Si t'agraden les històries (les pel·lícules, els llibres, etc.) i has decidit tindre fills, has de saber que durant un temps et tocarà passar més temps llegint i veient històries que haja triat la teua criatura que amb amb aquelles que tu voldries estar gaudint. I si a més eres una d'aquestes persones que, com jo, li agrada donar-li voltes i més voltes a aquestes històries, et trobaràs amb què comences a analitzar amb excessiu detall el que sens dubte són narratives que no van ser pensades per a tal cosa. Jo, per exemple, no puc parar de pensar en Winnie the Pooh, personatge que fins ara per a mi fregava la inexistència, però al qual el meu fill ha decidit convertir en el seu animal totèmic. Almenys fins que descobrisca un altre dibuix animat que li agrade més.
La cosa és que passet a passet ens estem fulminant tot el que té Disney+ sobre Winnie, que no és poc1. I no puc evitar alçar una cella. Intensament.
Veureu, les històries de Winnie produïdes per Disney deriven de l'obra original, els llibres de A. A. Milne. No he tingut el plaer de llegir-los (de moment), però crec que puc endevinar quines parts són adaptacions més directes i quines són històries per complet derivatives. I crec que puc encertar-ho perquè les moltíssimes pel·lícules de Winnie repeteixen contínuament diversos dels seus patrons narratius, fins al punt en el qual tot se sent un poc com el dia de la marmota.
Així, per exemple, Ígor perd la seua cua una vegada i una altra, Piglet aprén a ser més valenta amb més freqüència de la que deuria, Christopher Robin arriba al final de la història per a aclarir algun malentés i la colla al complet assisteix a les manifestacions contra la immigració a Ceuta demostra que potser podria ser un poc més tolerant i oberta de ment.
Sembla broma (bé, en realitat això de Winnie a Ceuta sí que és una broma), però millor deixeu que m'explique. En el primer dels llargmetratges de Winnie (Lo mejor de Winnie the Pooh, 1977), quan Tigger arriba per primera vegada a casa de l'os, aquest el rep escopeta en mà, mostrant-se temorós de l'estrany ser que arriba fins a la seua porta. Val que l'escopeta és de joguet, però l'actitud davant el nouvingut és la que és.
Existeix ja en aquesta pel·lícula alguna cosa que veurem sovint, que Conill és un animal malcarat que vol que el deixen viure la seua ordenada vida com ell vol i que la resta ajusten els seus comportament al d'ell, ja que és creu l'únic amb sentit comú i l'únic que sap el que li convé a la resta. També, per cert, aprendrem que està disposat al que siga per tal que les coses siguen com ell creu que han de ser. Ací, de moment, es limita a amotinar a la resta per tal que li juguen a Tigger la mala passada de fer que es perda al bosc. Al final tot acaba bé i Conill aprén la lliçó. D'acord, sí, excepte que Disney no sols s'obstinarà amb que entre unes produccions i altres allò aprés no es mantinga, sinó que anirà a pitjor. Vegem-ho.
No esmentaré totes les pel·lícules perquè no acabaria fins a la setmana que ve, però una altra cosa que es repetirà és que Mussol ve a ser un poc l' influencer de dretes que va de llest per la vida i que convenç a la resta que tots els seus problemes venen d'aquells a qui ell assenyale, que per a alguna cosa és més intel·ligent que els altres. O això diu ell, clar. En resum, el mussol és Alvise.
Així doncs, en La gran aventura de Winnie the Pooh (1997), i després de llegir malament una carta de Christopher Robin, Mussol mana al grup (però ell es queda a casa) a salvar al seu amic d'una criatura horripilant que habita en terres més enllà del bosc. Com ho aconsegueix? Doncs amb una cançó, per descomptat.
En aquesta pel·lícula, almenys els personatges aprenen (fins a la pròxima) alguna cosa. Per exemple a ser valents i a creure en si mateixos. I a no creure's el que diga el mussol. Això sí, com la criatura no existeix i tot és una absurdíssima confusió producte que un mussol no hauria de saber llegir, tot es resol de forma bastant amigable.
Per com deia, res dura molt i és en Winnie the Pooh (2011) quan succeeix allò mai vist. Mussol, després de llegir malament una carta de Christopher Robin, mana al grup (però ell es queda a casa) a salvar al seu amic d'una criatura horripilant que habita en el més profund del bosc. Com ho aconsegueix? Doncs amb una cançó, per descomptat.
Molt original, ho sé. I el pitjor és que està vegada la resolució serà pitjor. Sense evolució de personatges, sense aprenentatge, però amb molt més militarisme. Això sí, la cançó és més enganxosa que la prèvia.2
I com veieu, en ella mussol se les enginya per a culpar de tots els mals a una pobra criatura (en castellà s'anomena el Ponto y en anglès Backson ) al que en realitat mai han vist abans.
La pel·lícula l'he vista una sola vegada, però creieu-me que he escoltat la cançó unes tres-centes vegades (coses de la paternitat) i cada vegada tinc més clar que el mussol està traient profit de tot això3, perquè literalment li acaba tirant al Ponto la culpa de tot el que els preocupa, de tots els seus problemes, reals i imaginaris. Falta menjar? El Ponto. Les festes ja no són el que eren? El Ponto. Em sent mal amb mi mateix? Oh, sí, per descomptat que és culpa del Ponto. I encara que la pel·lícula tracta tot aquest tema donant a entendre en la seua resolució que al final dona tot igual perquè el Ponto no existeix, resulta que sí que existeix. Però és una cosa que només sap l'espectador via escena postcrèdits, com si de Nick Furia es tractara, per la qual cosa els personatges mai es creuen amb ell i el pobre només apareix per a caure en el parany que li havien tendit.
I no sols aquesta vegada ningú aprendrà res, sinó que la resposta grupal és molt més virulenta. Si el mussol els mostra com de malvat és el Ponto, Conill idea un pla que consisteix bàsicament a atrapar-lo i així recuperar al seu amic Christopher. I com no s'especifica què pensaven fer a continuació, imagine que després de capturar al monstre volien sostraure-li el parador del xiquet mitjançant tortura, alguna cosa que sembla desficaciat fins que ens adonem de com pinta tot aquest tram de la pel·lícula. No, això del (para)militarisme no anava de broma. Ningú agafa cap escopeta de joguet, però tots utilitzen els seus estris per a proveir-se com si marxaren a la guerra i, seguint les instruccions de Conill4, plenen el bosc amb paranys, com si foren Rambo.
Ho jure, odie a aquest maleït conill.5.
Al final a ningú li passa res i tot s'arregla parlant (poc i sense que ningú ni tan sols es disculpe), però queda bastant clar que passe el que passe, el mussol farà sempre el que siga per a unflar el seu ego i que la plebs li aplaudisca, mentre que el conill tirarà mà de les mesures més dràstiques que una pel·lícula infantil li permeten per a evitar que cap invasor danye la seua estimada pàtria, el Bosc dels Cent Acres. També aprenem en aquestes històries que Pooh, ignorantot com és, farà el que se li diga encara que no li interesse ni ho entenga, perquè confia que els altres pensaran per ell i vol recolzar als seus amics. Piglet, per part seua, té por a tot i per tant farà cas al que li ordenen, perquè potser intentar acceptar a algú distint és més del que el seu temorós coret pot processar. Ígor senzillament fa el que se li diu, potser perquè està massa deprimit com per a discutir res a ningú. Tigger, per part seua, es creu una sort de superheroi, alimentat en aquest cas per un narcisisme que almenys fa que no solga col·laborar amb la resta, encara que al final tinga idèntiques intencions. I finalment, Kanga i Rito, la cangur i el seu fill… La veritat que no sé que pinta aquesta gent en tot aquest desgavell, però encara que siga per pressió de grup, acaben sent tan culpables com la resta.6
I podries pensar que al final no passa res greu i que estic forçant massa la metàfora. Doncs bé, prepara't que ara et parlaré sobre La película de Héffalump (2005). En aquesta ocasió ens trobem davant un tendre i inofensiu relat sobre l'amistat. En el Bosc dels Cent Acres, Winnie Pooh, Conill i la resta dels habitants desperten terroritzats després d'escoltar un soroll desconegut. Convençuts que una criatura temible, un Héffalump, ha envaït el seu territori després d'arribar des d'una altra part del bosc7, decideixen que el millor és internar-se allí on viuen aquestes criatures per a capturar una.
En primer lloc, sí, queden convençuts després d'una cançó, encara que en aquest cas no la cante el mussol. En segon lloc, ja existia una altra cançó8 sobre com de terribles són els héffalumps en la primera pel·lícula de Pooh9. I en tercer lloc, pèr què?
Per què volen capturar-lo? Li sostrauran mitjançant tortura informació vital per a una futura guerra contra els héffalumps?
Per què la seua primera reacció davant tota criatura aliena al que els és familiar és tractar-la per defecte com a hostil?
Per què reaccionen sempre amb aquesta agressivitat? I ja posats… Per què els seus plans són tan absurds?
Siga com siga, i resumint molt l'assumpte, de nou omplin el bosc de paranys (en aquesta ocasió bastant amenaçadors) i, després d'una frenètica i per a res traumàtica persecució, acaben atrapant al perillós monstre.
I val, sí, en aquest cas al final el grup aprén que témer a qui no coneixes de res pot ser que estiga un poc lleig. Per la seua part el xicotet héffalump, la seua mare i la resta de la seua família, aprenen que una vegada aconsegueixes sobreviure als seus paranys, si algú parla en el teu favor i si aprens a ignorar el trauma que t'han causat, Conill, Pooh i la resta, són (suposadament) bona gent. La qual cosa òbviament em sembla una conclusió bastant millorable. Almenys espere que aquesta vegada els dure… ah, no, espera, que aquesta història és anterior a la pel·lícula del Ponto. Per tant, com l'assumpte del Ponto va succeir després d'això de l'héffalump, confirmem que aquesta colla és incapaç d'aprendre res.
Bromes a banda10, sé que són pel·lícules infantils, així que potser els estic demanant la lluna en un cove. Però també sé que una història per a xiquets i xiquetes pot ser, per xicotet que siga el seu públic, conseqüent amb el que vol ensenyar. Les criatures no són ximples i jo tinc la sort que el meu prefereix veure la primera pel·lícula, sent aquesta la més innòcua i la que més s'assembla al que jo creia que eren les històries de Winnie the Pooh. Però quants xiquets i xiquetes han vist aquestes pel·lícules de manera reiterada (com solen fer amb les seues favorites) i han interioritzat com a normals coses que no haurien de ser-ho?
D'altra banda, potser caldria demanar-li als qui van organitzar i van assistir a les manifestacions de «suport a Ceuta» que vegen la pel·lícula de l'héffalump. Amb sort els val per a entendre que per molt que els agrade el seu bosc i que per molt que temen que algú de fora el puga alterar, seguir-li la corrent a un Conill paranoic amb aires de grandesa, interessos paramilitars i dots per a desinformar, així com deixar-se portar per la por i l'odi, no els converteix en herois. Els identifica com a malvats.
- Encara que hi ha notòries absències en el catàleg de Disney+ a Espanya, com la sèrie d'animació original o algunes de les pel·lícules que es van llançar directament en VHS. ↩︎
- En canvi, la cançó en La gran aventura de Winnie the Pooh (1997) té açò. ↩︎
- Com que no li ocorre res, igual ha aconseguit ser aforat, com el verdader Alvise. ↩︎
- Sé que és un referent ja caducat, però no puc evitar que em recorde a Ortega Smith. ↩︎
- En justícia, en La película de Tigger (2000) és l'únic del grup que manté el sentit comú. ↩︎
- Vos deixe als qui llegiu açò el divertit exercici d'identificar en cadascun d'aquests bel·licosos peluixos als diferents tipus de votants de Vox que pugueu conéixer. ↩︎
- Per si la metàfora no fora prou evident, la zona dels protagonistes i el territori héffalump estan separades per una tanca. ↩︎
- Tant en eixe primer llargmetratge com en els llibres originals, els héffalumps són tractats com una hipotètica criatura que probablement és imaginada pels protagonistes. Ací, en revelar-se que aquests éssers són reals, el grup porta ja temps adjudicant-los tot tipus de trets negatius ficticis. Se'ls deshumanitza de manera prèvia a conéixer-los. ↩︎
- La qual al seu torn està animada reciclant les animacions de la cançó de les ànimes de Dumbo (1941). ↩︎
- Bé, insistisc que és broma perquè vull que em prengueu seriosament, però res del que s'ha dit ací ho és per complet. ↩︎