Bosc Mitago: Misogínia en la Boscúria

Hi ha llibres que haurien de ser bons, però que malgrat tot no ho són. Aquesta frase, aparentment contradictòria, podria ser un breu resum del que pense de “Bosque Mitago”, de Robert Holdstock. Deixeu-me que m'explique: hi ha llibres la premissa i/o la qualitat dels quals en la prosa són tals que en principi haurien de funcionar, però al final no ho fan per un o altre motiu.

En el cas de "Bosque Mitago", la seua premissa constitueix el que a mi m'agrada dir “Històries malgastades”, concepte que vinc usant des d'aquells temps en què encara llogàvem pel·lícules en el videoclub. En aquells dies, sense un ús tan estés d'internet, no era estrany que el nostre grup triara pel·lícules pels motius més aleatoris, com ara “La sinopsi pinta bé”, “Està d'oferta”, “Mira que títol més graciós” o “Ix un fardatxo gegant en la caratula”. Qualsevol raonament era vàlid si podies convéncer a la resta.

El cas és que en aquells dies vaig començar a detectar una pauta en algunes pel·lícules, que serien les anomenades històries malgastades, que prenen un concepte nou i imaginatiu i es dediquen a no fer res interessant amb ell. Em feien especial ràbia, perquè en la meua ment era com si aqueixes pel·lícules els estigueren robant les idees a unes altres, que podrien haver fet coses molt millors amb elles. És la sensació que en el seu moment em van fer pel·lícules com In time o Brave. Segons opine, potencial malgastat.


Potencial malgastat

Per descomptat, això també passa amb els llibres i clarament "Bosque Mitago" és un bon exemple d'això. La idea de la qual part és la següent: Existeix un bosc, a Anglaterra, en el qual els personatges de contes i llegendes passen de ser meres idees en l'inconscient col·lectiu a éssers corporis, amb vida i objectius vitals propis. Per motius que després us contaré, un jove anomenat Steven entra en el bosc i allí un s'esperaria que es trobara amb personatges com Robin Hood, Morgana, Merlí, el Cavaller verd, la Dama del llac, alguna Selkie i Kelpies, a Grendel o a Saxnôt. A més, es deixa bastant clar que cada mitago (que és el nom que reben aquestes criatures en l'edició en castellà, mentre que en anglés s'anomenen Mhytagos. No he trobat cap edició en català, però si algú en troba cap agrairia em diguereu el nom que reben) es creat per la ment d'un humà que s'endinse en el bosc o que estiga molt prop d'aquest, per la qual cosa fins i tot podríem arribar a esperar, no sé, un duel màgic entre dos Merlins creats per dues ments diferents, per a així determinar qui dels dos és el vertader.

És un concepte interessant, que podria donar molt de si, sobretot si l'autor haguera aprofitat folklore d'altres parts del món, una cosa fàcil de justificar segons la lògica de la història si introduïm personatges humans d'altres cultures. Clar està, res d'això passa. i a més no aprofita plenament les llegendes i històries angleses. I com fins ací arriba tot el que puc comentar de l'argument sense entrar en terreny spoiler, a partir del següent paràgraf parlaré d'aquest sense cap filtre. Avisadis esteu!

Malgrat la interessant premissa, l'argument és més aviat que el protagonista (Stephen Huxley) s'endinsa en el bosc per a rescatar a la seua estimada, juntament amb un amic que és igual d'insuls que ell. Allí va trobant el que tota l'estona se'ns diu que són personatges, llocs i successos d'allò més extraordinari, però que al meu entendre no arriben mai a ser prou fantàstics com perquè senta que s'estan aprofitant les possibilitats que l'escenari brindava. Per exemple, en un cert moment, es troben un castell a la meitat del bosc, descrit com “Sorgit dels somnis més bojos d'una fada.” Amb aqueixa descripció, a mi em vénen a la ment escenes molt més fantàstiques del que acaba sent l'edifici en si: “Una fortalesa gegantesca, ombrívola, dels temps dels cavallers, quan la cavalleria havia sigut més romàntica que cruel. Segle dotze, vaig pensar, potser de cent anys abans… Era la imatge típica de les èpoques anteriors als saquejos i als abandons.”

Com és que un lloc que primer es descriu com eixit dels somnis més bojos d'una fada acaba sent línies més endavant “una imatge típica”, on per cert el que troben és un ramat d'ovelles pasturant, és una cosa que no arribe a entendre.


Stephen el tafaner

Com deia, de vegades ocorre que, si bé un llibre no compta res especialment interessant, el nivell de la seua escriptura i la forma en què els esdeveniments se'ns presenten són prou bons com per a mantindre el nostre interés fins al final. De nou, no és el cas de "Bosque Mitago", que si bé té un nivell tècnic en la seua escriptura innegable (tant en la seua versió original en anglés com en la traducció al castellà de Cristina Macía), on mai vaig detectar errors com pogueren ser repeticions excessives, omissions, inversions ni frases forçades, també és cert que no va aconseguir entusiasmar-me en cap moment en la forma que tria per a contar la seua història.

Això ocorre per diverses raons. La primera és que vivim la pràctica totalitat de l'aventura a través dels ulls de Stephen, un personatge l'única motivació del qual sembla ser buscar a la seua estimada Guiwenneth i salvar-la d'un segrest. A més, la narració sembla haver de fer esforços per estendre's innecessàriament, potser perquè aquesta història va nàixer com un relat curt i després va ser expandit fins a convertir-se en aquest llibre. Així, primer el protagonista s'assabentarà de tot el que succeeix a través dels diaris del seu pare, després a través de més fulles del mateix diari que troba en un altre lloc, després a través dels contes que narren diversos personatges i finalment a través del diari que escriu el seu company de viatge (Harry Keeton) i que Stephen xafardeja sense permís.

De fet, Stephen mai arriba a ser un personatge realment actiu. Ell només vol que el deixen estar tranquil (cosa que puc entendre perfectament, no tots estem fets per ser aventurers) i viure amb la seua princesa en pau. Per això, es dedica a poc més que a llegir els diaris i viure sense preocupacions fins que aquella es segrestada, moment en què es veu obligat a anar en la seua cerca. El problema és que, durant el seu viatge, no fa res més que parlar amb qui es va trobant, ajuntant així les peces del puzle que sembla ser la seua vida. A més, arribat el moment de la veritat ha d'enfrontar-se al seu destí, encara que de nou es veu incapaç de fer-ho i la història continua succeint, amb la seua ajuda o sense ella. Efectivament, al final tot succeeix per casualitat.

Bé, almenys salva a Guiwenneth. Què bé! no?


Misogínia en la boscúria

Sent sincers, llibres amb les característiques que fins ací he llistat hi ha molts, però si hi ha alguna cosa que destaque en aquest és el seu detestable tractament de les dones. Veureu, la majoria de personatges d'aquesta història són "mitagos", no humans, i d'aquests últims solament tres arriben a tindre rellevància. Ells són Stephen i el seu germà Christian, que lluiten per l'amor de la seua estimada Guiwenneth; i Harry Keeton, qui fa les vegades d'escuder i confident de Stephen. D'entre els pocs altres humans que s'esmenten trobem a la mare dels germans, qui va morir abans de començar els fets que componen la història, i Anne Hayden, el paper de la qual és simplement ser la filla d'un amic del pare de Stephen i tindre en el seu haver unes poques fulles del diari d'aquest.

La seua intervenció és quasi nul·la, però si la trac a col·lació és perquè és l'única dona humana amb diàleg, encara que siga escàs. És descrita com una persona malcarada i antipàtica, encara que la veritat és que no hi ha res en els seus actes que em suggerisca aqueixa suposada actitud que ens descriu el narrador. També caldria dir que es deixa entreveure que la senyora viu en una relació extramatrimonial i no s'avergonyeix d'això, però aquesta decisió de viure la seua vida com ella vulga serà l'última cosa positiva sobre una dona que anem a veure en aquest llibre.

I és que la resta de dones que apareixen són mitagos, no humanes. Recordem que un mitago és un ser creat a través de les idees inconscients que suren en la ment dels humans pròxims al bosc. Per això, es creen reflectint les idees preconcebudes que puguen tindre aquests i, encara que sorgeixen amb una ment, sentiments i objectius vitals propis, aquests els són assignats en ser creats. De fet, es diu explícitament que cada mitago té una funció i viu per a realitzar-la, per a complir el seu paper en la narració que compon el bosc.

El principal personatge femení és Guiwenneth, l'única dona amb una mica de pes en la història. És descrita com una jove princesa guerrera d'aspecte tribal i comportament salvatge. En realitat, és una caçadora experta i fins i tot la veiem lluitant en un moment concret, amb gran solvència. Fins i tot se'ns diu que posseeix grans poders atorgats per les divinitats a les quals adoren els seus!

De nou, amb aquesta presentació podríem esperar molt d'ella, però com és un mitago, el seu personatge està destinat a complir la seua funció en les llegendes, que no és sinó ser l'objecte de desig dels homes que la vegen, que perdran el cap per ella. Que sapiem, tant Stephen com el seu germà i el pare de tots dos es van encapritxar de la xica fins al deliri (Quina família!).

De fet, Guiwenneth comença la història morta i amb Christian (germà de Stephen) lamentant la seua mort, però com és un mitago això no importa, i marxa al bosc darrere d'una altra versió d'ella. El que succeeix és que és l'altre germà, Stephen, qui la troba. I clar, quan Christian torna a casa, no li sembla gens bé que Guiwenneth i Stephen hagen iniciat una relació, per la qual cosa la segresta i se l'emporta al bosc. I ja està, Guiwenneth no tornarà a aparéixer fins al final de la història, per a poc més que ser el trofeu a guanyar.

Christian se l'emporta mitjançant l'ús de la violència, però no cregueu que Stephen és molt millor, ja que cada vegada que veja al seu germà li cridarà alguna cosa com “Retorna-me-la, és meua!”. Si se suposa que ens ha de caure millor és perquè, en una sola ocasió, deixa caure que potser ella té alguna cosa a dir sobre aquest tema, encara que per la seua conducta la resta del temps queda clar que ho diu perquè sap que ella a qui estima és a ell. Però, com no anava a ser així? Guiwenneth no és humana, és un mitago la finalitat del qual és ser desitjada i que els homes moren per ella, la seua personalitat es pot resumir en que estima i és estimada, no hi ha molt més.

Em perdonareu, però és com si un dibuixant dibuixara a un personatge que reunisca totes les característiques físiques que l'atrauen i després convertira la il·lustració en el blanc del seu onanisme… sol que en aquest cas Guiwenneth (dins la lógica de la història) és real. I no serà humana, però es deixa ben clar que sent i pateix, i no crec que siga culpa d'ella que la crearen realment sense lliure albir. Guiwenneth és un clar exemple del tropo narratiu que Jonathan McIntosh va anomenar "Born Sexy Yesteday” (Nascuda sexy ahir) o BSY, i que va definir com “Una xica molt hàbil o capacitada, de caràcter ingenu, amb el cos d'una dona adulta sexualitzada, creant-se una relació completament desequilibrada en la qual l'home del qual s'enamora té tot el poder.”

I dic que és un clar exemple ja que Guiwenneth és creada del no-res, modelada per a reflectir els gustos de l'home que la va imaginar i per a estimar-lo. I encara que se la descriu com dotada per a la guerra i la caça, aquestes habilitats semblen més una forma més de fetitxitzar-la que vertaders trets del personatge, com si Robert Holdstock haguera bolcat les seues pròpies fantasies en ella.

Encara que espere que aqueix no siga el cas, perquè encara no hem arribat al pitjor de tot. Veureu, el trop BSY descriu una dona físicament adulta amb una ment infantil, ja que és creada de la nit al dia ja amb aqueix cos, argument que sol ser l'excusa per a poder sexualitzar-la (té un cos adult i la seua ment aprén ràpid, per la qual cosa prompte pensarà com una adulta), la qual cosa ja és de per si mateix molt problemàtic. Però Holdstock va decidir portar-ho més lluny quan va descriure a Guiwenneth textualment com “sexualment infantil”. Us jure que no m'ho estic inventant. Com això es va arribar a publicar i posteriorment es va convertir en un bestseller guanyador de premis, amb diverses seqüeles, és una cosa que se m'escapa.

Jure que, com que vaig llegir aquest títol en castellà, vaig haver de buscar l'original en anglés perquè no podia evitar pensar que la traductora havia enterbolit el text sense voler, però no:

“She liked the way I spoke, my smile: features about me, perhaps, that were as exciting to her as her own beauty and that childish, terrifying sexuality were to me.” En castellà: (Le gustaba mi manera de hablar, mi sonrisa: quizá esas características mías le resultaban tan excitantes como a mí su belleza, y aquella sexualidad infantil, increíble).

Però no us preocupeu, perquè no és l'única mitago dona amb un cert paper, perquè el nostre protagonista també es trobarà al llarg de la seua travessia amb la narradora d'històries, una espècie de xaman que conta a la seua tribu les llegendes del bosc, històries que van ser, són i seran, com la del mateix Stephen. Interessant, si no fóra perquè es tracta d'una xica descrita com a preadolescent i que sempre va nua. Fins i tot Stephen torna a incidir sobre aquest punt, observant que a penes tindria deu o dotze anys, que no tenia borrissol corporal i que els seus pits eren menuts. Almenys en aquesta ocasió no es fa referència al fet que cap personatge l'observe amb pensaments sexuals, però amb el tractament previ que se li fa a Guiwenneth, és molt complicat no veure's sobrepassat per la incomoditat en aquesta i altres escenes.

Sobre tot això he llegit gent excusant a Holdstock, al·ludint al fet que en realitat Guiwenneth és un reflex de no es quin arquetip Junguià, però en primer lloc, per moltes excuses que posem no deixa de ser la descripció d'una relació abominable de principi a fi i, en segon, en aquesta casa no respectem res que tinga a veure amb la psicoanàlisi. Uns altres esmenten que no es tracta de pedofília, sinó d'efebofília, com si això ho arreglara. Una relació d'un adult amb un o una menor sempre és un abús del primer sobre el segon, i qualsevol excusa que descriguem en la nostra història no canviarà això, ja que ho vulguem o no, el que estaríem fent seria afavorir la normalització d'aquesta mena de “relacions”.

Bé, igual Holdstock és una bellíssima persona i mai va voler donar a entendre tot això que estic traient a col·lació. Potser és tan innocent que no se li va arribar a passar pel cap, no? Francament, ho dubte. Veureu, es va editar una versió especial del llibre pel seu trenta aniversari, que inicia amb un pròlegamb una descripció del llibre i del mateix Robert que els posa a tots dos pels núvols, i que a més inclou una curiosa anècdota de quan se li va premiar amb el premi World Fantasy a la millor novel·la (sorprenent, ho sé):

Rob was unable to travel to America to collect his World Fantasy Award for Best Novel, and the award, an Easter Island style head of H. P. Lovecraft, sculpted by Gahan Wilson, was presented to him by editor Jo Fletcher at a British Fantasy Society open night. He was thrilled, but his speech was anything but self-aggrandising. “This is a day to tell my diary about,” he told us, happily. “Went to British Fantasy Society Open Night. Was given head by Jo Fletcher.”

Es tracta d'un acudit verd intraduïble, ja que el premi tenia forma de cap i li va ser entregat per l'editora Jo Fletcher, per la qual cosa Holdstock comptava després amb sorna que Fletcher li va donar un cap (give head, literalment donar cap, és argot per a fer una fel·lació).

En efecte, un encant de persona. Per la meua part, no llegiré les continuacions d'aquesta història. Ni m'ha interessat el poc que conta, ni la forma en què està contada, i per descomptat m'ha semblat problemàtica fins al punt en què vaig acabar la lectura només per a poder escriure aquestes línies en condicions i poder rescabalar-me una mica.

I vosaltris? Què opineu? He sigut massa intransigent amb "Bosque Mitago"? Vau tindre sensacions semblants o per contra us va semblar un bon llibre?



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *