¿Quién iba a decir que al final sí iba a escribir poesía? Yo no, desde luego, pero aquí está. Esta vez en catalàn (prefiero no traducir mis poemas, salen como salen y así se quedan. Creo que de hacerlo, perderían parte de la gracia1). Espero que os guste.
Sempre ho he dit:
si les mirades mataren,
jo estaria ja mort.
Tothom estaria mort.
Tens un poder que ni tu te’l creus.
Tens un poder que ni tu l’entens.
Serè jo l’únic que ho veu?
No crec, no ho pense.
Si les mirades mataren,
jo ja estaria mort.
Si les paraules feriren,
s’explicaria la meua por.
Tens un poder que ni jo l’entenc.
Tens un poder que jo me’l crec.
I, així i tot, tu també tens por.
Creus que marxaré, que em cansaré.
Perdona’m si t’ho he fet pensar.
Perdona’m si t’he fet mal.
Em demanes que t’ho explique,
però tinc un cap que ni jo l’entenc.
Tinc un cap que ni jo l’entenc!
Però, al meu cor?
A eixe sí que me’l crec,
perquè mai m’ha traït.
Perdona’m si oblide abraçar-te,
si oblide fotografiar-te,
si oblide dir-te,
com de feliç em fa estimar-te.
Tinc el cap als núvols,
eixe no li deu res a ningú.
Sempre pensa en bajanades,
però si li preguntares, tu.
Tu, eres a qui més s’estima,
amb qui sempre vol tornar.
Podràs creure que sempre em demana,
eixa fotografia tornar a mirar?
Aquella en què somrius,
com si sols hi estiguérem tu i jo.
Sense paraules em dius que m’estimes,
i tant de bo saber jo fer-ho.
Perquè no oblide que t’estime,
però de vegades calle per por.
Por que no m’escoltes,
que no ho entengues.
Por absurda i pueril,
perquè quan les meues paraules naixen,
si a tu van dirigides,
sempre les escoltes i te les estimes.
- Pero no soy traductor, así que vaya usted a saber. ↩︎