Ocarina of Time va eixir a la venda en 1998, per la qual cosa jo comptava llavors tan sols amb deu anys. Com que havia rebut la meua Nintendo 64 els nadals passats i amb ella venia el Super Mario 64, havia passar un any sencer jugant al mateix joc1, amb l'excepció d'algun joc llogat al qual poguera jugar durant algun cap de setmana.
Prèviament a tindre la Nintendo 64 sí havia jugat amb altres consoles, sobretot en la NES i SNES del meu oncle. Per això és que la figura de Mario i d'altres personatges de Nintendo no m'eren ni molt menys desconeguts, com tampoc ho eren altres cares conegudes en aquest àmbit, com Sonic. No obstant això, ni el nom Zelda ni la imatge de Link significaven res per a mi fins a eixe moment. Els quatre jocs de la saga previs a Ocarina no els coneixeria fins a una vegada ja convertit en fan i quan els vaig buscar activament per a conéixer més d'aquest increïble món que Ocarina of Time m'havia presentat.
En aquells dies jo era un xiquet que dedicava quasi tot el seu temps lliure a dues activitats: llegir i jugar a videojocs. Per tant, no és d'estranyar que llegira assíduament tota revista de videojocs que poguera arribar fins a les meues mans. Va ser en una d'aquestes on vaig veure per primera vegada imatges de l'aventura que m'esperava.
He mencionat Super Mario 64 perquè, malgrat que Ocarina es va desenvolupar partint del mateix motor gràfic, aquest va ser progressivament modificat fins a arribar al punt en què tots dos jocs eren completament distints. En tots dos casos es va tractar de traslladar una benvolguda saga a un entorn en 3D. Estàvem assistint a època en la qual els canvis entre generació i generació de consoles van ser tan dràstics que tot semblava possible. Però allí on Super Mario va ser creat amb un estil colorista i que evocava un món que quasi era de dibuixos animats, on el seu protagonista es movia amb gran velocitat i agilitat, Ocarina of Time pretenia, malgrat les moltes limitacions tècniques, mostrar un món realista.
És clar, no en el sentit que el que es mostrara poguera passar en el món real, perquè estem parlant d'un món de fantasia, amb els seus monstres, màgia i altres elements fantasioso, sinó que es va intentar que el que en el joc es mostrava es fera amb gran quantitat de detalls, donant versemblança a l'entorn i als propis personatges.
Es podrà entendre aleshores quant que em va impactar, en les esmentades revistes, veure les primeres imatges oficials del joc ja acabat. A elles caldria afegir l'art oficial d'estètica manga que acompanyava aquells anuncis. En suma, per a mí era com si fins ara haguera estat jugant a videojocs, però fora aleshores quan m'estiguera cridant una verdadera aventura. Als meus ulls, Link no era un mer personatge, era un heroi i sentia com si el seu món em m'invitara a anar-hi, com si ens necessitàrem mútuament. Sí, sé que continuava sent un videojoc, però deixeu a aquell xaval amb les seues fantasies i amb la sensació de tindre davant seu l'aventura més èpica de la seua vida. En una certa forma, en això últim no s'equivocava.
Com deia, amb Ocarina of Time es pretenia aconseguir la màxima versemblança possible en el seu món i personatges, tot això sense abandonar eixe estil fantàstic tan particular que caracteritza a la saga. És per això que allí on Mario podia saltar, córrer i fer mil i una piruetes, Link havia de fer molt més i amb la mateixa quantitat de botons a la seua disposició. Per això és que es va acabar recorrent a solucions com assignar a un mateix botó dotzenes d'accions, activades aquestes segons el context2 i indicar en pantalla quina podia realitzar-se a cada moment. No obstant això, també va tindre com a resultat que Link fora un personatge menys àgil que el de l'altre joc comentat. Link no podia saltar quan volguérem, només quan s'acostava al final d'una plataforma i només cap avant, així com no podia moure's a gran velocitat, malgrat que haguérem de bregar amb escenaris molt més grans i complexos que en Super Mario 64.
Vos explique això perquè pugueu entendre millor el que per a mi va ser, abans d'arribar a tindre'l, llogar Ocarina of Time, tindre'l a la meua disposició un parell de de dies i trobar-me que, en comptes d'una aventura èpica, estava davant un joc que no entenia i que semblava obstinat a no deixar-me explorar-lo.
Ocarina inicia en una àrea restringida on a penes podem fer res més a parlar amb la resta de kokiris, llegir cartells, recol·lectar rupies i descobrir que hi ha un munt de camins que, ara com ara, no podem seguir. En realitat l'objectiu inicial és summament senzill: cerca una espasa, compra un escut, parla amb Mido. Però clar, el joc venia únicament en anglés3 i, malgrat que es venia amb un llibre que traduïa els textos complets del joc, en el meu videoclub de referència no me'l van facilitar.
El meu personatge es negava a saltar, no tenia forma d'atacar ni res semblant i si tenia un objectiu ni tan sols ho sabia, perquè aquell lloc estava envoltat de personatges que parlaven en un idioma que el meu jo infantil distava de dominar. La frustració va ser immensa, però potser al haver vist tantes imatges promocionals, el saber que hi havia molt més allí fora, em va fer persistir i, per pur atzar, vaig aconseguir arribar finalment on devia. Vaig trobar l'espasa i l'escut, vaig parlar amb Mido. En aquell moment no vaig saber que m'havia dit, però em va deixar passar i així vaig arribar fins al Gran Arbre Deku. L'aventura començava, però ho va fer el mateix dia en què jo havia de tornar el joc.
Allò va tindre dues conseqüències. Primer, vaig demanar per regal de nadal el joc en qüestió. I, en segon lloc, vaig adquirir no una sinó dues guies del joc, publicades per les revistes Nintendo Acción i Magazine 64, respectivament. I com que vaig tindre les revistes abans de tindre el joc, una vegada vaig poder començar-lo tenint-lo ja en la meua propietat, tenia ja memoritzats molts dels mapes, combats i missions. Això va causar que poguera afrontar el joc amb molta més facilitat, sabent d'ell prou per a no frustrar-me tant, però no tant com perquè aquest no m'anara a sorprendre. Ara sí, donava inici la meua aventura.
Entrades prèvies de Mil i una Històries sobre Zelda i Ocarina of Time:
- Sent Super Mario 64 un altre joc que em marcaria poderosament, si bé en formes per complet distintes. Algun dia hauré de parlar d'això també. ↩︎
- També va ser pura necessitat inventar l'anomenat Z-targeting, encara que d'això parlaré més avant. ↩︎
- D'això també parlarem en un altre moment. ↩︎