Harry Quebert: allò que vam confondre amb l'amor

La memòria humana és un mecanisme curiós. Ens dóna una certa seguretat en nosaltres mateixos i en el nostre món ja que ens dota d'un sentit del “jo” que perdura en el temps, d'una identitat inalterable que identifiquem amb la nostra persona. Però és també una capacitat traïdorenca, perquè funciona molt pitjor del que creiem i confiem en ella malgrat les moltes vegades que ens demostra ser per complet fal·lible. Només així s'explica que recordara la novel·la “La veritat sobre el cas Harry Quebert” com un bon llibre, però que en haver visionat recentment la seua adaptació televisiva m'haja trobat amb una història que puc qualificar de moltes formes, però poques d'elles positives.

Com deia, la memòria és capritxosa i havia oblidat tot el que al seu moment em va pertorbar d'aquesta novel·la, mentre que en ella havien quedat atrapades totes les sensacions agradables. I en veure la sèrie es va donar el cas que vaig recordar a l'instant tot el que la meua ment semblava haver relegat al calaix de l'oblit, només que aquesta vegada el que vaig veure no em va agradar gens ni mica. En part deu ser perquè la memòria tendeix a recordar millor les coses agradables més que les desagradables, però crec que en aquest cas a més succeeix que no sóc la mateixa persona que fa els quasi ja deu anys que vaig llegir aquest llibre.

La qüestió és que el pas del temps ens canvia (de vegades per a mal, però altres per a bé, com espere que siga el meu cas) i aquesta vegada he sigut molt més conscient de tot el que hi ha de dolent en aquesta història. I amb tot això en ment, no puc evitar explicar-vos el que he anat pensant durant el visionat i per a això, lògicament, toca entrar en terreny spoiler, perquè em dispose a desmantellar tota la trama de principi a fi.


Per a començar, el títol ja és indicatiu de la tendència que marcarà la narrativa: “La veritat sobre el cas Harry Quebert”. Per què el títol fa èmfasi en ell? Al cap i a la fi, la víctima és Nola Kellergan i respecte a Harry, encara que és el primer acusat, només és un d'una interminable llista de potencials culpables. La història gira al voltant de Nola, encara que la narració s'obstine a tractar-la com a poc més que un objecte de l'escenari, perquè l'èmfasi sempre recau en la gent al seu voltant i per a sorpresa de ningú, sobretot en els homes.

Però millor serà parlar abans una mica dels personatges. Comencem per Harry, qui (lamentablement) dóna nom al cas. Es tracta d'un escriptor d'èxit, un Stephen King marca "Hacendado", que no puc evitar pensar que potser transmet bona part de la visió del món que tinga el mateix autor de la novel·la, Joël Dicker. El cas és que el nostre amic Harry va aconseguir un gran èxit amb el seu llibre “L'origen del mal”, passant després a fer classes de literatura en una universitat, on coneix al segon personatge i autèntic protagonista de tot aquest embolic.

I si no puc considerar a Harry un self-insert de Dicker a la seua història, és perquè és més probable que aquest siga Marcus Goldman, exalumne del primer i també autor d'èxit després d'escriure una novel·la que sembla haver sigut una autèntica bomba literària.

I ací jo ja em preguntava, val que la gràcia de la relació entre aquests dos és que són molt similars i la seua relació mentor-alumne mou la trama i motiva a Marcus en la seua investigació, però... no són massa semblances? Homes blancs, cishetero els dos, d'edat similar (en els respectius moments en què aconsegueixen els seus respectiu èxits literaris), que després d'un sol èxit no semblen suficient inspirats com per a aconseguir un segon, l'ego dels quals és tan enorme que no sembla cabre a l'habitació i amb l'única preocupació de triomfar a les seues carreres i que se'ls reconega el seu art. I he d'insistir amb això de l'ego, no sé com aquests dos poden cohabitar en la mateixa cambra, encara que potser això explica la seua afició a partir-se els morros en combats de boxa, que és per cert l'únic intent de caracterització d'aquests dos personatges més enllà del “els agrada molt escriure” i citar autors i obres clàssics vinga o no al cas.

La qüestió és que és un clixé molt usat que el personatge protagonista siga un escriptor. I de veritat que entenc el seu ús, jo mateix tinc almenys un parell d'històries en ment en què el personatge principal hauria de ser un escriptor per respecte a la pròpia temàtica que tracten. Però el cas és que no pots esperar que un personatge siga interessant simplement pel seu ofici, per molt artístic que siga aquest. I un personatge que siga escriptor, a hores d'ara és una cosa tan vista que si no ens contes alguna cosa més, resultarà avorrit. No sols això, sinó que Marcus i Quebert són uns narcisistes, vanitosos, que són adulats per tots els personatges terciaris que orbiten al seu voltant, comentant sempre com de llestos i talentosos són. Joël Dicker, què intentes dir-nos?

Però és que a més, com Marcus i Quebert són personatges tan semblants, és que tot això ho haurem de suportar per duplicat durant la lectura. I clar, podríem pensar que l'interés d'aquests personatges resideix a les seues obres, però en el cas de Marcus fa més treball de reporter i de detectiu que una altra cosa, mentre que en el de Quebert… bé, després ho parlem, però per ara direm que em fa l'efecte que Joël Dicker volia ser escriptor en el mateix sentit que els xiquets volen ser futbolistes, estreles del rock o, en la versió actualitzada d'aquestes fantasies, streamer o influencer. Més que res perquè els seus dos personatges viuen vides d'escriptors d'èxit, a cor què vols, envoltats de luxe, èxit, diners, etc. Però això sí, Harry viu turmentat pel seu passat, etc. Com si només amb això anara a tornar-se interessant l'interfecte.

Resumint, que és gerundi, un cadàver apareix als terrenys del retirat Quebert, el d'una xica de quinze anys, Nola Kellergan, desapareguda fa ja temps. El major problema és que la xica apareix amb una còpia de “L'origen del mal”, novel·la que per cert tracta d'una relació semblant a la que pareix ser que van tindre Quebert i Nola, perquè ell duplica l'edat d'ella. Pertorbador? Tranquils, perquè el llibre (i si em pregunteu, la sèrie més encara) s'obstina a mostrar-nos el costat “tendre” de la relació. I pregunte, quin costat tendre? Quin romanticisme? Que té quinze anys!

Si busquem imatges de Nola, la majoria dels resultats són d'ella al costat d'Harry, la qual cosa és simptomàtic de diversos dels problemes en aquesta història.

Després de la troballa, lògicament Quebert és arrestat, encara que també més prompte que tard és alliberat ja que el seu pupil “demostra” que Nola no sols tenia relació amb ell, en trobar un quadre d'ella nua a casa d'un adinerat magnat de la zona. Segons sembla això és suficient com per a arriscar-se al fet que el escriptoret s'escapolisca, encara que continue sent un més que probable assassí.

I ara podria parlar-vos del magnat, així com de Bobbo, de Luther Caleb i de diversos personatges més que passaran tots a ser sospitosos d'haver comés el crim en un moment o un altre. Però no ho faré perquè això es faria etern, igual que aquesta història una vegada passat l'equador, quan ja queda clar que serà una desfilada de potencials culpables que només serveixen per a revelar com de complicada era la vida de Nola, com si això justificara la seua relació amb Harry. I és que les circumstàncies de la seua mort acaben sent tan enrevessades, que sembla que tots al seu voltant estan implicats en certa manera, encara que la veritat és que el desenvolupament de la història no em sembla ni bo ni dolent. Innecessàriament complicat, sí, però funcional al cap i a la fi.

Potser penseu, per què no ens has parlat de Nola? Doncs perquè no hi ha molt de què parlar, sincerament. Durant tota la història ens queden clares dues coses sobre ella. La primera, que viu amb angoixa la seua vida, volent fugir del poble al qual viu; i la segona, que viu per i per a Harry. La seua major aspiració sembla ser, de fet, cuidar d'ell perquè puga escriure el bestseller que estava forjant en aquells dies.

A hores d'ara no us sorprendrà que considere que aquesta novel·la és tòxica i misògina en extrem i, encara que és veritat que aquest gènere està saturat d'aquest tipus de narratives, aquesta història sembla obstinada a superar en això a les altres, ja que reuneix i condensa el pitjor de cadascuna.

Quan la resta del poble es va assabentant de la relació que va haver-hi entre Harry i Nola, la majoria dels personatges al voltant critiquen a Harry. No obstant això, aquests semblen representar més la veu de la societat sobre aquests temes que la veu de la pròpia història. Perquè el cas és que Dicker s'obstina una vegada darrere altra en justificar-ho, a fer-nos veure com la vida de Nola haguera sigut molt millor si haguera aconseguit marxar amb Quebert, ja que aquest, malgrat la diferència d'edat, la volia. I trops i clixés en aquest llibre hi ha molts, però cap em rebenta tant com el de la xiqueta enamorada del geni incomprés, ja no perquè és abominable i injustificable, sinó perquè és que a més la narració l'usa per a fer-nos veure com el pobre Harry pateix per amor, que cau en desgràcia per aquest i tots el repudien (oh no, el seu llibre ha sigut retirat de les llibreries, pobrissó!).

Al final el que ens queda, quant a la relació Quebert-Kellergan, és que Dicker ens presenta una relació molt problemàtica, a més sense fer l'esforç que els implicats (i sobretot Harry) es plantege si el que està fent està bé. Val, sí, se suposa que en un cert moment Harry inicia una altra relació amb Jenny Quinn, però se'ns deixa clar que això dura poc i que només és un fútil intent de mantindre una relació normal, sense tindre Harry interés real en ella. El problema és eixe, que l'intent dura poc i serveix no per a representar una lluita interna o els dubtes d'Harry, sinó per a justificar que ell no pot fer res per evitar sentir-se com se sent i així consolidar la seua decisió d'estar amb Nola. Per cert, punts de rancietat extra per a Dicker pel personatge de Jenny, l'objectiu principal del qual és casar-se amb Quebert, i també per la mare d'aquesta, que el que cerca és també que la seua filla es case amb ell, perquè pensen que Harry Quebert és un escrit d'èxit en aqueix moment. I no, no ho era en aquells dies, ja que Quebert va enganyar al poble amb això també. Es fa de voler aquest home, oi que sí?

I no em vull estendre, però podríem estar parlant hores d'aquests personatges femenins. La mare de Jenny, Tamara, se'ns presenta com una dona controladora amb les seues empleades i, sobretot, amb el seu marit, al qual se'ns mostra que ordena i manipula al seu antull. Això no seria un problema (persones així existeixen, per desgràcia) sinó fora perquè, menys Nola, totes les dones de la història semblen tallades pel mateix patró. Jenny es casa amb l'agent Travis aparentment per despit o desesperació i fins i tot la mare de Marcus Goldman apareix constantment interrompent les seues aventures per a dir-li, una vegada rere altra, que es deixe de jugar als detectius i millor es busque una bona mossa amb la qual casar-se. Jo no vull dir res, però si totes les dones de la història se'ns presenten sota un prisma negatiu, menys la xiqueta de quinze anys amb la qual l'escriptor manté un idil·li… Insistisc, Joël Dicker què intentes dir-nos?

Per cert, que a més de allò ja dit, mentre ells són escriptors, policies, detectius, magnats o pintors, elles són mares, amants, núvies, cambreres, etc. Sense comentaris.

Una imatge val més que mil paraules.

No obstant això, el pitjor és que és Nola qui pateix les pitjors conseqüències de la història. És maltractada “per la seua mare”, sense que el seu pare faça res per a ajudar-la, i no troba refugi sinó en un pretext d'escriptor que es creu enamorat, però que únicament té temps per al seu llibre (és a dir, per a ell mateix), i al qual ella vol de tal manera que està disposada fins i tot a deixar-se pintar nua per un senyor (també major) que també la desitja, per a així poder sufragar la manera de vida d'Harry, que en aquell moment no fot brot. I total, per a acabar morta de la forma més absurda possible (i que implica l'assassinat d'una segona dona, encara que també d'un senyor).

Per a acabar amb aquest tema i ja que estem amb les conseqüències, per què no parlar de com castiga la història a Harry per ser un follanius i un lladre de llibres? Perquè sí, resulta que el seu gran èxit ni tan sols és seu, sinó que és de Luther Caleb, el qual va morir al costat de Nola, així que Harry no va veure cap problema en publicar el manuscrit com si fóra seu.

Clar, Marcus, amb tot el que respecta a Harry, se sent summament decebut quan s'assabenta d'això, així que confronta al seu mentor i aquest li explica perquè ho va fer. El motiu? Doncs perquè el pobre estava insegur de la seua creació i havent trobat “L'origen del mal” i veient que tenia qualitat literària, doncs es va decidir a robar-lo vilment. Llavors Marcus fa lel que és obvi: Fer justícia i revelar la veritat? No! Ocultar la veritat, publicar com si fora de Luther Caleb el llibre que veritablement havia escrit Quebert, el qual es converteix en best-seller (la qual cosa és d'esperar, sent una novel·la teòricament escrita per un difunt que s'ha fet particularment famós per estar implicat en el cas). D'aquesta manera, no sols li evita a Quebert la vergonya que hauria passat de saber-se els seus actes, sinó que li dóna l'oportunitat de veure que els seus escrits són apreciats pel públic. Repetisc, no és que la història no el castigue per tot el que fa, és que fins i tot el premia!

I és que, com deia, aquest parell de dos viu únicament perquè els altres els facen l'ona, lligen els seus escrits i els diguen com de llestos i bonics que són. Per tant, per a Harry havia de ser una cosa natural el moure's pel món prenent tot el que volia, per la qual cosa si es va sentir atret per Nola, pensaria que el més apropiat era saltar-se totes les normes i pensar que aquestes no podien aplicar-se a ell, que al cap i a la fi és algú tan especial i sabut.

Però la realitat és, per descomptat, ben diferent. Perquè si algú es queda corprés d'una altra persona, després de veure-la ballar sota la pluja, i si la seua relació es basa en poc més que en aqueixa atracció inicial, és probable que no estiguem parlant d'amor, sinó de mera atracció, d'obsessió o de luxúria. Obsessió, com la que sentia Caleb per Nola, però com aquest no era bonic com Harry, doncs es fot i es conforma amb pintar quadres i morir de manera miserable, no?

El cas és que podria haver-se desenvolupat molt més la relació d'Harry i Nola, explicant-nos que comparteixen experiències i una cosa més real que una simple atracció física. El problema és que poc o res arribem a saber d'aquesta relació (que per cert dura a penes uns mesos) i en què es basa realment, ocupat com està ell a escriure i ella a servir-li, preparar-li el menjar i planejar la seua fugida. O bé, tenint en compte que ella és menor i ell li trau uns vint anys, potser podríem millor anomenar-ho segrest.

A hores d'ara, sembla que no puga quedar res per criticar, però no, no puc acabar açò sense esmentar que Nola, a més de tindre només quinze anys, pateix d'un greu trastorn mental. Resulta que al llarg de la història se'ns fa creure que un dels motius pels quals volia marxar-se de casa era perquè la seua mare la maltractava. El problema és que la seua mare va morir anys arrere i és ella mateixa qui s'autoagredeix, adoptant la personalitat de la progenitora durant una estona.

Igual és filar molt prim, però, tan superficial era la relació d'aquests dos que Harry no es va adonar mai que Nola patia d'aquests problemes? I quan va anar a queixar-se al pare per no fer res per a evitar-ho i aquest li va explicar el que succeïa… decideix així i tot fugir amb ella? Val, diu que ho volia fer per a procurar-li ajuda, però… No se li va ocórrer pensar que això era un clar indicatiu que en realitat no coneixia en absolut a Nola i la seua relació no era en absolut sana? Que tenint en compte la diferència d'edat, l'estat mental de Nola i l'obsessió que aquesta evidentment havia desenvolupat per ell, estava aprofitant-se d'ella? Per descomptat, res d'això es planteja i tot queda en la lluita de “Harry i Nola” contra el món, que odia la seua relació.

Ací es pot argumentar que la prova que ell la volia de veritat i haguera fet qualsevol cosa per ella és que, després de la seua mort, va passar els següents anys sense tindre cap altra relació. El problema, és que això no valida més l'amor que tinguera per ella, sinó que serveix com a recordatori que Harry és més que probable que tinga seriosos problemes emocionals. Així que, sumant unes coses i altres, a la toxicitat i la misogínia podem afegir un tractament pèssim dels problemes de salut mental.

Sent aquesta una ressenya literària, quedaria parlar de com de ben escrit està el text, però com vaig dir al principi, fa anys que vaig llegir el llibre i si ha tornat a la meua memòria ha sigut per haver vist la sèrie. Així que, tècnicament, aquesta seria una ressenya vàlida tant per al llibre com per a la sèrie, ja que no pense entrar en els aspectes més tècnics de cadascun. Quant a la sèrie, només diré que a més de tot el que s'ha dit, hi ha molt poc a rescatar quant a la seua execució, i respecte al llibre, preferiria no haver de tornar a passar per tercera vegada el tràngol d'aguantar a aquesta gent.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *