El que segueix és un relat curt, la primera part d'una sèrie que aniré publicant en el blog. Espere que us agrade.
La gent que els coneixia podria haver descrit de moltes formes a Àkram i al seu amic Moadhal, també anomenat Mo pels seus amics. Per exemple, la majoria els hauria descrit com dos nois feliços, cosa que potser penseu que hauria d'haver sigut el normal en uns xiquets de la seua edat, però que no ho era tant en aquella època ni en aquells paratges. I potser per aqueix motiu és que els qui coneixien a Àkram i a Mo tendien a pensar d'ells que eren afortunats, com si foren d'aqueixa classe de gent als qui la fortuna els somriu en tot el que emprenen.
Les terres en les quals creixien eren fèrtils, revestides d'una vegetació que dotava per complet d'un verd intens el paisatge que envoltava el seu poble. Ací i allà, un podia veure palmeres de les més diverses grandàries, plantes d'herba-sana que alliberaven la seua aroma en l'ambient, acompanyades per atzavares, com si aquests foren els seus forts guardians. I si un s'allunyava una mica del camí podia entrar en els terrenys cultivats, on creixien arbres fruiters, com les llimeres i els tarongers. Els seus fruits aportaven al paratge un punt de color, al costat de les flors dels pelargonis i de les buguenvíl·lies
La majoria d'aquests camps estaven situats al nord del poble, ja que el seu costat sud estava ocupat per la muntanya més alta de la regió, la qual havia sigut coronada per un imponent castell temps arrere, si bé del mateix ja només quedaven ruïnes. Aquestes es componien d'una sort de murs derruïts, rebles i enderrocs de pedra tallada que, encara que servien per a fer-se una idea de com havia sigut la construcció antany, distaven molt de posseir la glòria que aquella fortalesa havia presentat en el passat.
Precisament era en la falda d'aquella muntanya on estaven en aqueix moment Àkram i Mo, asseguts, esperant la pluja que potser, només potser, els duria el tresor del qual tant havien sentit parlar.
Cap dels dos era cobejós, perquè cadascun considerava, a la seua manera, que la vida el tractava relativament bé. D'una banda, Àkram havia crescut en una llar afectuosa, amb una família que havia procurat proporcionar-li, dins de les seues possibilitats, tot el que un xiquet necessita per a créixer sa i feliç. Com que eren d'origen humil, Àkram ajudava al treball tant com podia, però quan acabava la jornada sempre tenia una estona per estar amb els seus amics, especialment amb Moadhal. Quant a Mo, la seua vida no era tan fàcil, sent com era el fill adoptiu del clergue del poble, un home estricte que no veia amb bons ulls l'amistat dels dos xics ja que, segons ell, no feien una altra cosa que perdre el temps. No obstant això, ni tan sols ell podia impedir-li a Mo que passara tot el temps possible al costat d'Àkram.
Per descomptat, si se'ls preguntava a ells, respondrien que en aquell moment no estaven ni molt menys perdent el temps, sinó esperant a la seua oportunitat per a fer-se amb el tresor. Àkram el volia ja que amb ell esperava poder ajudar a la seua família i a altres persones volgudes, perquè mai més hagueren de treballar ni passar fam; mentre que Mo ho desitjava per a convertir-se en algú important, amb poder suficient per a no haver de tornar a veure al seu pare adoptiu mai més.
En tot cas, cap dels dos creia que allò fora una pèrdua de temps, ja que estaven convençuts que, quan ploguera, el corrent d'aigua els portaria cap a l'origen del tresor. A les seues mans sostenien cadascun un grapat de monedes ennegrides pel pas del temps, perquè eren antiquíssimes. Segurament, algun estudiós cultivat de la capital hauria sabut datar-les, però la seua antiguitat era un detall que no interessava als xiquets, qui les anomenaven “òxides”, creient que el color que presentaven era causat per l'òxid, encara que en realitat no era sinó la pàtina que cobreix els metalls més nobles en passar el temps, però que no els danya i que es pot netejar fàcilment. Ai, si hagueren sabut com podien resplendir aquelles monedes i quin era el seu valor real! La veritat és que no hagueren necessitat trobar cap més per a gaudir d'una vida de comoditats.
També és cert que, encara que ho hagueren sabut, és probable que hagueren seguit allí, perquè el que més els interessava de tot allò era la sensació d'estar vivint una aventura, sobretot perquè l'estaven vivint junts.
Feia temps que, tant ells com la resta de la colla, havien planificat el que farien el dia que es preveren pluges torrencials. I és que l'origen de les monedes que tenien entre les mans era aqueix, perquè les havien recollides un dia en què la nit anterior havia plogut a dolls. Després d'eixir a fer una passejada, la seua sorpresa va ser majúscula quan van trobar les esmentades monedes. Més endavant, parlant amb els seus amics, s'havien adonat de seguida que no eren els únics que havien trobat peces com aquelles. I encara millor era que, segons els havien comptat alguns pares, no era la primera vegada que succeïa una cosa semblant.
Resultava que, cada vegada que els cels deixaven caure pluja en abundància, apareixien algunes d'aquelles monedes al llarg de la serra. A vegades menys, a vegades més, però sempre succeïa. Tan comú era, que els adults del poble havien deixat ja de donar-li importància feia molt, i ho consideraven un fenomen peculiar que només podia interessar als més joves de la població, que es podien entretindre buscant aquelles antigalles de les quals pensaven que no tenien cap valor. Potser us resulta sorprenent que pensaren així respecte de les monedes. I no sou els únics, perquè Àkram i Mo estaven igual de sorpresos, encara que saber si era perquè la seua il·lusió infantil els deixava intuir el valor real del metall a través de la pàtina que el cobria o si és que eren més intel·ligents que els adults, encara estava per veure.
Fora com fora, tot el seu grup havia coincidit al pensar que aquelles monedes devien, per força, tindre un origen. El lloc en qüestió havia d'estar a vessar d'aquell tresor i amb cada pluja, devia deixavar caure algunes monedes vessant a baix, quedant escampades per aquesta. Per això, van buscar i van rebuscar en no poques ocasions, però mai van donar amb la font del botí. Potser era arribat aquest punt en què els adults, quan havien tingut la seua edat, havien desistit, oblidant-se llavors del tema. No obstant això, Àkram i Moadhal no sols eren feliços i afortunats, eren també tossuts com una mula.
Per això és que van instigar a la resta del seu grup a ordir un pla que els portara fins al tresor. Va ser així com van decidir que durant la pròxima gran pluja es dirigirien cap a la muntanya i, per molt que ploguera, buscarien el rastre de monedes fins a donar amb el seu origen. Per això, aquell dia, quan els majors van declarar que anava a caure un bon xàfec, el grup va saber que havia arribat el moment.
Per descomptat, conforme s'acostaven els núvols el grup s'havia anat reduint, doncs a la majoria de xiquets i xiquetes no els agradava banyar-se, vulgues tu que no. I potser foren aquests trànsfugues qui van donar l'avís a la resta de progenitors, doncs a l'estona van arribar els respectius familiars de tots ells, renyint i amenaçant perquè tornaren a casa amb ells d'una vegada.
I així va ser com es van quedar Àkram i Mo sols, perquè tots dos s'havien amagat a temps, passant així desapercebuts per a les seues famílies. Així i tot, abans de marxar-se, aquestes havien llançat uns últims crits demanant-los que tornaren a casa. Si alguna cosa els havia quedat clar és que el pare i la mare d'Àkram estaven molt preocupats i li pregaven que tornara, mentre que el Sr. Alauster, el pare adoptiu de Mo i clergue del poble, tenia ben clar que li pensava donar una bona pallissa quan entrara en raó i tornara.
En principi, cap dels dos va contemplar ni per un segon el tornar a casa, per la qual cosa van romandre per la zona jugant, rient i imaginant com gastarien tots aquells diners que anaven a trobar i que, a més, ja només haurien de partir en dues parts. Eren la viva imatge de la felicitat, rient i fent broma sobre el seu prometedor futur, però va anar arribant la nit i allí no queia ni una gota, així que Àkram va resoldre que aquell no era el seu dia.
—Hauríem de tornar a casa —va suggerir.
—No sé —va respondre Mo—. A hores d'ara ja esperava ser ric i no haver de fer mitja volta, la veritat. Si torne ara em donaran l'atupada de la meua vida.
—Doncs vine't amb mi a casa meua —va replicar Àkram, amb innocència infantil.
—No sigues ruc! Els teus pares no són els meus, no estaria bé això. A més, si ho fera hauria d'acabar tornant amb el meu senyor pare i crec que quant més tarde més gran serà la pallissa.
—El teu pare sí que és un ruc—va respondre Àkram, compadint-se del seu amic. No obstant això, es va penedir al moment, perquè sabia per experiència el que succeiria a continuació.
—Que sabràs tu! El meu pare serà estricte, però em vol. Si alguna vegada em dona algun colp és per a fer-me entrar en raó, que ja saps que soc dur de closca.
I sense més, es va alçar, va saludar amb la mà i, sense dir ni piu, va marxar camí a baix. Àkram va esperar uns minuts i després va començar a caminar per la mateixa sendera. Si no havia emprés la marxa al mateix temps que el seu amic, era perquè sabia que estaria enfadat i hagueren caminat en silenci, cosa que preferia evitar. Quan els succeïa això, quasi podia assegurar que li feia mal, encara que d'una manera que no hauria sabut explicar.
Quan tots dos van arribar a les seues cases ja era de nit. La benvinguda, això sí, va ser molt diferent. Àkram va rebre una reprimenda i una abraçada, baix la promesa que mai més els donaria un esglai així. Mo, en canvi… podeu imaginar el que va succeir.
La veritat siga dita, cap recordaria aquella nit per cap d'aquests successos, sinó pel que va vindre a continuació. Als pocs minuts d'estar ja sota sostre, va començar a caure de sobte i amb gran força la pluja, com si la mateixa deessa de les aigües haguera disposat una mar sencera damunt del poble i l'haguera deixat caure de colp. Tan intenses van ser les pluges, que els xiquets i algun adult van arribar a pensar que no sobreviurien fins a l'alba. Per sort i malgrat que va haver-hi grans destrosses materials, inclosa la caiguda del sostre del temple i algunes cases que van quedar en ruïnes, el mal clima no es va cobrar cap vida.
D'una banda, la intensa por que van sentir és el que Àkram i Mo haurien d'haver recordat passats els anys, però juntament amb ella va arribar poc després una altra emoció igual de penetrant: l'alegria incontenible que van sentir quan, en el seu primer passeig per la muntanya després de les pluges, van trobar més monedes de les que mai abans havien vist juntes. Desenes, no, centenars d'elles!
1 Comment