar ara en això. Molt millor gaudir tant com puguem”, va pensar, mentre besava al seu estimat Moadhal.
1 Comment