De com vaig conéixer al temps

Parque Ribalta | Castelló Turismo

Porta ja un temps rondant-me la idea d'utilitzar el blog per a crear una espècie de dramatis personae de la meua pròpia vida, és a dir, una llista de persones (a vegades personatges) que m'he anat trobant al llarg dels anys. No soc tan major, vull pensar, però el cas és que m'ha donat temps de conéixer gent d'allò més variada i aquesta seria la meua manera de deixar-ne constància de l'estima que els tinc o d'explicar com han sigut importants d'una manera o un altra per a mi. A més, diuen que el bon narrador utilitza les seues pròpies experiències per a filar les històries que compta i dubte que existisca una història que em conega millor que la meua pròpia.

Abans de començar, deuria, això sí, prendre dues decisions. La primera, plantejar-me per on començar. No pel principi, això és clar, perquè els personatges més interessants tarden una estona a aparéixer en aquesta història i no vull que açò siga una mera biografia (vull parlar d'ells i elles, no de mi). Bé, crec que ja sé a qui triar primer, a un amic que en un cert sentit sempre ha estat aïllat de la resta de les meues amistats, desconnectat en una certa manera dels altres, ja que viu en un context geogràfic diferent a la resta.

La segona decisió seria com referir-me a aquests personatges. Recordem, són reals, però no és qüestió d'anar donant noms i cognoms, més encara quan l'escollit per a començar té un nom tan peculiar que he presenciat com diverses vegades s'ha dubtat de la seua veracitat. Bé, serà cosa de triar un nom que represente l'essència de cadascú. Per exemple, fent honor al seu nom real, hui vos parlaré del Temps.

El Fadrí Castellón. Qué ver en Castellón

El Temps és tractat de forma molt injusta pel món, crec jo. La gent sempre es queixa que li falta temps, que els dies passen i la vida no els arriba per a fer tot el que desitgen, per a complir tots els seus somnis i aconseguir totes les seues metes. Bé, en primer lloc hi ha somnis que serien molt difícils d'aconseguir, fins i tot amb tot el temps de l'univers al nostre abast. En segon, cal entendre que El Temps és amic de tots i cadascun de nosaltres. És una criatura en extrem social, plena d'amor i bondat, per la qual cosa s'ha d'ocupar d'atendre cada persona que el reclame. Penseu-ho, sigueu qui sigueu, ell sempre ha estat amb vosaltres. I ara, imagineu doncs com de complicada ha de ser la seua agenda. I sí, és irònic que s'anomene així quan ell mateix té tals problemes per gestionar el seu temps. Però estic segur que no es queixa. Francament, crec que mai l'he vist queixar-se de res, la qual cosa vos pot donar una pista de la classe de persona de la qual estem parlant.

Però potser estic avançant-me. Hauria de començar per com vaig conéixer al Temps. Tot va ocórrer quan em trobava lluny de la meua casa (bé, no tan lluny, però en aquells dies semblava un món de distància), de la meua família i dels meus amics. Coneixia a una persona en aquella ciutat i aqueix era Fantasma. No l'anomene així perquè fora un fanfarró, més aviat al contrari, però de vegades parlava de tal forma que feia l'efecte de ser un esperit que no poguera descansar en pau.

Fantasma coneixia al Temps i va convidar a aquest un dia en què havia quedat amb mi. Em va sorprendre comprovar com El Temps era un jove ple de vitalitat, de llargs cabells rossos i ulls vius, amb un nas aguilenc que li conferia personalitat al seu rostre, al costat d'un somriure radiant i sincer que indicava a les clares el tipus de persona que era. En aquell moment no ho vaig pensar, però més endavant em vaig adonar que haguera sigut un candidat ideal per a personificar a l'heroi del temps. La qual cosa és curiosa perquè, com ja sabeu, Temps era el seu nom.

Ens vam caure bé a l'instant i no tardarem a decidir que viuríem junts. Podríem pensar que una decisió tan precipitada, encara que pròpia d'aquells anys universitaris, tenia serioses possibilitats d'acabar mal (la convivència pot ser dura, ja sabeu), però la veritat és que tot va anar com una seda.

Va ser un període no tan extens, però que va semblar dilatar-se fins a l'infinit, perquè ens va donar temps a fer i que ens passara de tot. Els dies semblaven setmanes i les hores dies, ho dic en el millor dels sentits. Van ser dies intensos on l'avorriment no semblava tindre cabuda. Exploràrem la ciutat fins a l'últim racó, trobàrem el seu cor i els secrets que guardava. Vam caminar entre vampirs i observàrem a races immortals embrancar-se en una lluita eterna contra guerrers invencibles. Vam fer la guerra entre nosaltres, sempre sense fer-nos mal, així com també ens vam voler. I com que gràcies al poder del meu amic teníem tot el temps a les nostres mans, descobrírem com acabar amb la fam al món, però també vam aprendre l'elevat cost que tindria alliberar aqueix saber a la humanitat sense que aquesta el descobrira abans per si mateixa. Fins i tot viatjàrem fins al final dels dies i contemplàrem el que succeiria a la fi del món, quan una certa palanca activara cert mecanisme.

La palanca del Putufu - Cuenta la leyenda, que hace tiempo, mucho tiempo atrás....una palanca fué encontrada en un ascensor maldito, cerca del misterioso botón "A". Algunos dicen que simplemente hace sonar la alarma, pero nosotros sabemos la verdad, y la verdad es... ...la verdad es que...ABRE LAS PUERTAS DEL INFIERNO , DESATÁNDO ASÍ EL PUTUFU. - Fotolog

Passàrem per molt junts. I el que encara no he dit és que va arribar en el moment ideal, com si l'univers haguera decidit donar-me una treva. Amb ell al meu costat els dies van semblar tindre més color i la vida meréixer més la pena. Per això, quan eventualment va haver de marxar, va ser dolorós. Però com ja vaig dir, Temps és una criatura en extrem social i no seria just que jo l'haguera acaparat per sempre al meu costat. A més, quan se'n va anar, em vaig adonar que jo ja no era la mateixa persona, moltes coses havien canviat i altres semblaven poder anar a millor. Va marxar, però d'ell vaig aprendre a veure el món amb aqueixa esperança infinita, amb una innocència que m'ajuda a pensar que, al final, tot eixirà bé.

És una cosa que he necessitat recordar moltes vegades. Per sort, encara que va marxar per atendre altres assumptes, aliens i propis, mai va marxar del tot i sempre ha aparegut quan més ho he necessitat. Ens veiem bastant menys del que jo voldria, una cosa en la qual la condemnada pandèmia no ajuda, però malgrat la distància mai deixarà de ser un dels meus millors amics i sempre m'omplirà d'alegria cada vegada que el torne a veure. Cosa que espere no tarde a succeir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *