Havia de passar.
Em costa explicar-me, no trobe paraules. Però açò havia de passar. Ja fa més d’un any que La Fúmiga va anunciar que la seua trajectòria musical tenia data de caducitat i des d’aleshores tots i totes qui els hem estat escoltant tot aquest temps sabíem que era inevitable. I per això hem viscut cada concert amb un FOMO irracional. Redeu quin estiu!
Feia temps que jo venia pegant-li voltes a la qüestió d’escriure alguna cosa al respecte. I m’ho he deixat per a l’últim dia. En part perquè sempre he funcionat així, m’ixen millor amb la pressió de l’últim moment, com buscar el trampolí més alt capaç d’assustar-me. Però també perquè, i ho diu algú que ha patit ja la desaparició de molts i molt estimats grups1, haver de plasmar els pensaments i els sentiments al respecte en unes poques paraules anava a equivaldre indefectiblement a assumir que sí, que és de veritat. Que de debò La Fúmiga se’ns en va. Que s’ha acabat, perquè sempre s’acaba.
I així i tot, no estic escrivint açò després de l’últim concert, sinó abans d’aquest. Vull parlar de tot açò abans d’eixa última vegada en que els veurem. Que siga la penúltima, que l’última em fa por.
Deixeu-me dir per començar que no puc parlar de tot açò avaluant-los musicalment. Segur que es pot dir molt al respecte, però amb la música em passa igual que amb la pintura o l’escultura. Les puc apreciar i entenc el colossal esforç i talent que hi ha darrere de cada obra, però no tinc coneixement suficient per a fer una crítica raonada sobre la tècnica utilitzada. Sí sé, però, el que m’agrada i el que em fa sentir una cançó. I aquestes són cançons de foc i vent, de deixar córrer l’eufòria d’una nit per recordar.
I és que, més enllà de la qualitat musical2, el que La Fúmiga ha aconseguit en aquests anys és assolir una estranya alquímia que mai havia vist. I sí, tots els bons grups tenen un poc d’açò, una màgia que els fa únics i és just això el que després fa que siga tan dolorosa la seua marxa. Saber que perdrem la possibilitat de rebre més de les seues sinfonías circundantes contra monstruos y gigantes, precipicios de esperanzas, imantadas avalanchas.
Tot açò ho he pogut veure especialment al llarg de l’última gira. Vos podeu creure que a casa nostra hem anat a tants concerts d’aquesta que ni tan sols puc contar-los? No, no hem anat a tots, però per pura impossibilitat. Sí que hem estat en la majoria, això sí3. I encara que tots eren semblants (clar està, dins d’una mateixa gira es repeteix la llista de cançons, escenografia de l’escenari, etc.), al mateix temps cadascun ha sigut especial d’una manera o altra. La música de La Fúmiga és molt bona. Però els seus concerts, uf, això sí que està a un altre nivell. No he trobat res igual.
Ha sigut en aquests on hem aprés que és millor guardar tan sols allò inoblidable, que tot ha canviat, ja no és igual que ahir, que no hem vingut aquí a ratllar-nos, que l’amor no era una gàbia i que la llibertat no era estar sol. I que es pot tindre ganes d’estar dalt d’un escenari i ser l’ànima de la festa i al mateix temps mai oblidar les teues arrels. Voler portar la festa dels carrers als concerts i a l’hora enviar a qui t’escolta un missatge important. La despreocupació i l’alegria inabastable de la mà del valor per a no oblidar allò que és important i a més per a dir-ho en veu ben alta. Com és possible això?
La Fúmiga va nàixer com una xaranga d’Alzira, al País Valencià. Una banda de carrer que va anar apilant estils musicals a eixa base que mai oblidaria i que ha sigut fonamental per a conformar eixa alquímia de la qual abans parlava. Però no és sols això. Quan un d’aquests concerts comença4, el ritme sona, arriba la tempesta i la gent somriu. No he vist concerts més feliços en tota la meua vida. I encara que done per fet que el massiu concert que ens espera demà serà una altra cosa, això no lleva tot el que hem sentit en tots aquests esdeveniments previs.
Això explicaria, tal volta, que en aquests concerts hi puga haver vist gent de totes les edats i condicions. És estrany saber que uns metres a l’esquerra hi ha un grup de donetes majors en cadira de rodes, que al davant teu hi ha un grupet de xiquets i xiquetes que han vingut amb els seus pares i mares i que no deuen tindre més de set o huit anys, i que darrere teu, enmig de tota eixa marabunta, està generant-se segur un pogo cada poc de temps. I tot això si parlem sols de l’edat i no de tota la resta de variables que conformen les enormes diferències entre la gent d’aquest públic. Dit així sona estrany. Possiblement perquè ho és. Alquímia nua i crua.
Que meravellosa ha de ser una música per atraure a gent tan distinta (sent notòria la quantitat de xiquetes i xiquets en aquells concerts que no es feien amb excessiva nocturnitat) i tot això malgrat el clar posicionament polític d’aquest grup, que no ha perdut cap oportunitat als concerts per dedicar uns moments a parlar de la dramàtica deriva a la qual la nostra societat està veient-se abocada últimament). Enteneu-me, no és que em semble mal que utilitzen el micròfon per exposar el seu sentir al respecte (de fet, molt al contrari, em sembla fenomenal), però sabem que ubicar-se políticament a u mateix en el món de l’espectacle és ficar-se un mur que mai es podrà tombar del tot.
Clar està que, si el seu objectiu haguera sigut enriquir-se no hagueren cantat en valencià i això també ho tenim clar, no? No obstant ho han fet i tinc ben clar que han aconseguit que la nostra llengua arribe a racons i a gent que d’altra manera tampoc podria haver arribat mai. I és que no són poques les persones que, parlant castellà o inclús altra llengua, han acabat escoltant-los. Qui canta en valencià ho fa, senzillament, perquè s’estima la seua llengua. Fins que no caiguen les muralles no descansarem.
Un altre motiu que em fa pensar que no entrava als seus plans fer-se rics amb tot açò de la música és que hem pogut anar precisament a tants concerts perquè el preu d’aquests era, en la majoria dels casos, irrisori. Tal volta mai han deixat de saber-se part de la gent que està baix, encara que ells estigueren dalt de l’escenari. I potser estic suposant massa coses, però el fet que a l’últim concert de la gira a l’estiu (el qual es va celebrar a Elda) decidiren baixar de l’escenari amb els instruments i tornar a ser, durant uns minuts, de nou una xaranga, em sembla molt significatiu.
També m’ho fa pensar el fet que han sigut concerts molt emotius. Amb llàgrimes, no per la gent que escolta, sinó per ells que allí dalt estaven. I amb paraules sentides i el cor trencant-se, han anat acomiadant-se de cada localitat a la qual anaven. De la gent que allí hi havia, sabent que era més que probable que molta d’eixa gent ja no els anara a veure mai més. I no, no puc pensar que foren llàgrimes fingides, impostades5. Eixes coses se saben si u està allí. Les veus es trenquen, l’acció es para. I després, la festa continua. De nou, alquímia. Passem del plor al salt, de la llàgrima a riure’ns i de la melangia d’una cançó de comiat al principi del concert a un ball desenfrenat.
No s’acaba el món, per descomptat, però em fa pensar en tota eixa gent que haurà d’arreplegar el testimoni, en tota la gent que seguirà donant-nos bones cançons i en la gent que encara que no ha pujat a un escenari, però que ho farà en un futur que ara mateix és una incògnita, per continuar recordant-nos com fer fora monstres i gegants i que la resposta col·lectiva és contingent, però ara més que mai és necessària.
Podria passar-me hores parlant-ne, però mai arribaria a sintetitzar eixa màgia en unes poques paraules, per ben escollides que foren. No tot és tan fàcil. Deixem-ho en que aquest any, aquest estiu, ha sigut únic per a nosaltres.
I possiblement amb açò últim no estic més prop de definir eixa màgia, però per intentar-ho que no quede. Hi ha una cançó que em fa tremolar a tots els concerts i és aquella que sentència així: Maleït siga aquell que a l’inici d’una història d’amor no creu que és per a sempre. Aquesta ressona amb mi. I ara que ja estic acabant, em ve al cap que tal volta eixe és el seu secret. Que hi tenen una cançó per a cadascú. Cançons perquè a tothom li ressone una o altra.
I ara què?
Ens hem estimat fort, però a vegades no controles el final.
Tot arriba tard o d’hora, l’espectacle ha començat.
I mentrestant, Rèquiem final. L’orquestra acaba d’arribar.
No man, no cry. We will survive. Everything’s gonna be alright.
- Que ja tenim una edat. ↩︎
- Que sense saber jo valorar-ho amb coneixement música, sí puc dir que van sobrats de talent i de ganes de fer bona música i millor festa. ↩︎
- La qual cosa és encara més sorprenent si tenim en compte que jo mai he sigut persona d’anar a molts concerts. ↩︎
- Quan començaven, supose. ↩︎
- Dec afegir que no sols he vist plorar als mateixos components del grup, sinó també a persones del seu staff, gent que podria estar sols perquè és la seua feina, però que aparentment també senten pena per aquest final. Això no es veu tots els dies, no? ↩︎