Sense importar si ho desitgem o no, el temps passa i tot ho altera. I per descomptat, no anava a ser diferent per a Àkram i Moadhal. La seua infantesa havia anat donant pas a una vigorosa joventut i encara que moltes coses seguien igual que sempre, altres tantes havien canviat per a no tornar ja mai a ser iguals que abans.
Entre altres coses, l'amistat entre Àkram i Mo havia anat mutant, tant perquè havien anat creixent com pel fet que havien passat moltes coses en aqueixos anys, successos que els havien anats convertint en persones cada vegada més diferents. Per exemple, Àkram havia començat a pensar, com la resta dels adults del poble, que per moltes monedes antigues que reunira, aquestes no li anaven a traure de pobre. Per això, a poc a poc havia començat a assumir les responsabilitats que tot adult té, tornant-se cada vegada més treballador i responsable, encara que no per això menys rialler o alegre.
De fet, el seu somriure continuava sent captivador i tenia enlluernada a més d'una (i d'un), encara que ell sempre deia que, de moment, no tenia temps per a pensar en aquella classe de coses..
La raó per la qual ara Àkram pensava que les monedes no tenien tant valor com havia cregut de xiquet, era que no hi havia un altre comprador interessat per a les mateixes que el quincallaire Tramòlides, qui afirmava que aquestes eren poc més que una curiositat històrica que podia ser trobada en moltes parts, encara que ell accedia a canviar-les per algun dels articles dels quals disposava i que necessitaren les gents del poble.
Por supuesto, como la villa estaba bastante alejada del resto de poblaciones y Tramólidas era el único buhonero que pasaba por allí, este no dudaba en aprovecharse de aquellas pobres gentes, pues sabía muy bien que aquellas monedas eran valiosísimas y además era un mentiroso consumado. De hecho, su nombre no era Tramólidas (si uno lo piensa, cuesta imaginar que nadie en toda la existencia se pueda llamar así) y aquel era el único viaje como buhonero que hacía en todo el año, pues el resto se dedicaba a vivir como un maharajá con lo que sacaba vendiendo el tesoro una vez ya limpiado el óxido. Y lo peor es que allí no terminaba la cosa, pues ni siquiera él llegaba a imaginar el verdadero valor de aquel metal, por lo que incluso él mismo estaba malvendiendo las monedas. En realitat, amb una sola d'elles podria haver comprat un regne sencer.
Per part seua, Moadhal també havia canviat, encara que d'una manera diferent. Viure sota la protecció del clergue del poble li havia garantit un sostre sota el qual sotaplujar-se i un plat de menjar que emportar-se al pap cada dia, però el seu protector no era tan generós com la majoria pensava. El llit al qual dormia Mo era sens dubte el més incòmode de tota la vila (cosa que ell no arribava ni a imaginar en aquells dies) i el menjar que li permetia menjar era el justa i necessari perquè no morira de fam, actitud que haguera sigut raonable de no ser perquè el propi clergue es donava els seus bons festins sempre que així li venia en gana. «Clar que menjaré el que vulga! No et tinc dit que necessite que la meua ànima estiga forta i curulla de vitalitat per a poder complir la meua missió amb el poble?» bramava algunes de les vegades en què Mo li preguntava al clergue perquè aquest podia menjar tant, mentre que ell havia de conformar-se amb unes engrunes. En altres ocasions, en canvi, la seua única resposta era donar-li una bona pallissa al jove, raó per la qual va acabar per no preguntar més.
I aquesta és, per descomptat, la causa del major dels canvis en Moadhal, perquè va anar creixent temorós de l'home que l'havia criat, no sols per les pallisses que li poguera donar, sinó també perquè —com tothom sabia— aquest parlava en nom dels déus, de manera que quedava fora de tot dubte que si algú estava fent alguna cosa malament, devia de ser, per força, el propi Moadhal.
Tot el poble respectava al clergue, tothom semblava tindre'l en gran estima. I per aqueix exacte motiu era que molts miraven a Mo amb mals ulls. «Pel que diu el clergue, malgrat que li va salvar la vida no era més que una criatura, el xicot no fa més que donar-li problemes.»
I és per aquest motiu que, mentre Àkram creixia feliç i pletòric, Mo va créixer ressentit amb el seu pare adoptiu, amb si mateix i amb el món en general. Algunes vegades va pensar en fugir, però on hauria anat? En primer lloc, per molt que s'hagueren distanciat continuava sentint que l'única cosa bona en el món era el seu amic Àkram, no volent doncs allunyar-se d'aquest. I en segon, va acabar per assumir que la resta del món no anava a ser molt diferent. «Si el problema soc jo, no puc fugir del problema. I almenys ací tinc on caure'm mort.»
Cada any que passava, Àkram i Mo s'anaven separant més i més, tan diferents com eren les seues vides. No obstant això, sempre va haver-hi entre tots dos un vincle que no anava a poder ser esborrat del tot i això va ser el que va fer que Àkram un dia s'acostara a Moadhal per fer-li una proposta.
—A la muntanya? —va respondre Mo, davant el seu suggeriment d'Àkram. Aquest últim portava ja temps donant-li voltes al fet que qui una vegada fora el seu millor amic li semblava cada dia més i més desconegut. Era una cosa que Àkram tenia clar que havia de solucionar, perquè el dolor que sentia per la pèrdua d'aqueixa amistat era cada dia que passava més tangible, en comptes d'anar-se diluint amb el temps. A més, portava un temps observant a Mo i veia en el rostre d'aquest un sofriment cada vegada major, per la qual cosa Àkram va suposar que alguna cosa li succeïa i encara que intuïa què era, volia confirmar-ho. Volia que li ho diguera el seu amic per a així poder ajudar-lo— I precisament hui, que fa tan mal oratge— va afegir Mo.
—Clar! Com solíem fer, passejant sense rumb fix, parlant de les nostres coses, buscant tresors —va contestar Àkram, emocionat. En canvi, el rostre de Mo resultava difícil de llegir. El seu amic no hauria sabut dir si allò que amagava aquest era emoció continguda o por. Potser totes dues coses?
—Està bé —va concedir, amb un lleu somriure apuntant en els seus llavis. Àkram en canvi no va poder, ni va voler, amagar la seua emoció i va començar a fer una dansa especialment estúpida per a celebrar-ho— Val, val, només és un passeig, tampoc fa falta que t'emociones tant! —va riure Mo.
Aquell era un dia en què s'esperaven pluges, però a tots dos els tindre igual. De fet, als dos els va vindre a la memòria aquell tresor que mai van trobar i que ja poc els importava, però que havia significat tant per a ells alguna vegada. D'aquesta manera, durant una estona, tant un com l'altre esperaven poder oblidar-se de la resta de coses i tornar a sentir-se tan feliços com antany. És clar, que mentre Àkram creia cegament que allò era possible, Moadhal mai va deixar de pensar que aquest era un ingenu i que quan se separaren tot tornaria a ser tal com era des de fa temps. Estava tan segur d'allò com ho estava del seu futur, del qual no veia manera d'escapar.
Encara així, va preferir deixar-se portar de moment i oblidar la seua miserable vida, encara que fora per una estona. Per això havia acceptat anar amb Àkram a la muntanya i per això somreia en aquell moment, mentre emprenia l'ascens pel vessant. Durant bona part del camí no van parar de parlar i riure, encara que no van dir res del present, sinó que van recordar les seues aventures i correries quan eren més xicotets. Almenys així va ser fins que el propi Moadhal va fer un comentari sobre aquest tema, sense donar-se a penes compte:
—Eren bons temps, sense res del que preocupar-se, sense entendre com de complicat s'anava a tornar tot en tan pocs anys.
—Au, vinga! Parles com un vell —va riure Àkram— Encara tenim tota la vida per davant. Podem decidir què és el que volem fer! On viure, a on anar i què fer!
—I si és així, com és que tu sembla que ja tingues clar què és el que faràs? Quedar-te en aquest poble, lluny de la resta del món, durant tota la vida, veritat? —Res més dir-ho, Moadhal es va penedir d'haver-ho fet. No volia ser tan crític amb el seu amic. Al cap i a la fi, si havia tingut sort en la vida, no era normal que no volguera marxar-se d'allí?
—Jo? Que va, no tinc ni idea de què faré en un futur —va respondre Ákram, per a la seua sorpresa—. La vida ací està bé, supose, però si em quede és perquè la meua família ho necessita. Per què creus que m'hauria agradat tant trobar aquell feliç tresor? Haurien pogut viure com a reis i nosaltres haguérem marxat a veure món. Qui sap, potser encara som a temps.
A Mo no li va passar desapercebut que el seu amic havia parlat en plural. Es va imaginar un futur junts, viatjant, admirant les innombrables meravelles del món. Era conscient que, en molts sentits, aquell era un lloc privilegiat. No havien tingut una collita dolenta des que ell poguera recordar i segons li constava, tampoc cap dels adults recordava l'última. Podia dir-se que aquell poble apartat de tot era en molts sentits un paradís, però en el fons ell sabia que aquell no era el seu lloc.
Segons deia el seu padrastre, monsenyor Alauster, el món era infinit, perquè havia sigut creat pels déus, els quals posseïen al seu torn infinit poder. Així i tot, deia, només uns pocs llocs en el món eren triats per aqueixos déus per a quedar protegits de la maldat que inundava la resta. Per això aquell xicotet poblet no patia mai de males collites, ni era atacat per invasors ni bandolers de cap classe. Era un recés de pau, segons deia Alauster en els seus sermons, perquè ell s'encarregava que els seus feligresos seguiren els designis dels déus.
I per tot això era que Moadhal sentia que si marxava d'allí no trobaria lloc millor que aquell, així com que la seua conducta desobedient i els seus pensaments impurs feien perillar la santedat d'aquell paratge. Amb la culpa en ment, no és d'estranyar que quan la mà de Àkram va fregar la seua, ell la retirara al segon, temorós del que poguera succeir després.
Per sort o per desgràcia, cap va tornar a esmentar el tema. Ni tan sols es va generar un moment d'incomoditat, per la qual cosa quasi va ser com si no haguera succeït. Potser Mo ho havia imaginat? La seua endimoniada ment li estava jugant una mala passada? Quasi podia sentir el seu padrastre cridant «La teua ànima està podrida, tens al dimoni dins i no puc traure-te'l si tu no m'ajudes! No puc fer jo tot el treball, posa de la teua part!».
Era veritat. O almenys això creia ell, clar. El seu pare —havia de començar no sols a anomenar-lo pare, sinó a pensar en ell com a tal— no parava d'aplicar-li correctius per a la seua conducta, però ell seguia tretze són tretze, desobeint-lo. I això que aquell no sabia el que se li havia creuat pel cap feia un moment! Si ho sabera… Què faria? Clar que la llei divina deia que qualsevol pecat, fins i tot els de pensament, havien de ser confessats davant un clergue, per la qual cosa no explicar-li-ho també era contravindre aquesta llei...
Amb tot aquest embolic al cap, cal preguntar-se com és que Mo no va fer mitja volta i va marxar corrent cap al temple per a confessar tots els seus pecats. Si no ho va fer va ser perquè li havia promés a Àkram que passaria amb ell el que quedava del dia. No recordava cap llei divina respecte a que un faltara a la seua paraula, però per a ell era igualment important complir-la. Faria aquest passeig i després s'acomiadaria d'ell per sempre. Total, quin mal podia fer que estigueren una estona més junts abans de dir-li adeu?
Van continuar ascendint, xarrant i fent broma, sense ser conscient Mo de si Àkram s'havia adonat que el seu ànim era ara més taciturn i que si continuava rient era perquè s'obligava a fer-ho, desitjós de no voler que aquell passeig acabara mai. Per part seua, Àkram sí s'havia adonat que alguna cosa havia canviat, però com no acabava d'entendre en què pensava exactament el seu amic i com que la missió que s'havia proposat era animar-lo el màxim possible, va prosseguir la marxa, intentant fer precisament això.
En això estaven que van començar a caure les primeres gotes de pluja, encara que van continuar avançant sense fer-ne cas. Per descomptat, cap dels dos pensava que una mica d'aigua fora causa suficient per a interrompre aquell moment, però és que encara que la pluja refermara, tots dos tenien motius de pes per a romandre allí. Així va ser com amb cada pas que donaven, el plugim es tornava a poc a poc en xàfec, fins a arribar el moment en què allò més raonable haguera sigut fer mitja volta. Per descomptat, no va ser el que van fer.
En comptes d'això, es van endinsar en una pineda que quedava una mica allunyada del camí, però que esperaven que els servira de refugi mentre amainava el que, en realitat, tenia tota la pinta d'anar a convertir-se en una tempestat. Va ser en aquesta zona de la muntanya, la qual no visitaven des de xiquets, allunyada del camí principal com estava, on van trobar un racó al qual, entre una formació rocosa i els arbres pròxims, podrien mantindre's relativament secs.
Del que no els protegia era del gèlid vent que havia arribat amb el xàfec, el qual començava a calar-los als ossos. Allí, asseguts en aquell racó del bosquet, observaven la natura que els envoltava i que a poc a poc quedava enfosquida, tant pels núvols que ocultaven el sol, com per l'avanç de les hores. En una branca pròxima, emergent des d'un forat d'un arbre, un esquirol se'ls va quedar mirant amb curiositat.
—Mira —La va assenyalar Àkram. Al costat d'aquesta, al moment, va aparéixer una altra idèntica, totes dues pegades, atentíssimes a ells—. M'encanten.
—I això? —va preguntar amb interés Mo. No recordava que el seu amic mai abans haguera mostrat especial interés per la fauna local. És clar, feia temps que no parlaven. Tant havien canviat? O només havia canviat Àkram? S'havia quedat potser Mo sense madurar, atrapat per sempre amb els seus defectes?
—Són animals plens de curiositat i bondat, a més de molt intel·ligents, encara que de vegades no ho semble. Fan de forats en arbres com aqueix les seues cases i en ells guarden aliment que recullen durant la tardor. Així a l'hivern no han d'eixir a penes del niu i tenen menjar de sobres. Només han d'estrényer-se entre elles per a donar-se calor.
Mo va quedar en silenci. Era aquella una invitació a que ell se li acostara i així entrar en calor? O solament era la seua delirant i infernal ment jugant-li una altra mala passada? Aquella podia ser la seua segona oportunitat aquell dia o bé la segona vegada que el dimoni que habitava dins seu intentava confondre'l.
Fora com fora, la seua lentitud en reaccionar, els seus dubtes, el van deixar sense conéixer la resposta, ja que va succeir que una lluentor platejada va captar l'atenció de tots dos i Àkram es va alçar per a allargar la mà fins ell. El que va recollir va ser una d'aquelles monedes, les òxides, que fins i tot conservava una mica de la seua lluentor original. No va ser l'única, doncs al moment van veure una altra i una altra.
—Anem, corre! —va exclamar Mo, encara que tant un com l'altre feien per afanyar-se, pujant bosc amunt, perseguint l'origen de les òxides. Mai havien estat tan prop d'arribar fins al tresor i tots dos ho sabien, sense necessitat de dir res més. En aqueix moment van oblidar que durant anys havien considerat que aquelles monedes no tenien valor suficient com per a meréixer l'esforç, perquè només tenien al cap que estaven apunt d'aconseguir un dels seus somnis d'infància. I a més, ho anaven a aconseguir junts, que era just el que els dos havien desitjat sempre.
Ara bé, cada pas que donaven els costava més que l'anterior, perquè la terra estava sent remoguda pel corrent d'aigua generada. Això, al seu torn, dificultava el seu pas però també semblava alliberar cada vegada més monedes, les quals trobaven per tot arreu malgrat que la pluja també dificultava per moments més i més la seua capacitat per a veure el que els envoltava. A l'estona queien llampecs i el corrent era ja capaç de remoure fins a roques de gran volum al seu voltant, la qual cosa els posava en evident perill. Finalment, van arribar prop del cim, on les ruïnes de l'antic castell esperaven. Sempre havien especulat que era allí on havia d'estar el tresor, per la qual cosa havien anat —com molts abans que ells— diverses vegades fins allí quan el clima era més favorable, però sempre sense sort.
Ahora habían llegado hasta las ruinas, pero en condiciones aún más desfavorables y no tenían en realidad ni idea de donde buscar. Las monedas seguían apareciendo, pero el rastro les llevó hasta una de las murallas y allí parecía terminar. Dieron la vuelta a la misma, buscaron alguna abertura, algún agujero cercano, pero nada de nada. Mo ya maldecía en voz alta, pues por un momento no había podido evitar dejarse llevar por la alegría que ahora a su vez sentía que se le estaba arrebatando. Ákram, por su parte, se mantenía en silencio y en cuclillas estudiaba el suelo, observando cada moneda que veía y de dónde parecían proveer. Pasaron así tanto rato que la lluvia iba escampando, por lo que empezaron a pensar que fracasarían de nuevo. Por suerte, Ákram no dejó de seguir el rastro de óxidas y fue así como llegó hasta un segmento específico de la muralla, tapizado por una buganvilla que había crecido sin control. Bajo la planta, solo parecía haber roca, pero observando con atención encontró algo que nadie antes había visto, ni siquiera él mismo en sus viajes anteriores. Y con razón.
Una obertura, de poc més de tres pams, es trobava en la base de la muralla, endinsant-se en l'estructura de roca. Dins no hi havia més que foscor, però de tant en tant eixia de la mateixa una de les òxides.
—No hi ha dubte, és ací —va sentenciar. I tot seguit, sense pensar-se dues vegades si el que estava fent era raonable o totalment estúpid, es va tombar i va començar a reptar, sense esperar cap resposta del seu company. Sent sincers, no feia falta, perquè en aquell moment aquest l'hauria seguit allí on li haguera demanat. Això sí, igualment cert és que si s'ho hagueren pensat dues vegades potser haurien conclòs que podien tornar un dia que no ploguera, ara que ja havien esbrinat l'origen del tresor, perquè per a avançar per l'obertura anaven a haver d'enfrontar el corrent d'aigua que d'allí eixia encara. D'altra banda, Àkram era conscient que si ho deixaven per a un altre dia, potser Mo ja no voldria anar amb ell.
Així, arrossegant-se pel sòl, obrint-se pas entre el fang que inundava aquell túnel, van avançar a poc a poc, amb gran expectació per saber si, per fi, anaven a trobar el tresor que havien perseguit durant tant de temps. Àkram, qui anava davant, esperava trobar-se prompte sense llum, però tal cosa no va arribar a succeir, perquè després de seguir un gir pronunciat que realitzava el passatge passada una estona, va veure davant ell una llum cap al final del camí, intensa com si proveïra d'un sol radiant, encara que a la seua esquena continuava escoltant la pluja caure.
Quan va arribar al final del camí i va poder alçar-se, la impressió que es va emportar va ser tan gran que no va tindre temps ni de sentir alleujament en el seu cos en poder alçar-se de nou. Les ferides que s'havia fet amb el frec contra les roques no era res enfront del que s'alçava ara davant ell.
—Què hi ha? Què veus? —va preguntar a la seua esquena Moadhal, encara que sense rebre resposta. En arribar aquest al destí, va voler tornar a preguntar mentre s'alçava, però les seues demandes van morir abans de ser pronunciades, sepultades davant l'impacte que li va causar el que llavors contemplava.
Ahora ambos se encontraban en una enorme cueva, de proporciones tales que no podían entender como podía existir tan arriba en la montaña. ¿Acaso habían descendido sin darse cuenta? No, el túnel no era tan largo y en ningún momento habían tenido la sensación de haber bajado, ni siquiera ligeramente. Además, la cueva estaba bien iluminada debido a un obertura en el centro de su bóveda, pero ambos habían paseado innumerables veces por las ruinas que coronaban la montaña, sin jamás haber visto una apertura semejante. Aquella cueva, según lo todo lo que sabían, no podía existir. Y sin embargo, allí estaba.
Des d'aquesta obertura no sols entrava la llum del Sol — o d'allò que suposaven havia de ser el Sol—, sinó també una sèrie de cascades d'aigua que formaven el corrent que prosseguia per on ells havien vingut i que portava a l'exterior les monedes que les gents del poble havien anat trobant al llarg dels anys. Les monedes, per cert, ocupaven bona part de la sala, formant diverses piles de grandària tal que intentar comptar-les haguera sigut absurd. Encara més curiós era comprovar com la majoria d'aquelles monedes no podien ser qualificades com òxides, perquè no hi havia rastre de la patina que cobria a les que després de les pluges es trobaven al llarg del vessant. D'entre els diferents monticles, només unes poques presentaven aquella màcula i era precisament aquestes les que el corrent d'aigua s'emportava, quasi com si triara quines transportar, encara que això no tinguera cap sentit.
Ara bé, encara que tot això era extraordinari per si mateix, ni Àkram ni Mo li van dedicar massa atenció, perquè tots dos estaven per complet concentrats en dos elements que dominaven l'enorme cambra, ocupant la major part d'aquesta.
A la seua esquerra, una pila d'ossos descansava perfectament ordenada, formant l'esquelet d'una estranya criatura, una bèstia que degué ser enorme en vida. Cap dels dos xics va saber identificar-la, perquè per a començar mai havien vist cap animal tan gran. Posseïa una colossal cua i quatre extremitats grans com a columnes, acabades en esmolades urpes que els va fer pensar en alguna classe de depredador, però, de què s'alimentaria una bèstia d'aqueixa grandària? Del que degueren ser la seua esquena sorgien un parell d'extensions que van suposar que eren sengles ales, però, quin animal tenia quatre potes i dues ales? I a més, d'aquella grandària! Cap, que ells saberen. El seu crani, més gran que ells, presentava unes mandíbules poderoses, plenes d'unes dents que els van fer sentir una esgarrifança davant el mer pensament de ser devorats per aquella titànica bèstia. I per a acabar, en la seua testa podien contemplar-se quatre banyes, dues a cada costat, similars en forma a les que posseiria un cérvol, només que, per descomptat, eren molt més grans.
Ara bé, si en la cova només hagueren trobat allò, haurien marxat amb moltes preguntes i els sarrons ben carregats de monedes. Hauria sigut una història d'aqueixes que es conten a altes hores de la nit en la taverna, però que cap dels oients acaba de creure's mai. Per sort o per desgràcia, al costat dret de la cova hi havia una altra criatura, no igual a l'anterior, però molt similar: quatre extremitats inferiors, més dues poderoses ales que, per a poder volar, havien de suportar tot el pes d'aquell voluminós cos, rematat per un coll al final del qual un cap d'aspecte feroç esperava, mostrant incomptables dents en la seua boca disposats a devorar, dues banyes enormes i retorçades, així com un parell d'ulls de color desconegut, ja que romanien —de moment— tancats. Perquè, això era el més preocupant, aquell monstre no estava mort, com el seu company, sinó viu.
Tot indicava que romania adormit. El seu cos estava recobert d'escates de color negre carbó i el seu tòrax s'unflava i desinflava amb les seues respiracions. Eren lentes, la qual cosa semblava denotar que la criatura no havia descobert la seua presència, però els dos humans van sentir que podia despertar en qualsevol moment.
Àkram i Mo es van mirar amb temor. Cap va dir res, perquè tenien por de despertar amb les seues veus a la criatura, però les seues mirades ho van dir tot: «En nom dels dotze déus, què dimonis és això?!».
2 Comments